El programa de Teatre per al dia 11 de maig:
Àmbit Teatral del Pla Educatiu d'Entorn i Grup de Teatre Gresol
A partir de les 19,30 a l'Auditori Municipal J.A. Valls d'Alcanar:
CEIP Joan Bta. Serra, amb El Planeta feliç (Adaptació de un conte d'Intermón), alumnat d'Educació Infantil i Cicle Inicial de Primària, amb la coordinació de Noèlia Barranca i Mercè Sancho
i Mans enlaire, de Ramon Folch, alumnat de 5t amb la coordinació de M. Carme Roman i Edurne Arregui.
Grup de Teatre Gresol: Dues velles i els dotze mesos, representada pels més petits (9-10 anys) (alumnat del CEIP Joan Bta. Serra)
i Juguem tot fent teatre, de Lluís Coquard representada pel (alumnat de l'IES Sòl-de-Riu).
IES Sòl-de-Riu : A l’ombra de Gerard Vergés i És comèdia?, amb la coordinació de Tomàs Camacho.
dissabte, 2 de maig del 2009
Treball de Recerca de 2n de Batxillerat sobre el teatre a Alcanar, autora: Mercè Esteller Subirats
PRÒLEG
Mercè Esteller m'ha enviat, al llarg de tot el treball, quinze correus electrònics. El primer me’l va enviar el 26 de juliol, un dia després del naixement de la meua filla, Agnès. Ella està a punt de complir vuit mesos i amb aquest comentari vull incidir, com es veu, en el fet que el treball de recerca de Mercè Esteller ha anat creixent junt amb la meua filla i li ha ocupat un temps força dilatat.
No era fàcil el treball que se li presentava, a diferència d’altres treballs que poden basar-se més en fonts bibliogràfiques, investigar sobre la cultura teatral canareva significava endinsar-se en un terreny gairebé verge. On es podia buscar la informació? Testimonis orals, fonts hemerogràfiques –fonamentalment revistes del poble–, programes de mà, cartells, fotografies, vídeos, etc., (un etcètera probablement molt curt).
El teatre és una manifestació de la cultura que té els seus orígens en el naixement de les civilitzacions. Ha evolucionat al llarg dels segles, però els elements bàsics: actorat i públic, continuen sent la base. Malauradament els vestigis dels inicis de l’activitat teatral a Alcanar, de moment, són molt minsos. En canvi, des de la fundació del Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, l’any 1985, hi ha hagut una presència ininterrompuda, i documentada, de l’art de Talia a Alcanar. La meua relació amb Alcanar comença, precisament, l’any 1985, per tant, la meua integració a Alcanar ha transcorregut paral·lela a l’evolució del grup. L’any 2000 ha estat el 15 aniversari del grup, fet que s’ha celebrat amb una programació que oferia, com a mínim, una representació mensual. Va culminar amb la projecció del vídeo recopilatori Flames de Gresol. El treball de Mercè Esteller s’orienta a deixar constància escrita d’aquesta petita part de la història d’Alcanar. Quinze anys són poca cosa des de la perspectiva de l’evolució humana, però si ho contemplem en relació amb els anys que pot viure una persona ja adquirix la qüestió un significat especial. Formo part del Grup Gresol, per tant, es pot dir que sóc jutge i part, les meues relacions familiars i d’amistat transcorren en bona mesura pel grup i amb el grup. El Grup Gresol ens ha oferit el seu treball de 15 anys de representacions en format videogràfic, però el treball complementari d'escriure'n la història del teatre a Alcanar quedava per fer, per tant, hem d’agrair a Mercè Esteller el seu esforç per servir-nos aquest tall de la memòria i per deixar constància d’aquestes dades de cara al futur.
L’any 2000 s’ha celebrat el II Congrés d’Història d’Alcanar i Mercè Esteller ha participat com a voluntària, penso que aquells dies, 1, 2 i 3 de desembre, van ser un bon entrenament per al que ha vingut després. Perquè el treball de recerca és una preparació per als treballs universitaris, per començar a endinsar-se en el rigor del treball científic i valorar-lo d’una manera convenient.
Tot sovint m’agrada dir que el jovent em supera. Perquè quan recordo els treballs que feia quan tenia l’edat de Mercè no tenien la mateixa qualitat, els mitjans eren menys, i les possibilitats menors, almenys pel que a mi respecta.
També vull constatar que s’ha complert una de les màximes que em van portar a fer-me ensenyant, es tracta de les paraules de Paolo Freire: Ningú educa ningú, ningú s’educa sol. Els hòmens (i les dones, afegiria jo) s’eduquen en comunió, mediatitzats pel món. És a dir, he après coses i he ensenyat, m’han ensenyat, també.
Considero que els treballs de recerca són una gran aportació als estudis locals, aquesta opinió ja la vaig vertir en un article que vaig escriure amb la nostra companya d’institut, Anna Valle, a la revista “Lo Rafal”. Els estudis locals estan adquirint una nova dimensió a la llum dels nous corrents historiogràfics. La ponència que va cloure el II Congrés d’Història d’Alcanar va ser precisament, “Internet com a eina per a la història local”, del professor Manuel Sanromà. De vegades les publicacions d'estudis locals veuen limitada la seua difusió, per les característiques del treball; gràcies a les noves tecnologies l’edició a internet garantix l’accessibilitat dels materials historiogràfics i la versatilitat per a estudis futurs. Siga com siga tenim a les mans l’embrió d’un possible llibre.
El teatre amateur complix una funció cultural molt important i, de vegades, la dignitat dels productes teatrals amateurs és tan gran, que l’única diferència, respecte a un de professional, és que els amateurs no cobren un sou per la seua dedicació. Vull aprofitar aquest pròleg per llençar un missatge d’agraïment a totes les persones que ens permeten veure, a un lloc tan allunyat dels grans centres culturals com és Alcanar, bones obres de teatre.
Acabaré amb aquestes paraules del Romeu i Julieta, de Shakespeare: Henceforward do your messages yourself. És a dir, “d’ara en endavant fes els teus missatges per tu mateix”, que és el que pretén la tutorització dels treballs de recerca, que l’alumnat aconseguisca la capacitat de fer treballs universitaris amb el suficient grau d’autonomia.
Tomàs Camacho Molina
març 2001
1. INTRODUCCIÓ
La cultura és molt interessant per a un poble, tant si és menut com gran, i nosaltres, els canareus i canareves, no ens podem queixar sobre això perquè Alcanar és bastant ric en aquest apartat; encara que podria evolucionar més ràpid i enriquir-se més. Tot i així, el fet de que a una ciutat hi haja cultura, depèn de si els jóvens s’interessen per aquesta tasca i la continuen, o es decideixen per deixar-la perdre.
Alcanar, ciutat de 8.226 habitants (21-12-2000), i situada al sud de Catalunya, és una localitat eminentment agrícola que té en el sector dels cítrics la seua principal font d’ingressos.
Amb més de 760 anys d’història és un poble amb diverses influències culturals i socials, per tant, forçosament, ha de tindre moltes tradicions arrelades. És una localitat que actualment no disposa de cap cinema per veure projectades les pel·lícules de més novetat, però en canvi, sí que té un grup de persones, unes més jóvens que les altres, les quals estan bastant enfocades cap al tema de l’espectacle teatral.
El fet que m’ha portat a la recerca d’informació sobre la cultura teatral canareva és que al teatre ningú li dóna tota la importància que jo crec que pot tindre i que necessita haver al poble d’Alcanar. Això també ho podem veure, encara que a nivell de l’Estat Espanyol, a l’enquesta realitzada per la Societat General d’Autors (SGAE), on s’exposa que el 49’3% dels espanyols no va mai a cap cinema i el 75’4% no assisteixen al teatre.
Tanmateix, aquest tema em va atraure bastant quan me’l van proposar perquè volia fer un treball que tingués relació amb algun tema cultural del poble. Vaig observar que el Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, agradava tant al públic més jove com al més gran, i vaig pensar que estaria molt bé tractar-lo perquè així coneixeria un poc més la cultura teatral que anys enrere atreia els meus avis, oncles, pares i altres familiars i amics que han passat per la meua població.
El volia fer sobre alguna cosa referent a la cultura canareva perquè a mi sempre m’ha cridat molt l’atenció saber el que feien els meus avis quan eren jóvens per entretindre’s, i conèixer així maneres diferents de passar el temps lliure. És aquest el motiu pel qual jo amb només set anys, anava totes les nits a seure al costat de la butaca del meu avi, perquè volia que me contés historietes de quan ell era jove i perquè me cantés versos, refranys i dites inventades per ells en aquella època.
I vosaltres direu, per què l’entitat teatral i no una altra? Doncs bé, vaig escollir l’espectacle del teatre i no la música, el cant, les arts plàstiques o qualsevol altra entitat cultural, perquè a més de ser una entitat que dóna molta cultura a un poble, sempre, poc o molt, ha existit, diverteix a la gent, etc..., i l’he triada perquè en un futur, el teatre crec que serà l’únic que romandrà inalterable. Per molt que ens dominen les noves tecnologies, el teatre sempre existirà i ens mostrarà d’una manera o una altra, les experiències que vivim o somiem els éssers humans. Només gràcies al teatre nosaltres podrem simbolitzar les nostres creences i els nostres mites; les nostres inquietuds i els nostres temors. Per tant, solament amb aquest joc de representació nosaltres podrem expressar els nostres sentiments, els nostres plaers, els nostres dolors, les nostres satisfaccions.
Així, el que m’he proposat aquí és fer constar per escrit l’ànima i els cinc sentits amb què molts canareus han fet que la nostra cultura teatral no es perdés. Com tots sabem, el temps va passant i les coses es van fent, es viu el present, l’important és vèncer les barreres que ens vinguen i tirar endavant..., i quasi mai ningú se’n recorda d’anar guardant materials perquè els que vinguen en un futur, puguen veure la faena que han fet els seus avantpassats.
De tota aquesta reflexió ve la divisió del treball en dos parts: la primera en la qual s’explicarà, breument, el teatre canareu que existia abans de l’any 1985, entre el qual està el grup on participava gent del poble, com és CAVALL DE BRUIXA, a més d’una breu referència al Moviment Juvenil Parroquial; i la segona, que serà la que se centrarà en el grup de teatre existent en l’actualitat, el GRESOL.
Vist tot això, a partir d’aquest treball tindrem una informació real de com ha evolucionat el teatre canareu al llarg del segle XX, i sobretot, coneixerem el teatre que es representa actualment a Alcanar.
2. METODOLOGIA
Quan, a finals del passat curs acadèmic, se’ns va comunicar a l’alumnat que a segon de batxillerat havíem de fer un projecte d’investigació (Treball de recerca), jo no sabia ben bé quin tema escollir. Després de diversos dies buscant un tema interessant, Tomàs Camacho Molina em va plantejar de realitzar un estudi sobre la historia del Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, i jo vaig acceptar aquesta proposta.
Primerament, a finals de juliol, vaig confeccionar un guió provisional, en el qual indicava els punts ordenats que havia de tractar. Seguidament, vaig començar amb la recerca d’informació, principalment, d’entrevistes, vídeos (la majoria de les obres del Grup de Teatre Gresol estan en vídeo, això ha significat hores i hores de visionar-les i prendre’n notes) i programes de mà.
Al mes d’agost vaig fer diverses entrevistes a la directora i presidenta del Gresol, na Remei Alfara Garriga. Ella va parlar-me d’aquest grup teatral i també, dels vertaders inicis del teatre aquí a Alcanar.
Tot seguit vaig entrevistar als meus avis (Andreu Subirats Vila, Angelina Subirats Forcadell, José Esteller Serra i Mercedes Gras fibla), que m’informaren també, del teatre canareu a principis del segle XX.
Per continuar recercant, després d’això, vaig consultar la bibliografia (molt restringida) que em podia proporcionar informació sobre l’estudi del teatre aquí a Alcanar i a Catalunya.
Finalment, després d’haver seleccionat i analitzat tot el que havia obtingut, vaig revisar el guió provisional i em vaig plantejar detingudament els apartats de què tractaria el treball. Llavors, ja només em faltava posar-me a redactar. Els esforços fets del juliol al març han donat a la fi el seu fruit, tal i com es pot veure reflectit a les següents pàgines.
3. PANÒRAMICA DEL TEATRE[1]
El teatre troba les seues arrels en la més simple i immediata de les accions humanes: el gest. Així, podem afirmar raonablement que el teatre és el mitjà de comunicació de masses més antic, ja que no s’adreça a un sol interlocutor sinó a tot un grup de persones.
Potser la seua història podria començar amb els ritus practicats pels membres d’una tribu per demanar a les misterioses forces de la natura, vistes com divinitats, la pluja, la fertilitat o bé el retorn de la primavera. La història del teatre no té començament o, més ben dit, té molts començaments.
Tot i així, el que sí que se sap amb bastant certesa és que va ser a principis del segle IV a.C quan es van començar a construir els primers teatres. Era a Grècia, i eren construïts de fusta o pedra. Però, fins el s. XVI no van aparèixer les primeres sales destinades a les representacions teatrals perquè la gent de les ciutats disposessen de locals on veure espectacles, ballar i relacionar-se.
Els materials recollits en aquest període, tan ric, per a desenvolupar el gran teatre que en segles posteriors van fer Anglaterra, França i Espanya, van quedar gairebé destrossats. De fet, des del punt de vista teatral, la submissió política a Espanya significa dos inconvenients per al creixement normal a Catalunya: un, anar a deshora ja que el “Siglo de Oro” castellà esclatarà quan el teatre elisabetià ja ha acabat; i l’altre, no és tan sols no comptar amb els beneficis de la protecció d’una cort o d’un estat, sinó tot al contrari. Això es fa notar fins fa poc temps.
3.1. EL TEATRE ALS TERRITORIS DE PARLA CATALANA[2]
Els orígens de les representacions teatrals als territoris de parla catalana coincideixen (abans que les de cap altre poble de la Península) amb el començament dels teatres a Europa, als segles XI i XII, i allarguen el període de gestació i preparació fins al XV quan la disminució demogràfica i els conflictes generalitzats trenquen el procés. A València tothom feia teatre a l’Hostal del Gamell des del 1577, i després al teatre l’Olivera (1584); i a Barcelona, al teatre de la Santa Creu, des del 1597. Aquest teatre de Barcelona, destruït per un incendi, el 1788 va tornar a ser construït, i és l’edifici que ha arribat fins avui. L’any teatral començava el diumenge de resurrecció i acabava en entrar la Quaresma. Mantenia dos companyies, una de comèdia, que representava només obres en castellà, i la d’òpera italiana, que ho feia preferentment en italià.
Quan el dia de Corpus i el diumenge següent la gent de Berga se reuneix per celebrar la Patum i fan el salt dels plens; quan cada any al mes d’agost tothom celebra a Elx el Misteri d’Elx i s’emociona amb la representació dramàtica de la mort i assumpció de la Mare de Déu; quan al Forcall i en altres viles dels Ports de Morella fan les populars santantonades i el diable pren forma de dona per a seduir sant Antoni; quan a Verges, el Dijous Sant, els seus habitants surten al carrer per seguir la Passió i ens topem amb la impressionant simplicitat de la Dansa de la Mort, o quan la vetla de Nadal als temples de Palma de Mallorca i a l’Alguer és recitat el cant de la Sibil·la, continuen les festes teatralitzades d’arrel medieval que ens han perviscut.
El començament del camí és marcat pel drama eclesiàstic o litúrgic, en llatí, que té lloc a l’interior del temple. Aquesta fase, com he dit al principi, als Països Catalans va ser molt important i creativa. Se’n conserven vuit drames (els més antics pertanyen al segle XII) d’entre els quals destaca el De Tribus Mariis, que fins a mitjan segle XVI s’escampa per tot el territori català.
El misteri (representació dramàtica de tema religiós en la qual eren escenificats passatges de la vida de Crist, de la Mare de Déu o d’un sant), en canvi, s’origina al carrer com a festa religiosa ciutadana i és interpretat per laics en llengua vulgar. Els cicles de Pasqua (amb el drama de la Passió de Crist i la llegenda de Judes Iscariot), de l’Assumpció de la verge i de Nadal omplen les places i els carrers de les nostres ciutats ja al segle XIV.
Es conserven tres textos referents al cicle assumpcionista, tres peces que són autèntiques joies del teatre medieval. Corresponen a les representacions que es feien a Tarragona (Representació de l’Assumpció de Madona Sancta Maria, un dels més antics d’Europa, del 1388), València (Misteri assumpcionista de València, el de més qualitat literària i el més efectista des del punt de vista teatral) i Elx (Misteri o festa d’Elx, que encara se representa a l’església de Santa Maria).
Pel que fa al cicle de Pasqua, hi ha qui creu que el drama de la Passió de Crist és l’obra essencial del teatre català, per la temàtica, per la durada i per la seua difusió. El text medieval del Davallament de la Creu va exercir una llarga influència. I la producció catalana sobre el drama del Calvari o Gòlgota ha arribat fins avui (Esparreguera, Olesa, Cervera, Ulldecona), encara que amb algunes modificacions passat el segle XVIII amb el text de fra Antoni de Sant Jeroni.
Una cosa semblant passa amb el cicle de Nadal. La història del naixement de Crist i la interpretació dramàtica i plàstica i la seua significació transcedent eren escenificades des del dia abans de Nadal fins a Reis. Els pastors visiten el pessebre per adorar el Nen Jesús i es desenvolupa la composició dramàtica que presta més atenció als personatges populars que als litúrgics i que dóna lloc als Pastorets.
Finalment, els misteris hagiogràfics, dels quals generalment tenien cura els gremis que tenien el sant patró, són ja del segle XVI. Cal anunciar el Misteri de Santa Àgata, el Misteri de Sant Esteve, la Consueta de Sant Francesc i la Consueta de Sant Crispí i Sant Crispià.
Del teatre profà ens han arribat espectacles que practiquen i escampen els joglars, que són actes esporàdics i itinerants, de tradició oral, un teatre no escrit.
Un altre dels punts de partida del teatre profà medieval són les grans desfilades amb carrosses amb motiu de celebracions diverses: visita del sobirà, coronacions reials, batalles bèl·liques guanyades, etc... (d’aquí vénen les festes de Moros i Cristians que encara se celebren al País Valencià).
El teatre barroc és marcat per l'expansió del teatre català; així, pel que fa al drama religiós, Francesc Vicent Garcia Torres (Tortosa 1582 – Vallfogona de Riucorb 1623), al Principat, va ser influït pels dramaturgs castellans coetanis, i, pel que fa al teatre profà, Francesc Fontanella Garraver (Barcelona 1610/20 – Perpinyà 1680/85) va començar amb un teatre aristocràtic, gongorià i adreçat als cercles més selectes de la república catalana; però la derrota militar de Catalunya el 1652 va escapçar aquest començament de dramatúrgia i va obligar Fontanella a exiliar-se.
A partir del s XVIII el Teatre de la Santa Creu de Barcelona va tindre un renovellament, afavorit per l'arribada dels Bibiena, que el rei-arxiduc Carles III va dur a la ciutat. De nou la derrota dels Habsburg va col·lapsar aquest principi de connexió amb els corrents europeus. Durant aquest segle, però, se van intensificar els nexes entre el teatre de Barcelona i els d'Itàlia, en especial els de Gènova i Nàpols, a causa de les comunicacions marítimes.
El neoclassicisme, però, va entrar pel Rosselló, i Racine fou traduït al català, però, sobretot, va entrar per Menorca, dominada pels anglesos, passava un moment de gran prosperitat econòmica i cultural. Joan Ramis i Ramis va estrenar a Maó diverses tragèdies de tall neoclàssic, mentre que Pere Ramis, el seu germà, i Vicent Albertí traduïen els autors europeus del moment, en especial els francesos i els italians.
Al Principat, a la segona mitat del XVIII, el teatre religiós va aconseguir una audiència inconeguda fins llavors, segurament gràcies a les representacions fetes pels alumnes dels ordes religiosos; a València van ser aquests alumnes els qui van representar les obres hagiogràfiques en honor de Vicent Ferrer, als cadafals aixecats a la ciutat; aquestes representacions han arribat fins als nostres dies, fetes sempre en català. Com a contrapartida, el desenvolupament normal del teatre a València fou entorpit per l'autoritat eclesiàstica, i el 1750 l'arquebisbe Andrés Mayoral va fer tancar el teatre del Corral de l'Olivera, si bé els salons de l'aristocràcia van acollir representacions de caire privat.
També a Barcelona els teatres aristocràtics particulars van començar a funcionar d'una manera regular a la fi del s XVIII, i el sainet prengué una categoria literària que no sembla haver tingut abans. Escriptors de professions liberals començaren a escriure peces breus que reflectien l'observació directa de la vida quotidiana -Francesc Renard, Josep Arrau i Estrada, Manuel Andreu Igual, Ignasi Plana, etc-, i les seues obres van passar al repertori del Teatre de la Santa Creu.
Un fenomen paral·lel és observable a Mallorca, on Rafael Sastre Puigderrós, teixidor de lli de la vila de Llucmajor, va ser el gran proveïdor d'arguments i diàlegs que eren desenvolupats i modificats pels autors populars de les primeres dècades del s. XIX.
A Catalunya, les breus èpoques de tolerància política van fer evidents les tendències renovadores de la burgesia liberal: així, durant el Trienni Constitucional (1821-24), al Teatre de la Santa Creu van ser estrenades les peces revolucionàries de Josep Robrenyo, que va assolir una gran popularitat. L'amnistia promulgada el 1832 per Maria Cristina i la derogació del monopoli del teatre que des del 1597 havia tingut a Catalunya el Teatre de la Santa Creu va afavorir els nous corrents. El 1833 Joaquim Vicenç Bastús va publicar el primer mètode d'escenografia i interpretació. Molt prompte cada centre comarcal va tindre el seu local, a vegades amb companyia estable contractada per tota la temporada; la complicació de la tramoia, que l'occità castellanitzat Juan de Grimaldi va dur al Teatre de la Santa Creu, va impulsar un nou gènere, les comèdies de màgia, que de seguida van obtindre una nova generació de saineters, el més important dels quals va ser Josep Bernat i Baldoví.
A Mallorca Antoni Maria Cervera va intentar construir un teatre, que no va tornar a sortir, des dels interessos de l'aristocràcia local. Era finalment Barcelona, que veia créixer ràpidament la seua demografia, on es va produir la renovació del teatre. Molts locals van començar a funcionar en cases particulars, locals d'una gran modèstia, anomenats de sala i alcova, on es representaven obres que els italians havien fet conèixer a finals del segle anterior i també sainets, gènere que va donar una nova generació d'actors i d'autors, com Eduard Sala i Sauri, Andreu Amat, Anton Faura i Casanovas, etc.
L'esclat del teatre barceloní, però, es va produir gràcies als autors de la generació següent, al voltant del 1860, principalment Frederic Soler, Eduard Vidal i Valenciano i Conrad Roure, els quals a partir del sainet van evolucionar fins al drama romàntic, amb evident retard respecte a les principals dramatúrgies europees, i van donar a la burgesia barcelonina el teatre seriós i emfàtic i cada vegada més conservador que llavors desitjava. L'expansió urbana va habilitar nous locals a l'aire lliure, al passeig de Gràcia que visitaven les classes populars i on es van crear els gèneres musicals dits menors. Després traslladats al Paral·lel, van prendre importància a partir de la darrera dècada del segle, connectats amb les fontades que la menestralia celebrava a la muntanya de Montjuïc.
Mentrestant es van construir nous teatres de pedra per a òpera (gènere en el qual el Liceu va imposar ben prompte una indiscutible supremacia), sarsuela i els gèneres nomenats de prosa: Teatre del Circ Barcelonès (1853), Romea (1863), Novetats (1869), Nuevo Retiro (1876), Teatre Líric (1881), Eldorado (1884), Calvo i Vico (1888) i Teatre Circ Espanyol (1892).
A València el fenomen es va produir més dèbilment en no consumar-se molt la revolució burgesa. Amb tot, un autor menestral, Eduard Escalante, va donar testimoniatge de la societat de la Restauració. També van ser creats nous teatres: Principal (1832), Princesa (1853), Teatre de la Marina (1865), Apol·lo (1876) i Russafa (1880), des de les sales de les associacions particulars, on es reunia la menestralia urbana.
A Mallorca, Pere d'Alcàntara Penya va començar un sainet crític i humorístic, però s’hi va imposar Bartomeu Ferrà, més conservador, però també més prolífic.
Al Rosselló tothom no escrivia sinó peces dialectals mancades d'ambició. Frederic Soler, reconegut com el primer entre els dramaturgs catalans, va ser substituït per Àngel Guimerà en el lloc capdavanter durant la dècada de 1880-90. Guimerà va representar la culminació del teatre romàntic català, que va assolir amb ell projecció internacional, bé que també va introduir en la seua obra elements naturalistes recreats en funció d'uns mites personals.
Els modernistes, al tombant del segle, van mostrar-se extraordinàriament sensibles als corrents europeus, tant els introduïts dins el regeneracionisme, com és el cas d'Ignasi Iglésias, com els atrets per la teoria de l'art per l'art, com Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Juli Vallmitjana, etc., que van passar a París llargues temporades. Aquests moviments, però, no van ofegar al Principat la puixança del sainet, que té en Emili Vilanova un gran representant. Per baix d'aquest teatre va començar a créixer un gran moviment de teatre d'afeccionats, que en bona part es va dividir en dos tendències políticament ben marcades; així, un teatre catòlic i conservador, que prohibia la presència de les dones a l'escenari i que té en Joaquim Albanell, entre molts d'altres, un dels autors representatius; i un teatre àcrata i revolucionari, dins el qual va destacar Felip Cortiella, poeta i autor dramàtic.
Aquests moviments es van desenvolupar dins els locals confessionals, els centres obrers, etc, d'arreu de Catalunya. Del 1900 al 1920 el Paral·lel de Barcelona adquirí la seua màxima vitalitat: els teatres Nou (1901), Apol·lo (1903), Comtal (1903) i Còmic (1906) van imposar entre molts d'altres els gèneres de varietats, el music-hall, el vodevil, el melodrama, l'opereta, etc. Elena Jordi va esdevindre l'estrella del gènere frívol, i un actor extraordinari, Josep Santpere, es va convertir molt prompte en el protagonista insubstituïble.
El moment culminant del Paral·lel coincideix amb els anys de la Primera Guerra Mundial (els empresaris Bayès i Sugranyes hi van crear les grans revistes, hi va acudir Maurice Chevalier, etc). Dins del teatre burgès, el 1913 va ser creada l'Escola Catalana d'Art Dramàtic que, dirigida els primers anys per Adrià Gual ha estat, malgrat els altibaixos de la seua trajectòria, una institució fonamental en la vida teatral catalana, especialment pel que fa a la formació d'actors i a documentació.
Entre el 1910 i el 1920 l'actitud elitista dels noucentistes i l'auge del cinema van ficar en crisi el teatre burgès: Enric Borràs i Margarida Xirgu, juntament amb altres actors, van emigrar a Madrid i a l'Amèrica del Sud. A partir del 1918 l'empresari Josep Canals va controlar de fet els principals escenaris de Barcelona i va imposar una comèdia burgesa de costums, a la qual se van adaptar tant els dramaturgs modernistes (Joan Puig i Ferreter, Pompeu Crehuet, Josep Pous i Pagès) com els de les noves generacions (Carles Soldevila) i fins i tot Josep Mª de Sagarra, malgrat el seu personal poema dramàtic. Aquesta submissió va començar a trencar-se els anys trenta amb les actituds crítiques, d'autors com J. Millàs i Raurell, Carme Monturiol i, sobretot, Joan Oliver.
A València, durant les primeres dècades del segle, es van construir molts locals: el Teatre Eslava (1908), l'Edèn Concert (1912), el Serrano (1912), el Teatre Líric (1914), el Modern (1925), etc.. Si bé les varietats i el music-hall va tindre una vida molt activa a la ciutat, el teatre en llengua catalana no va superar el sainet, gènere en el qual alguns autors van fer-se molt populars, com Josep Peris Celda i Faust Hernández i Casajuana.
A partir del 1936 el teatre a Catalunya va passar a ser ordenat per la Generalitat, i a dependre dels dos grans sindicats, la CNT i la UGT; es va crear el Teatre Nacional de Catalunya, instal·lat al Liceu, i el Teatre Català de la Comèdia, al Poliorama, i Enric Borràs va ser el primer actor.
Al front va funcionar l'anomenat teatre de guerrilles, que va posar en escena obres d'exaltació patriòtica, escrites segons les circumstàncies d'aquells moments. Erwin Piscator va ser convidat per la Generalitat, però l’acabament de la guerra va impedir l'estrena del seu primer muntatge català, Terra baixa, d'Àngel Guimerà.
El 1939, amb el triomf de les forces del govern de Burgos, el teatre en llengua catalana va ser prohibit a tot el territori de l'estat espanyol. La prohibició no va ser aixecada fins el 1946, i encara, fins passats deu anys va ser prohibit representar obres traduïdes d'altres idiomes. Les companyies de Jaume Borràs i Josep Bruguera, de Maria Vila i Pius Daví, i després la Companyia Maragall, van cobrir, amb d'altres, els anys d'aquesta etapa difícil. L'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955) i després l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1960), dirigida per Ricard Salvat, van connectar altra vegada el teatre català amb els corrents del teatre europeu, tasca en la qual cal remarcar també especialment l'escenògraf i director Fabià Puigserver. Aquesta recuperació tingué el concurs d'escriptors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i el rossellonès Jordi Pere Cerdà i va afavorir els primers passos de dramaturgs com ara J. M. Benet i Jornet i Jordi Teixidor. D'aquests anys és el teatre independent, estès i coordinat a les comarques (1968), que va muntar una extensa xarxa a tot Catalunya.
D'altra banda, el nomenament d'Herman Bonnín com a director de l'Institut del Teatre (nom que havia adoptat l'Escola Catalana d'Art Dramàtic el 1939) el 1971, va retornar a la institució el nivell que havia tingut en els seus millors moments. Durant el franquisme van nàixer també dos de les companyies amb una trajectòria més constant i amb més repercussió en el panorama teatral català de la segona mitat del s. XX: Els Joglars (1963) i Els Comediants (1971), les quals van començar a projectar el teatre català als festivals internacionals de teatre, com ara el de Sitges, que, creat el 1969, ha mantingut la continuïtat.
El moviment independent se va estendre al País Valencià a partir del 1970, on van aparèixer grups com el Rogle, Carnestoltes, Grup 49, etc., i un autor important, Rodolf Sirera, que sovint escriu en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís.
La fi del franquisme i la implantació de la democràcia a l'estat espanyol van repercutir favorablement en l'activitat teatral que, sense els entrebancs de la censura, van tindre entre els fets més destacables la creació del Teatre Lliure (1976) La Fura dels Baus (1979) i La Cubana (1980) i la consolidació de Dagoll Dagom, companyia creada el 1974. Aquests grups, a més d'Els Comediants i Els Joglars, són els més destacats de l'actual teatre català independent.
D'altra banda, l'establiment del nou règim democràtic va comportar també un elevat compromís de les institucions en la promoció d'activitats teatrals, que sovint ha repercutit també en les companyies independents.
A Catalunya, el foment d'aquestes activitats es reflecteix en la creació, el 1980 per part del govern autònom, del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, que el 1989 va començar les diligències, amb el concurs destacat del seu primer director, Josep Maria Flotats, per a la fundació del Teatre Nacional de Catalunya. Des de l'ajuntament de Barcelona, el 1985 tothom va impulsar l'espai escènic del Mercat de les Flors, que el 1997 va passar a formar part del projecte de l’anomenada Ciutat del Teatre, que ha d'incloure també l'Institut del Teatre i el Teatre Lliure. Aquests anys també s'organitzaren mostres i programacions teatrals periòdiques que s'han anat consolidant, en especial la Fira de Teatre al Carrer, de Tàrrega (des del 1981) i el Teatre Grec, de Barcelona (des del 1980).
Al marge de la trajectòria d'un bon nombre d'actors catalans que s'ha consolidat en aquesta nova etapa, cal esmentar, en el camp de la direcció, Lluís Pasqual i Josep Montanyès i, en el de la dramatúrgia, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé.
Al País Valencià, el 1979, i sota la direcció de Rodolf Sirera, el Teatre Principal va començar una etapa d'obertura dins la programació, la sala Escalante va oferir el 1980 el seu espai a grups valencians de teatre experimental i el 1988 el Centre Dramàtic, de la Generalitat Valenciana, dirigit per Antoni Díaz Zamora, es va inaugurar al local del Rialto. El suport institucional s'estroncà el 1995 amb l'accés del conservador E. Zaplana a la Generalitat Valenciana i, des d'aleshores, han estat els grups independents, com ara la companyia Moma Teatre, sota la direcció de Carles Alberola, els que han mantingut el teatre autòcton. Encara al País Valencià, destaca la trajectòria ascendent del Festival d'Alcoi, que té lloc des del 1990.
La situació és molt semblant a les illes Balears, i no ha estat fins al final de la dècada dels anys noranta que tothom ha pogut tornar a veure teatre balear, centrat institucionalment en el Teatre Principal, de Palma, des del 1996. Aquest mateix any va ser creat el Projecte Alcover amb la intenció de coordinar les iniciatives teatrals en l'àmbit dels Països Catalans.
3.2. SITUACIÓ DEL TEATRE AMATEUR A CATALUNYA
Els grups de Teatre Amateurs de Catalunya, amb gran il·lusió i molt d’esforç, cada any porten a terme unes trobades enriquidores, a les quals es pot observar treball de primera qualitat per companyies amateurs.
Les trobades solen desenvolupar-se en un cap de setmana de setembre o octubre. Allí, els grups de teatre amateurs intercanvien les seues experiències, estableixen contactes de cara a la programació de jornades de teatre. Se solen programar tres representacions teatrals, ball, tallers de les diferents àrees de treball de l’escena: direcció, interpretació, maquillatge, decorats, il·luminació, ritme i moviment, gest, veu i cant, etc...
Les trobades, fins ara, han tingut lloc els següents anys i en diferents pobles:
1991: Navàs (el Bages).
1992: Calafell (el Baix Penedès).
1993: Ulldecona (el Montsià).
1994: Vilanova i la Geltrú (el Garraf).
1995: Granollers (el Vallès Oriental).
1996: Juneda (les Garrigues).
1997: L’Arboç, Calafell i el Vendrell (el Baix Penedès).
1998: Reus (el Baix Camp).
1999: Vilafranca del Penedès (l’Alt Penedès).
A més, cada dos anys s’entrega el Premi de Teatre “Antoni Santos Antolí” dotat amb 500.000 pessetes.
El Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, també ha estat a totes les trobades, a excepció de la del 1997, i va compartir l’organització amb la Coordinadora de les Terres de l’Ebre quan es va realitzar la III Trobada, la qual va celebrar-se a Ulldecona.
4. ANTECEDENTS HISTÒRICS DE TEATRE CANAREU
4.1. LES PRIMERES DÈCADES DEL SEGLE AMB TEATRE
Exactament, no se sap ben bé quan va començar a haver activitat teatral al nostre poble, però tot i així, el que se sap amb seguretat és que a partir dels anys 1920 ja n’existia. És per això, que no es descarta que faça més de 150 anys que hi haja notícies de grups d’artistes, entre ells canareus, afeccionats al món del teatre, ja que, per font oral, ens hem assabentat que hi ha hagut gent d’Alcanar que ha escrit sarsueles i diferents obres de teatre. Entre aquests destaca el sr. Antonio Valls Subirats, “Tio Palleta”, qui a més d’escriure algunes obres musicals, també escrivia obres de teatre, concretament un sainet (vodevil de curta durada) dit “La última conquista de don Colasito” (1927) i una sarsuela “La mujer de los ojos verdes” (any 1929). Tanmateix, no es fa difícil imaginar que quan hi va començar a haver gent per la vila, passés de tant en tant algun grup de comediants dels que es guanyaven la vida fent espectacles de poble en poble.
La primera notícia que tenim ha estat extreta de la revista LO RAFAL, on el canareu Artur Lange ens explica que al “Diari de Tortosa” de l’any 1882 es va tractar una cosa molt curiosa: “el Senyor Marià de Sunyer i Magrinà, vista la gran afecció al teatre del poble d’Alcanar, havia promès en públic de construir un edifici destinat al teatre i casino”. Sens dubte, va complir la seua promesa, i al cap de cinc anys s’explicava al mateix diari que: “el públic d’Alcanar havia acollit amb gran entusiasme dues funcions de teatre que s’havien representat el cap de setmana anterior a un magnífic coliseum, amb la presència de les autoritats locals”.
Una vegada Artur Lange va trobar aquesta notícia al diari, com tot canareu s’interrogaria, va fer-se la pregunta: “On devia ser aquest magnífic coliseum?” i llavors començà a buscar-li una resposta.
Mentre intentava esbrinar-ho va seguir llegint: “...era la mateixa companyia de jóvens afeccionats que tan bon record havien deixat un any abans quan havien estat molt aplaudits en inaugurar-se el teatre amb una obra de Sant Hermenegild... La funció del dissabte s’havia fet a benefici de la Mare de Déu del Remei i hi van assistir les persones més distingides de la societat d’aleshores: la marquesa de las Atayuelas, l’advocat don Joaquim Costa i don Manel Lion acompanyat de les belles aristòcrates: donya Irene Tortosa, donya Innocència Reverter i donya Maria Saleta de Gil. Es posà en escena el drama de l’eminent poeta José Zorrilla, El príncipe de Godoy, que va ser magníficament interpretat pels jóvens canareus: Joan Baptista Ferrer, Guillem Castell, Ramon Gisbert i Asís Sancho, que foren fortament aplaudits i cridats a la llotja del teatre”.
Com el magnífic coliseum no havia aparegut, la sospita del senyor Artur Lange fou que podria ser on ara és el mercat públic, encara que les dades tampoc no encaixen, ja que l’edifici fou construït a principis de segle.
A més d’això, sabem que les representacions de les primeres dècades es feien al Cine Goya, conegut també com a Cine de Mossèn Ròmulo, renom del capellà que estava llavors al poble. Allí, a aquell cine localitzat al carrer Ramón y Cajal, número 32, es van oferir les primeres projeccions locals de cine mut, que llavors eren en blanc i negre, i els seus propietaris, de tant en tant, llogaven també companyies de teatre, i feien pagar al públic deu cèntims per veure l’espectacle.
També a principis del segle XX, es va inaugurar el Cine Pedrell, que més tard es va dir cine Alfara. En aquest edifici situat al numero 7 del Passatge Espanyol es representava a més de cine, el teatre d’actors locals o de les companyies de teatre que venien llogades pels propietaris de l’establiment.
A la seua sala d’espectacles, anomenada també sala d’espectacles del canareu Ulldemolins, el dia 5 de novembre de 1928, la companyia Segura, de València, va estrenar l’obra dramàtica del senyor Valls, “Corazón de madre”. Segons testimonis de llavors, afirmaven a la premsa canareva “Terra Nostra”, mai aquesta sala havia estat tan plena. Gent de tots els estaments havia anat a l’estrena de l’obra per tal de mostrar l’amistat i l’afecte cap a l’autor. En aquella ocasió, no els va importar gastar-se 15 cèntims per veure aquella funció.
Acabada l’obra, el senyor Valls i l’empresari del teatre, senyor Ulldemolins, varen invitar a “Vida Tortosina”, “Heraldo de Vinaroz”, “Terra Nostra” i a uns companys d’Alcanar a un xampany.
Cal dir també, que el diumenge 5 de juliol de 1929, molts canareus varen concórrer a la casa-hospital de la vila d’Ulldecona, on se celebrava una funció literària-musical, prenent-hi part només les alumnes, i tots van quedar molt sorpresos del festival, ja que les actrius hi anaven desfilant per les taules, cantant, fent gimnàstica, drama, comèdia, produint a l’auditori les improvisades còmiques tot el sentiment de la trama del moment que representaven. Entre altres coses, posaren en escena un drama en tres actes, en prosa, d’argument intrigant d’antic feudalisme, que recordava al teatre calderonià, on triomfaven els bondadosos i s’enlairava la moral, titulat “La fuga de un ángel”. D’aquesta obra, les protagonistes foren: senyora Miralles, representant el paper de mare; la senyora Galià, fent un paper de serventa intrigant que lluita contra la bondat que porta dintre d’ella, i la senyora Salomón qui representà una marquesa severa, amb molt d’aplom i viu caràcter. També s’ha de remarcar l’actuació de la senyoreta Bosch fent de reina; i la senyora Castell fent de serventa bondadosa.
A aquestes notícies extretes pel Senyor Artur Lange i a les que he trobat a la publicació canareva “Terra Nostra” cal afegir també, que durant la primera meitat del segle XX (aproximadament l’any 1930), aquí a Alcanar es començà a fer la típica representació de la vida de Sant Antoni, més coneguda com “L’obra de Sant Antoni”, i hi era com a protagonista el sr. Antonio Itarte Subirats “Tio Conill”. Aquesta funció es va fer fins l’any 1936, que fou quan esclatà la Guerra Civil.
4.2. ELS ANYS DE POSTGUERRA
A la immediata postguerra va sorgir un cinema èpic, basat en herois o reis, que pretenien tindre un efecte propagandístic, al voltant de la pàtria, Espanya. El propi Franco va dirigir una pel·lícula titulada Raza, i també va proliferar el cinema i el teatre religiós basat en vides de sants, o bé de persones que vivien amb honestedat la pobresa. Això ho podem veure per exemple en Marcelino, pan y vino de José María Sánchez Silva. Pel·lícules i obres que pretenien fer commoure i plorar, xiquets òrfens, gana i treball.
Aquesta situació va durar aproximadament fins els finals del 1950, quan als Estats Units es va popularitzar la televisió, i van aparèixer a més d’obres i pel·lícules en català també, més diversificació de gèneres teatrals (el western, la comèdia, el melodrama). Llavors el teatre comercial que es dedicava exclusivament al musical passà a ser teatre costumista, teatre de passar el temps on només s’explicaven miserables històries de diferents famílies.
Amb els anys 60 i 70 apareix la comèdia anomenada “l’espanyolada”, una fórmula que utilitza les nissagues familiars, protagonitzades per Alberto Closas, en consonància amb la ideologia del “Plan de desarrollo” del règim franquista. A més, aquests anys és quan apareixen les pel·lícules de “destape”, on normalment apareixia algun nu femení.
Fent referència al teatre dels anys 60 cal dir que és quan van començar a sorgir els grups de teatre no comercials que coneixem avui dia, com ara: Els Joglars, Comediants, etc., formats per les noves generacions d’intel·lectuals.
Centrant-nos en la localitat canareva, hem de dir que l’any 1941 es va tornar a reprendre la representació de l’Obra de Sant Antoni, pel mateix senyor Antonio Itarte, i fins el 1958, la representació va anar a càrrec d’ell i uns altres jóvens canareus vinculats al moviment parroquial. Cal afegir que l’última vegada que es va fer dita obra (1958) va ser al ja desaparegut Cine Goya, i el personatge principal el va representar Amadeo Català, conegut com “Blanco, l’Esquilador”.
A més, cal dir que el 1942 al Teatro Cine Pedrell van tindre lloc dos magnífiques funcions teatrals com a benefici de la reconstrucció de l’Església d’Alcanar. La primera va ser el dia 30 d’abril, en la qual primer va tindre lloc una simfonia per part de la banda municipal, i després es va prendre part del “Cuadro Artístico de Educación y Descanso”, qui va posar en escena la farsa còmica, en tres actes, de Carlos Arniches, “Para ti es el mundo”. Els autors d’aquesta comèdia van ser: Amalia (Carmen Vila), Marcelina (Isabel Fuentes), Señá Tere (Rosa Baila), Reme (Pilar Aragonés), Pili (Isabel Beltran), Patro (Caridad Esteller), Nati (Teresa Sancho), Una niña (Lucita Torrejón), Paquito (Felix Torrejón), Señor Santos (Tadeo Ulldemolins), Casiano (José Colell), Pepe (Bautista Beltran), Bendaña (Ramón Ulldemolins), Telele (Juan Segura). En acabar aquesta grandiosa comèdia, la qual va tindre un gran èxit, unes jóvens canareves, acompanyades de l’Orquesta Frías, van interpretar un número de la sarsuela Luisa Fernanda i una altra de La del Soto del Parral. Per finalitzar va tornar a actuar l’Orquesta Frias.
La segona gran funció va ser el 18 de juny on van prendre part el “Cuadro Artístico de Educación y Descanso” d’Alcanar, que dirigia el primer actor D. Fèlix Torrejón, Banda Municipal, Cor, format per algunes jóvens de la població i l’orquestra que dirigia el mestre D. Francisco Frías. L’obra que es va posar en escena va ser La sobrina del Cura, i tenia com a repartiment el següent: Mónica (Caridad Esteller), La Pelucha (Isabel Beltran), Señora Ciprisna (Rosa Baila), Señora Clementa (Pilar Aragonés), Paulita (Carmen Vila), Lucila (Anita Cid), Ana María (Lucita Torrejón), Una mujer (Isabel Fuentes), Pepita (Carmencita Parra), D. Sabino (Félix Torrejón), El Tomasón (Tadeo Ulldemolins), Repica (José Colell), D. Galo (Ramón Ulldemolins), Don Jeromín (Ramón Rabadá), D. Florencio (Juan Segarra), Santitos (Bautista Beltrán), Martínez i Mariano (Lorenzo Monfort), D. Tertuliano i Isabelo (Juan Bort), tío Requejo (Juan Gil), Tanis (Antonio Sancho), Brígido (José Fibla), Mozo (Joaquín Ferré), Basilio (Cecilio Tambo), Társilo (Ramón Castell), Fermín (Miguel guimerá), Mozos, niños y guardias. El paper d’apuntadora el feia Paquita Fabregat.
També, entre 1945 i 1950 (data que no és coneguda) a Alcanar es representava per Setmana Santa La Passió (tot i que a Ulldecona se segueix representant aquesta funció, Alcanar fou pioner) per un gran col·lectiu de gent del nostre poble, sobretot jóvens.
A més, a principis del segle XX, es feien sainets gràcies al vincle cultural amb les terres valencianes (ja que era un gènere que a la Catalunya Vella no se solia fer), i també s’emetia teatre radiofònic a les golfes de l’antic Ajuntament, a l’emissora de Radio Alcanar oberta amb motiu de les festes quinquennals del 1954 que tenia com a eslògan “Radio Alcanar, al servicio de las fiestas quinquenales”. Fou llavors quan Remei Alfara va estar com a locutora de ràdio i un dia a la setmana feia sèries, de les quals cal remarcar el drama de “Adán y ella” de Gregoria Mingo de Miguel (Goyita), una mestra de primària procedent de Burgos que exercí aquí a Alcanar durant vuit o deu anys en aquesta dècada.
També aficionats locals van fer la representació de “Don Juan Tenorio”, però és a finals dels anys seixanta quan el teatre a Alcanar agafa molta força i naix la “Agrupación Artística Teatral”. És obligat destacar la gran tasca del senyor Jaume Zaporta, coincidint quasi a la vegada amb un altre moviment parroquial de jóvens coordinat pel Mossèn de llavors, Emilio Redó Vidal. A partir d’aquí, com es veurà a la resta de treball, és quan el teatre al nostre poble pren una altra dimensió.
El 1975, després de la mort de Franco, tant el cinema espanyol com el teatre començaren a ampliar encara més la seua temàtica, a tractar sobre la guerra civil i la lluita antifranquista.
4.3. MOVIMENT PARROQUIAL JUVENIL (MPJ)
Com hem comentat anteriorment i hem pogut comprovar, han estat molts els vincles entre la parròquia, els jóvens i el teatre; sempre ha existit un moviment de joventut al voltant de la parròquia. Cal fer memòria històrica i recordar, entre altres, Mn. Enrique Fornós, Mn. Paco Pavía, Mn. Federico Queralt, Mn. Joan Rebull i el ja citat abans Mn. Emilio Redó; però des de mitjans de 1972, amb el canvi de direcció en aquesta, va prendre camins nous, i és quan se’n va fer càrrec Mn. Joan Ferrer, com a rector, quan el teatre va agafar força dins el moviment parroquial.
Les activitats teatrals, van començar amb unes senzilles representacions, amb ocasió de les Festes Nadalenques, fetes pels més jóvens de la catequesi, com ara l’obra anomenada “El dimoni Lluïset” que tenia com a protagonistes a Agustí Reverter José i Àngela Buj Alfara. Les escenificacions eren “sketches” i obres del tipus de Lluís Coquard. Les obres del Moviment Parroquial Juvenil s’han representat en diversos locals: a la seu social del moviment, al Convent, al carrer Càlig nº 30; i després, als locals dels tallers del Sr. Joan Reverter, al carrer Cervantes nº 67.
També, des de fa 20 o 22 anys, aquestes representacions nadalenques s’han fet als cinemes Alfara i Catalunya, on s’han realitzat festivals amb més diversitat, en els que entre d’altres actuacions, pel Nadal del 1984, es va representar una obra per nois i noies més grans, els quals formarien més endavant el Grup Local de Teatre, independent de la Parròquia, que actualment es diu “Gresol”. Cal dir que, els actors i actrius d’Alcanar més habituals en aquestes representacions teatrals eren: Gabi Villalonga Subirats, Ricard Reverter Forcadell, Agustí Reverter José, Mercè Esteller Beltran, Àngela Buj Alfara, Tere Sancho Sancho, Quico Reverter Queralt i Victor Geira Reverter.
No obstant, la Parròquia ha continuat sense interrupció les representacions de Nadal, la representació del pessebre vivent i les obres de teatre ja que, tal i com he anomenat, alguns dels membres del grup “Gresol”, també ho són del Moviment Parroquial Juvenil.
4.4. CAVALL DE BRUIXA
Cavall de Bruixa era un grup de teatre d’aficionats on hi participà gent de diferents pobles de la comarca, concretament de La Galera, Amposta, La Ràpita i Alcanar. Aquesta gent van començar a fer teatre quan es conegueren a L’Institut Ramon Berenguer d’Amposta, on estaven estudiant. En acabar la secundària ho van deixar, i el 1991, va ser quan tornaren a reprendre el muntatge de representacions, amb la intenció de continuar-hi d’una manera regular i formal.
La gent que estava al grup feia una mitjana de tres o quatre obres diferents cadascú, encara que amb el nom de Cavall de Bruixa només van arribar a representar-ne quatre. La primera va ser, al 1986, A porta tancada, del filòsof Jean-Paul Sartre, amb la qual van estar seleccionats per anar a representar a Tàrrega a la Mostra de Teatre de l’Ensenyament Mitjà Públic. També, se’ls va festejar la idea de dedicar-se profesionalment al teatre, i se’ls va animar a estudiar Art Dramàtic, ja que la representació no l’havien fet gens malament. Els aleshores estudiants a Carles Año, Josep Joan Bort, Carme Ferré i Cinta Santos eren dirigits per Lluís Sanmartí. Aquell any també van representar a Tarragona una obra escrita per Carme Ferré, de petits squetxes sobre els Drets Humans, representada a la Fira de l’Ensenyament per a ser enregistrada en vídeo.
El 1987 van fer La pau retorna a Atenes, recreació de Rodolf Sirera de l’obra d’Aristòfanes, obra coral, crítica i reivindicativa. Següentment van reenganxar amb Audiència, del dramaturg Vàclav Havel (conegut més com a president de Txecoslovàquia), amb què foren seleccionats en la fase territorial de la 8ª. Mostra de Teatre Jove, que organitza cada any el Departament de Joventut de la Generalitat. Aquesta obra, sobretot, és teatre de text, que cal escoltar i anar pensant què és allò que es diu. És una obra que, tal i com va dir Carme Ferré en una entrevista feta l’agost del 1991 per la revista informativa d’Alcanar Lo Rafal, “té poca acció, moviment i l’atractiu principal és un diàleg divertit, fins i tot absurd, que fa conèixer al públic els sentiments dels personatges.”
El 1992, amb l’obra Ni tan alts, ni tan rics, del dramaturg valencià Manuel Molins, van quedar finalistes de Tarragona a la Mostra de Teatre Jove, en la fase celebrada a Sant Llorenç del Penedès. Aquesta obra era una crítica política contra els canvis de jaqueta i la hipocresia, ambientada en l’època del govern socialista. Els actors foren Carles Año, Josep Joan Bort, Núria Espanya, Carme Ferré i Xavi Miró. El seu director va ser Josep Matamoros. Cal dir, que per a aquesta obra, van haver de fer bonsais artificials, amb troncs de fusta, molsa, branquetes enganxades..., perquè no en podien comprar de veritat.
Cal destacar, com a característica principal d’aquest grup, la seriositat dels muntatges, a pesar de la seua joventut, l’èxit relatiu, tot i la poca experiència, i el seu caràcter comarcal. També cal dir que després, en l’incorporació al món laboral per part dels actors, i al viure a Barcelona, Amposta o Mallorca, resulta difícil la continuació de l’activitat.
5. EL TEATRE CANAREU A L’ACTUALITAT: EL GRESOL
Actualment, el teatre ha cobrat una importància molt gran amb el grup GRESOL que està portant el teatre canareu arreu de Catalunya.
5.1. ORGANITZACIÓ DEL GRUP DE TEATRE GRESOL
El grup de teatre GRESOL, d’Alcanar, és una entitat teatral nascuda l’any 1985 a la nostra localitat, gràcies a les ganes que uns jóvens canareus (Mario Sancho, Kiko Reverter, J. Vicent Sancho, Tere Sancho, Lluïsa Garriga, Víctor Geira, Mª José Agudo) van ficar per fer teatre.
Tot va començar un dia d’octubre quan aquesta colla de jóvens inquiets, es va reunir en un cafè per xarrar i decidir alguna cosa sobre el futur de les seues aficions. Després d’una estona conversant i decidir-se pel món de l’espectacle teatral, se’ls van acudir unes quantes obretes a representar pel compte d’ells. Tenint tots entre els 17 i 20 anys, aquests jóvens que provenien del Moviment Parroquial Juvenil, van estar durant dos mesos preparant obres.
Passats aquests dos mesos, mentre estaven un diumenge reunits, van pensar que el teatre podria tindre un futur, però que per a això necessitaven algú que els dirigís. De seguida, a un d’ells se li va acudir la idea d’avisar a la Remei Alfara que era la que els feia de directora al Moviment Parroquial. Seguidament, aquella mateixa nit, van anar a casa d’ella a buscar-la i li van dir. Remei molt amablement va acceptar la idea, però els digué que per a això, necessitava que tots fiquessen molta força de voluntat i, amb molta il·lusió van començar tots plegats a ficar el grup en marxa. Ningú es pensava en aquell moment formar un grup tan estable i continu de teatre.
Així doncs, com qualsevol companyia teatral, aquells canareus que volien muntar un espectacle, s’enfrontaven a unes primeres necessitats i uns senzills problemes. Primer que res, el que els feia falta era un local per assajar les obres, i d’altra banda, un espai real on poder unir l’escena i els actors amb el públic. De fet, en la mesura que té lloc en un espai real i no en una pantalla, l’espectacle teatral té el privilegi de ser influït pel públic, de les seues reaccions, de la seua energia positiva o negativa, de les seues emocions. Una pel·lícula projectada en una sala no es veurà afectada pel nombre d’espectadors, però en canvi, el resultat d’una representació de teatre dependrà en part de si la sala és plena o si és mig buida.
És per això, que el primer que van fer fou anar en busca d’un local. El primer que van tindre, va ser una casa particular situada al C/ Passatge Espanyol, nº2. Després, hi anaren a la Plaça Sant Miquel nº 1, a la floristeria de l’oncle d’una de les primeres components del grup, Lluïsa Garriga. Després d’estar un temps en aquest local, van anar a assajar a les golfes del Mercat Municipal, on passats uns quants mesos, a conseqüència del Campionat d’Espanya d’Escacs els van haver d’enviar d’allí. Llavors, després de reclamar un local estable i discutir amb els encarregats de l’ajuntament, aquests els va sol·licitar la casa O’Connor. Una vegada estaven ja a aquest casalici, passats uns anys, el problema que se’ls presentà fou que les habitacions se’ls quedaven menudes i no tenien prou espai per assajar, i a més a més, el material (decorats, roba, focus, mobles, etc.) ja no podia estar més temps escampat per les cases perquè en tenien massa. És per això, que van haver de tornar a traslladar-se de lloc. En aquest cas, se’n van anar al C/ Cervantes nº 67 i van llogar una casa. Però, a mesura que el nombre d’actors anava creixent, la casa s’anava quedant petita, i van haver de canviar un altre cop. Llavors, van adreçar-se a una de les institucions locals, en aquest cas, al cinema Catalunya, anomenat actualment: Auditori Municipal “J.A. Valls Subirats”. En un principi, anaven a l’auditori només els quinze dies abans de fer l’obra, i li pagaven a l’amo d’aquesta, però més tard, van vendre la casa, i des d’aleshores que van a l’auditori per a assajar durant tots els mesos que són necessaris, excepte per a les reunions que van a una altra casa, la qual van llogar expressament.
Un cop havien trobat el que va ser el primer local, van buscar un nom a la companyia per a que els identifiqués. En un principi no sabien com anomenar-la, però després de pensar diferents noms que siguessen típics d’Alcanar (alguns d’ells van ser el de trompitxa per a la secció infantil, i els d’esbarjo, tarongina i romaní, entre d’altres, per a la secció adulta), van escollir el nom de Grup de Teatre Gresol, ja que Gresol és una paraula que simbolitza la llum i que antigament a Alcanar es feia servir molt. Aquest nom va ser suggerit per la directora i presidenta del grup, na Remei Alfara Garriga, al vindre-li al cap la súperidea de que anys enrere, als escenaris es ficaven unes llums (gresols) per veure les obres teatrals.
El segon problema que van tindre, i que continua sorgint encara, és la necessitat de decidir quina obra és la més adequada per representar en cada moment. De vegades, la companyia es forma a partir d’un projecte concret. En altres casos, les idees no estan tan definides i cal confrontar els gustos dels membres participants per tal d’arribar a un acord.
Per això, un dels passos fonamentals és la tria del text que es vol representar: es pot representar un text propi, escollir una obra pertanyent a la tradició teatral clàssica (és el que es fa normalment) o triar-ne una que encara no siga considerada tradicional.
A diferència d’una pel·lícula, que es projecta en una pantalla, o d’un llibre, que presenta les paraules disposades en pàgines, l’espectacle teatral estableix un contacte amb el públic en el precís moment en què naix i per tant, no es pot repetir. A això hem de dir que normalment fan més d’una representació de cada espectacle, però, que el que es repeteix no acaba de ser el mateix espectacle, ja que és impossible reproduir els mateixos sentiments del públic, el mateix estat d’ànim dels actors. D’això es desprèn que cada manifestació teatral, encara que es represente mil vegades, és única i irrepetible.
També cal dir, que a l’hora d’elegir un dels autors de la tradició, no s’ha de tindre en compte només la dificultat que té el text, sinó també els gustos i els coneixements artístics del públic a qui va destinada l’obra.
Així que, el GRESOL, que també ha de buscar solució a la tria d’obra, ha optat per un mètode ben senzill: van llegint les diferents obres, i cadascú diu la seua sobre l’obra que ha llegit. D’aquesta manera van descartant les que no els agraden, i al final se queden amb una, que encara que no sempre agrada a tothom, perquè sempre hi ha algú al qui no li agrada el principi, o a un altre el final, és la més votada. Tot i així, una vegada l’obra està proposada en assemblea, per acceptar-la o no, també tenen en compte el nombre de gent que hi ha disposada a treballar en l’obra, la construcció dels decorats, la preparació del vestuari...
Com és essencial, de bon començament també ja van fixar les funcions dels integrants del grup. A la secció artística, com a directora per a que s’encarregués d’organitzar i dirigir els actors i els tècnics va sortir escollida ja des del principi, Remei Alfara. Per a l’altra secció, l’encarregada de l’administració i l’organització, van estar escollits: com a tècnic d’il·luminació, J. Antonio Sancho Sales (paper que actualment fa juntament amb Santi Reina); i com a tècnic de so, Ricard Reverter (funció que ara té Lluís Ortega). Més tard, van escollir dos responsables de publicitats: Josep Vicent Sancho i Ricard Reverter, els quals amb l’ajuda de la resta del grup s’encarregaven de divulgar l’activitat de la companyia a través dels mitjans de comunicació, i de confeccionar els cartells i prospectes que donen a conèixer l’obra. Cal dir també, que en els llibrets de mà, ha hagut cops que han col·laborat impremtes: al principi, la impremta d’Ulldecona, i una vegada Alcanar n’ha tingut, ha estat aquesta qui els ha elaborat.
5.2. ELS QUINZE ANYS DE REPRESENTACIONS TEATRALS AMB EL GRESOL
El Grup de Teatre GRESOL va començar la seua activitat el maig de 1985, dins el marc de les festes de Sant Isidre. Ningú es plantejava en aquell moment fundar un grup tan estable de teatre. La realitat és però, que des de llavors el grup ha anat preparant obres de teatre seguint els cicles anuals, per la qual cosa enguany celebra el seu XVè aniversari.
Així doncs, una vegada tot organitzat, per a l’11 d’octubre d’aquell mateix any 1985, la Remei Alfara, els va dirigir l’obra de Rafael Anglada, L’amor venia en taxi, l’obra que havia de suposar el retrobament del nostre poble amb la cultura teatral. No cal dir que els convidats van riure de valent, ja que dels actors, qui més qui menys, anava alegret perquè s’havia begut, abans d’hora, el moscatell que estava preparat per a l’obra. Per petició popular, aquesta funció es va tornar a representar a les Cases d’Alcanar.
També dins aquell any ‘85, es va fer la interpretació d’una altra obra, El cafè de la Marina, de Josep Mª de Sagarra, però en aquest cas, tot i que fou dirigida per la presidenta del Gresol va ser organitzada pel Moviment Parroquial Juvenil. Fou tot un repte: 19 personatges en escena, un clàssic del teatre català; i això que fins el dia de l’assaig general no havien aconseguit reunir el repartiment complet.
L’èxit de públic que va acompanyar aquella primera experiència va animar aquella colla principiant a continuar fent teatre, i per això, el 1986 van representar una altra obreta, La vida privada de la mare, de Víctor Ruiz Iriarte; representada per al més de gener, coincidint així, amb la festivitat de Sant Antoni.
Amb aquesta obra, es van descobrir nous talents escènics, bons col·laboradors: Mariola Dempere, Josefa Salvador, Paqui Dempere, Rosa Reverter, Rosa Subirats, Ricard Reverter, Tere Sancho, Mª Carmen Román, i el redescobriment d’altres com Maite Valls.
Un any més tard, els components del grup es van agafar el teatre amb més ganes, i van marcar una fita important: el “segon” naixement del grup. L’obertura del grup cap a fora s’havia manifestat en l’afiliació a la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, en la qual el Grup de Teatre Gresol està inscrit amb el número 18. Fruit d’aquesta pertinença, el grup, més endavant, participarà a les trobades de grups Amateurs de Teatre de Catalunya.
Aquest any, la companyia va preparar dos obretes: “La tia”, de Joan Ballarà i Abaya, i “L’estiuet del senyor Martí”, de Lluís Coquard.
Aquestes comèdies, com totes les comèdies, varen ser agraïdes pel públic, encara que en representacions locals, tothom es fixa més pel personatge real que no pel fictici damunt l’escenari.
Cal dir, que el dia 8 de maig d’aquell 1987, va ser representada per segona vegada l’obra de “La tia”. Aquest cop el teló s’alçava davant d’uns ulls crítics que l’havien de jutjar. Es presentaven disset grups de tota la província de Tarragona per a classificar-se en la Mostra Juvenil de Teatre que la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Joventut, promovia des de feia uns quants anys. Però, després de tants de nervis per part dels membres participants, la sort també va arribar a Alcanar. Els ulls van valorar com calia el treball que havien realitzat allí els canareus, i per això, es va poder veure com el Grup de Teatre Gresol d’Alcanar es classificava juntament amb el grup de Teatre de Valls, i el de la Universitat de Tarragona.
A més, pocs mesos després que el grup fos classificat per primera vegada en una Mostra de Teatre, i dins la Festa del Remei-87, el dia 10 d’octubre es va oferir al públic de forma gratuïta, la representació de l’obra “El facinerós és el replà” a càrrec del Grup Teatre Principal de Valls. Aquesta funció, que va tindre lloc al Cinema Catalunya, havia estat subvencionada per l’Excel·lentíssima Diputació, en el marc del seu programa de serveis culturals per als Ajuntaments.
L’èxit de l’obra La tia, havia representat un nou alè per al grup de teatre Gresol, ja que al capdavall, no ho feien tant malament. I representà la transformació dels decorats, abandonant amb nostàlgia els decorats de paper pintat, la millora en il·luminació al adquirir nous equips i comptar amb la col·laboració de J. Sancho Sales qui no ha minvat en el seu esforç per millorar la qualitat luminotècnia el grup. I representà el descobriment a l’escena de Mª Carme Navarro, un talent perdut, per desgràcia, en ocasions posteriors.
Tot això, però no ha anat creixent espontàniament. Havent treballat la comèdia i el drama, calia aportar quelcom nou al públic. Llavors, el 1988 es va optar per estrenar Ha arribat un inspector, de J.B. Priesley. L’obra va ser representada pel mes de gener, tenint lloc el cap de setmana de Sant Antoni Abat, i ironitzava de manera molt humorística el suïcidi d’una xica. En aquesta obra, tal i com es podia veure en el decorat i, sobretot, en el vestuari dels actors i actrius, s’intentava recórrer al segle XIX. El suspens i intriga van mantindre el públic en un ai fins al final. L’actuació d’Agustí Reverter en el paper de l’inspector va arrelar fort en l’ambient de la sala, així com la de la resta dels actors.
El 1989, any de quinquennals a Alcanar, es van preparar les següents obres dramàtiques: la tragicomèdia anònima valenciana Pare vostè la burra, amic, l’obra de Ventura Porta i Rosés, Viatge de nuvis, i Les criades, original de l’autor francès Jean Genet (22 de gener). Amb aquest melodrama de “Les criades” el grup va participar a la 6ª Mostra Juvenil de Teatre que organitzava la Generalitat i obtingué el segon lloc provincial, darrere d’un grup amb tanta solera com el de Valls.
Aquell any també es van fer actuacions a fora del poble. Aquesta obra de “Les criades”, fita més important del ’89, a més d’Alcanar, també va ser feta a Ulldecona, a Sant Carles de la Ràpita, a Paüls, a la Sénia i a Picamoixons (lloc més llunyà on ha participat el GRESOL).
També va ser el 1989, quan el grup teatral del poble, va rebre per primera vegada, una subvenció per part de l’Ajuntament.
L’obra “Les criades” fou un nou èxit per al grup que donà noves forces i nova espenta per a continuar.
El 12 de maig de 1990 (el primer diumenge de les festes de Sant Isidre), els jóvens van preparar la comèdia, La iaia, de Roberto M. Cossa. Per a aquesta obra es va confeccionar un decorat amb basquets de taronges folrats amb paper, que representaven cadascun dels mobles d’una casa.
Va ser “La iaia” un nou escaló en aquest procés escènic, interpretatiu i de millora de la qualitat del grup. Escenografies més contemporànies, una interpretació de lluïment de la iaia, Lluïsa Garriga, i dels altres actors, Agustí Reverter, Mª José Queralt, Kiko Reverter, Eliseu Navarro, Dolors Curto, i la mateixa Remei Alfara, en l’entranyable paper d’Agneta, i una millora general de la posada en escena, va col·locar el grup Gresol en un lloc rellevant dins dels Grups Amateurs de la província.
Aquell any, com a extres, i per a celebrar el quint aniversari del grup, es va editar un llibret dels cinc anys d’història i es va fer un sopar per a tots els membres del grup.
Un any després, el grup de teatre canareu que seguia ple d’energia va portar a terme diverses activitats. El 19 de gener va actuar per al públic canareu amb l’obra “No em toquis la flor”, obra que va agradar molt i que per petició popular va ser repetida el 2 de febrer.
Tres mesos després, el 14 d’abril, el grup volgué provar més sort, i va inaugurar les seues I Jornades de Teatre de Primavera a Alcanar. Unes jornades que serien portades durant cinc vespres de diumenges consecutius al Cinema Catalunya, a càrrec de diversos grups teatrals de Catalunya. La primera actuació va ser a càrrec del Grup de Teatre Disbauxa de Vandellòs amb l’obra “Gente bien”. El següent diumenge, el 21, l’actuació va anar a càrrec del grup de Teatre Tàndem (Sant Feliu de Llobregat) amb l’obra “Hem de desmuntar la casa”. El 28 va actuar l’Agrupació Teatral Manresana amb l’obra “Delicte a l’illa de les cabres”, i el 5 de maig, l’actuació va ser portada a terme pel Grup de Teatre Principal (Valls) amb l’obra “Gent diferent”. Per tancar les jornades, la quinta actuació la va oferir el Grup Local de Teatre Gresol (Alcanar), amb l’obra “Deixeu-me ser mariner”, de Jaume Serra i Fontelles. Per a aquesta ocasió, la vella pantalla blanca de cinema feia de decorat amb flors, i els laterals es van folrar amb paper. En acabar aquesta obra que reflectia de manera humorística la crua realitat, com a cloenda de les I Jornades de Teatre de Primavera a Alcanar, es va fer el lliurament de trofeus commemoratius als diferents grups participants i hi va haver discursos de l’Alcalde de llavors, Joan Bta. Beltran i Queralt, del regidor de Cultura i Festes, en Francesc Josep Llagostera i Fibla, del delegat de La Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona, en Vicent Caballé, i del president del Grup de Teatre GRESOL, en aquells moments, Francesc Reverter i Queralt.
Aquell estiu del 91, també a les Cases d’Alcanar, i dins de les Festes de la Mare de Déu d’Agost, el 15 d’agost, es va dur a terme per tercer cop l’obra “No em toquis la flor”. Tres dies més tard, el diumenge de Festa Major de la Vila a Caseres (Terra Alta) es va tornar a repetir aquesta obra. Per última vegada, aquesta funció que es va fer tan popular durant aquell any, “No em toquis la flor”, de Lluís Coquard, va ser representada el 19 de setembre a Bítem (Baix Ebre), inaugurant així, els actes de les seues Festes Majors.
També cal recordar que el 28 d’aquell mes, diversos membres del Grup GRESOL van assistir a Navàs (Bages), a la 1ª Trobada de Grups de Teatre Amateur de Catalunya.
Per acabar l’any, dins de les Festes del Remei Alcanar’91, el Grup Gresol va organitzar l’actuació del col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas de Tarragona amb l’obra “IN NOMINE DEI”, amb el patrocini de La Caixa de Madrid i la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcanar.
A més, el grup de Teatre Gresol d’Alcanar, com farà posteriorment, va ser l’encarregat de portar a terme l’arribada dels Pares Noels per aquesta ciutat els dies 22, 23 i 24 de desembre.
El dia 22 diumenge, van anar a les Cases d’Alcanar a fer la desfilada i després de la magnífica rebuda actuaren a l’Esplai i els donaren una excepcional sorpresa als vellets de la ciutat. Allí, en agraïment, van ser invitats a un refresc pels encarregats d’aquest esplai.
Els dies 23 i 24, dilluns i dimarts, van anar a recollir objectes de regal i alguns donatius per molts dels establiments i entitats bancàries de la ciutat, i van fer la desfilada que estava prevista per diferents carrers de la ciutat, seguits de xiquets i xiquetes que cantaven nadales, i volien un regal del Pare Noel.
El matí del dia 24, els Pares Noels van anar a fer un tomb pels bancs i les caixes que havien col·laborat i van regalar una miqueta de carbó “dolç” als directors i delegats. A més, van anar a diversos jardins d’infància de la ciutat, on les xiquetes i xiquets, juntament amb les encarregades, s’ho van passar molt bé.
També cal remarcar que aquell any el grup va tindre diverses ofertes d’altres llocs i no va poder anar a actuar ja que en un grup totalment amateur i amb manca de recursos humans, moltes vegades les ocupacions professionals d’alguns dels membres els ho va impedir.
L’any 1992, any Olímpic, la cultura teatral també es va esforçar per obtindre uns resultats semblants als que havien assolit els esdeveniments esportius.
Dins de la festa de Sant Antoni, el dissabte 18 de gener, van oferir al públic l’obra titulada “Aquí no paga ningú”, original de l’autor italià Darío Fo, i adaptada al català per Joaquim Buj i Alfara.
Malgrat que el temps d’assaig va ser curt (pels estudis o treballs de diferents actors, no podien assajar més que en caps de setmana, i encara no tots) l’obra va tindre prou èxit, segons el sentir popular.
Tractava uns temes bastant actuals, encara que no encaixats exactament en la situació canareva. Ells són: l’atur, la corrupció política, la falta de diners i de mitjans per aconseguir-ne, la carestia de la vida i la crisi econòmica i social en general. A més, segons va demostrar el públic que hi va assistir, l’obra era feta en un to de comèdia terriblement divertit.
Després d’un mes sense teatre, el 6 de març, inesperadament per als canareus i per als regidors del poble, per al carnestoltes ‘92 van portar a terme una obra de teatre al carrer, demanada especialment per l’alcalde de llavors, Xavier Ulldemolins, ja que volia donar més animació a la visita de Joan Lerma (president de la Generalitat Valenciana en aquell temps) i a Ruiz Mateos, qui havien sigut invitats per a aquelles festes.
Aquesta, va ser la sorpresa que es va endur la ciutadania quan van veure els membres del grup de teatre GRESOL disfressats de diferents personatges del poble (regidor de festes, reina de festes, sacerdot, alcalde, pregoner de festes, marquès, alcaldessa, policia, carter, entre d’altres), als quals els havia maquillat Flora Sancho Forcadell.
També, a la primavera d’aquell mateix any, van preparar unes Jornades de teatre a Alcanar. L’esforç del XVIIè. Pla d’Acció Cultural que l’Associació del personal de La Caixa organitza arreu de Catalunya, el suport de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament, i la il·lusió sempre renovada del grup de Teatre GRESOL, ho van fer possible per segona vegada.
Durant quatre vespres de diumenges es va poder contemplar i gaudir de diferents espectacles teatrals. Les tres primeres representacions, com l’any anterior, van ser dutes a terme per grups forans, i la quarta, per tancar les Jornades, va vindre a càrrec dels membres del Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar. En aquesta ocasió, els d’Alcanar van interpretar l’obra “La Paperera”, del contemporani escriptor català, Albert Llorens i Bosch.
Passat l’estiu, al setembre, el grup local va tornar a assistir a la Trobada de Grups de Teatre Amateur de Catalunya, organitzada per la coordinadora de teatre comarcal, que aquesta vegada es realitzava a Calafell (Baix Penedès). En aquesta trobada, encara que els va ploure de valent, també van divertir-se molt.
Per finalitzar aquell any, el grup ho va fer representant l’obra “Avi jove vol companyia”, de Lluís Coquard.
L’any 1993, en honor a Sant Antoni, el grup va representar l’obra Ai lladre, com t’estimo, d’A. Santos Antolí, una representació que va tindre un extraordinari èxit i que era feta per tal de recaptar diners per a Costa d’Ivori (Àfrica), on estava la canareva Maite Vila.
A més d’aquesta obra, al llarg de l’any se’n van poder veure més, gràcies a les terceres jornades de teatre de primavera que com cada any són organitzades pel Grup de teatre Gresol amb la col·laboració de La Caixa i de l’Ajuntament d’Alcanar, i incloses dins del divuitè Pla d’Acció Cultural de l’Associació del Personal de “La Caixa”.
En aquesta ocasió, l’obra que el grup de teatre local havia d’estrenar per tancar les jornades, i que figurava al programa, era Matèria reservada d’Hugh Whitemore. Representació que tot i que havia estat assajada, al final no es va fer perquè els actors i actrius havien quedat desanimats (sobretot la protagonista), després d’haver-la representat a la Pista Amèrica de Sant Jaume d’Enveja. Fou en aquesta localitat, on va representar-se per primera vegada, i tingué un cert èxit però, mesos més tard, quan es féu a l’Auditori Municipal de Vinaròs, per a la Mostra de Teatre Jove per al festival de la província de Castelló, els actors van sortir tan descontents de l’actuació, que decidiren no escenificar-la a Alcanar.
Però aquest grup de gent que havia estat preparant Matèria reservada va buscar una alternativa: començar a preparar una nova escenificació per al següent any. Van ficar-se a assajar l’obra “El rastre de la guineu”, una obra que després va haver de ser substituïda per la de “Un fanàtic del Barça”, ja que als assaigs quasi mai assistia la gent suficient.
Com en les passades edicions, aquell mateix any també se va organitzar una Trobada de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Però a aquesta que era la tercera, a més d’estar formada per dotze grups de teatre amateur del Baix Ebre i Montsià, també hi van estar convidats els del País Valencià. La trobada va ser celebrada a Ulldecona (Montsià) els dies 25 i 26 de setembre.
Tanmateix, el 1993, després que anys anteriors, molts dels membres del grup haguessen participat a diferents cursets de teatre (a Tortosa, a Vinaròs, a Alcanar, etc.), algun d’ells fets per professors de l’Escola d’Art Dramàtic, de Josep Yxart de Tarragona com Albert Peralta; la professora de Maquillatge, Senyora Rosa Rossell; o membres del grup “Trono Villegas”, els membres del qual actualment formen part de “El Terrat”, o del grup vinarosenc com Marcelí Cucala, o del tarragoní com. També van assistir aquest any al curs de teatre organitzat per l’Oficina d’Orientació de Benestar Social del Baix Ebre, amb el professor Albert Moya, de Barcelona. Aquest curset d’interpretació, expressió corporal, veu, improvisació i direcció fou de 14 sessions de 3h, i pretenia ampliar tant el camp dels coneixements com la consciència de les mancances. Com tothom creia, entre cursets i el que s’aprenia amb la directora, es podia millorar la qualitat interpretativa de les obres. Aquest interès per la preparació dels actors i les actrius no s’ha perdut mai, encara avui dia, segueix sent una de les preocupacions importants del grup, i segueixen assistint als cursets teatrals.
L’any 1994, la funció que es va estrenar per a les festes de Sant Antoni Abad va ser “Un fanàtic del Barça”, una comèdia de Lluís Lladó i Caselles, que va tindre molt d’èxit i va agradar molt. Mesos més tard, aquesta comèdia va ser representada per diferents pobles de Catalunya.
Aquest any, la Trobada Amateur va ser a Vilanova i la Geltrú (el Garraf), i com anys anteriors, el grup hi va participar.
Per a l’any següent, coincidint així amb el Xè aniversari del grup, van preparar Capital, omnia vincit, original de A. Solé i Mas. L’obra ironitzava la lluita que té el senyor Quatrecasas quan li diuen que és hereu d’un avantpassat d’una empresa de petrolis. L’estrena es féu per al 17 de juny.
Aquell setembre, amb una pluja que queia com aigua a cànters, el Grup de teatre Gresol assistí a la quinta Trobada de Grups Amateur feta a (Vallès Oriental).
També a Santa Bàrbara, al Centre Cultural, es va poder assistir a una representació del grup canareu amb l’obra “Un fanàtic del Barça”.
Per a la celebració de l’aniversari, el grup va organitzar com a teatre al carrer, un casament de nit. Es van trobar tots els membres vestits d’etiqueta a l’ajuntament, i van fer la festa tal i com tocava, fent creure als municipals que era un casament de veritat. Després van anar tots els membres a sopar al “Restaurant Chaparral”, i van anar a fer-se les fotos de família a la font de la Plaça Lluís Companys. Els nuvis els van representar Fabià Pla i Diana Reverter.
El 1996, com tots els anys, l’arribada de la primavera a Alcanar va vindre de la mà de les VI Jornades de Teatre.
El grup de teatre canareu, aquell any, era l’encarregat d’obrir i tancar aquestes jornades. Per encetar-les van representar Ella i els pingüins de Lluís Coquard, comèdia que ja havien realitzat a Sant Antoni.
L’obra elegida per clausurar les festes va ser La Ceba, original de Jordi Teixidor, i interpretada sota la direcció de la Remei Alfara. Aquesta obra va tindre tot el vestuari dels actors i actrius confeccionat per la pròpia companyia.
Entre aquestes dos representacions van comptar amb l’actuació de diversos grups: els grups de Teatre La Ringa, de Xerta (amb l’obra La Mirandolina); l’Elenc Artístic Arbocenc, de l’Arboç (amb l’obra Boeing-Boeing), “El pobre viudo” va ser l’obra interpretada pel Bravium Teatre, de Reus i el Grup la K-mama de Calafell va interpretar l’obra “La Senyoreta Júlia”.
En acabar aquella funció i després d’haver gaudit uns quants dies de Teatre a Alcanar, es va fer el lliurament d’un record a tots els grups participants.
A més d’aquells dies de representacions teatrals, el 13 d’abril, l’entitat teatral va desplaçar-se a Barcelona per participar en l’Assemblea Anual que havia organitzat la Federació de Teatre Amateur de Catalunya; i també va traslladar-se a Juneda (Les Garrigues) on es realitzà la Trobada de Grups de Teatre Amateurs.
També, el 24 del mateix mes, va realitzar una funció de teatre experimental: es va fer un bateig... el bateig de la Gresolina.
Cal recordar que aquell any, va ser filmada a Alcanar la pel·lícula Gràcies per la Propina, i que en aquesta hi van col·laborar com a actors i actrius bastants membres del teatre (essent de destacar l’actuació de Lluïsa Garriga, com a dona del Tono, pastisser que interpretava el Màgic Andreu). També cal dir que el director de la pel·lícula, Francesc Bellmunt, va cedir decorats a la companyia “Gresol”.
El 1997, per sèptim any consecutiu, el grup local va organitzar les Jornades de Primavera durant cinc diumenges seguits, des del 13 d’abril fins a l’11 de maig.
La primera representació va ser portada a terme per la secció jove del grup canareu, la qual va aixecar el teló amb una altra obra de Lluís Coquard, l’anomenada Faldilles i pantalons. La següent representació, el diumenge 20 d’abril va anar a càrrec del Grup de Teatre Estable del Baix Camp (TEBAC), de Reus amb Comèdies de Corral de Serra i Fontelles, guanyadora del concurs literari Santos Antolí de l’any 1993. El darrer diumenge d’abril, el Grup de Teatre Principal, de Valls, va representar un clàssic de Molière, El banyut imaginari. El Grup Escènic Atenea, de Tarragona va donar continuïtat a les Jornades el primer diumenge de maig amb la comèdia, En Narcís s’ha tornat boig, original d’Assumpta González.
Ja per cloure les jornades, el diumenge 11 de maig, a petició del públic, el Grup de Teatre Gresol va repetir, per segona vegada, La ceba de Jordi Teixidor. Després d’aquesta representació, tal com es feia usualment, es va lliurar un record a cadascun dels grups participants.
Aquest any, el grup no va poder assistir a la Trobada de Grups de Teatre Amateurs que es feia a l’Arboç, Calafell i el Vendrell (Baix Penedès).
5.3. LA RENOVACIÓ DEL GRUP
La festa de Sant Antoni del 1998, fou finalitzada amb l’obra Adrià, un torero català, d’Assumpta González. Per a fer aquesta obra, com no tots els membres estaven disponibles, decidiren buscar alguna noia que volgués sortir a fer el paper de mare del torero. Aquesta noia va ser Nieves Salvador, de Benicarló. També cal dir que en aquesta obra van fer servir elements del decorat que els havia cedit l’equip de la pel·lícula “Gràcies per la propina”.
Per continuar l’any, el grup local va fer-ho amb la representació de dos funcions diferents realitzades per la colla jove del grup (els Gresolets). Les interpretacions que van portar a terme els Gresolets van ser, per una banda, El mercader de Venècia de William Shakespeare, i per l’altra, El metge a garrotades, de Molière, amb la qual participaren a la XIII Roda de Teatre Infantil i Juvenil del Montsià que fou realitzada a Godall el 28 d’abril. La direcció d’aquestes obres anà a càrrec de Tomàs Camacho i Fabià Pla. I ja per acabar l’any, el 10 de maig va interpretar la funció “Mal viatge”, de Francesc Luchetti.
També el 1998 el grup anà a la Trobada Amateur, que aquest any es celebrava a Reus (Baix Camp).
L’any 1999 seguint la tradició, per Sant Antoni, el grup de teatre Gresol va representar L’altra cara de la lluna, de Josep Escobar. Aquest any, el 10 de maig, els Gresolets, per a col·laborar en la campanya “Catalunya per Kosovo”, va representar la seua única obra pròpia, A ritme de Roma, que és de Salvador Soriano, i que és també el pseudònim d’un dels membres del Gresol. També el 1999, per tancar el mil·lenni, va representar una obra de Carles Valls dita El cap i la fi, o el cap de... l’alcalde.
Cal esmentar també que el grup canareu al desembre va participar a les XVIII Jornades de Cultura Popular i Tradicional que es van celebrar a l’Aldea, i que foren organitzades per la Societat Cultural i Recreativa Unió Aldeana. En aquesta ocasió va interpretar L’altra cara de la lluna de Josep Escobar.
A més, amb els Gresolets, va tornar a participar a la Roda Teatral del Montsià, però aquest cop amb l’obra El mercader de Venècia, estrenada a Alcanar l’any anterior.
Aquest any, com tots els anys, el grup va traslladar-se al lloc de Trobada de Teatre Amateur, que enguany es feia a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès).
L’any 2000, coincidint així amb la celebració del quinzè aniversari del grup, el grup d’Alcanar va preparar diverses sorpreses per tal d’aconseguir una continuïtat en el fet teatral al municipi.
Per començar l’any, com era habitual, va aprofitar les festes de Sant Antoni per estrenar una peça teatral davant del seu públic. En aquesta ocasió, es tractava de la comèdia Quatre nits de nuvis de... tres de Nicasi Camps i Pinós. S’estrenà el dia 22 de gener a l’Auditori “José Antonio Valls”. La novetat que es volia portar a terme llavors, però que per problemes de salut no es va arribar a fer, fou la presentació abans de l’obra del divertit esquetx Lo vetlatori, interpretat per Dolors Castellà i Paquita López.
El grup dels Gresolets, aquest any va encetar-lo amb l’obra L’aldea dels tres carrers.
També aquest 2000, per dècim any consecutiu, es van celebrar unes jornades de teatre que van tindre lloc els diumenges del 9 d’abril al 14 de maig al vespre.
L’obra que obrí les Jornades va ser La Mandra, a càrrec de Nexus Teatre, del Pla de Santa Maria. El diumenge següent es va poder gaudir de l’obra de Baltasar Porcel La Simbomba Fosca, del grup la K-Mama de Calafell. El dia 30 va visitar-nos Ditirambo de la Sénia amb Ens ha caigut la sogra, de Lluís Coquard. Pel maig es van organitzar les dos últimes representacions: Ligero festival de la canción mediterránea, a càrrec de la Teca Teatre, de Cambrils, i Autèntic Oest, de Sam Sephard, interpretada pel Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, els dies 7 i 14 de maig respectivament. D’aquesta última, interpretada pel nostre grup, cal dir que va tindre un fabulós èxit, i que al llarg de l’any ha estat representada tres cops, i a l’última, Tomàs Camacho va ser substituït per Josep Mª Martínez, en el paper de Saül.
També aquest any 2000, aquí a Alcanar es va celebrar la V Trobada de grups de teatre Amateur de les Terres de l’Ebre, la qual va ser oberta a tothom aficionat al teatre, i en la qual es va portar a terme diverses activitats: visita guiada a la Cisterna del Vall, visita guiada al Poblat Ibèric de la Moleta del Remei, dinar de germanor a la Plaça de l’Ermita, etc...Va ser un dia de convivència molt alegre, en el qual es va fer lliurament de records a tots els grups participants. A més, el grup, per a celebrar el seu XVè aniversari, va realitzar un autèntic resum de totes les obres representades en aquests quinze anys, i va visionar aquest resum cinematogràficament. La pel·lícula s’anomenà Flames de Gresol. Aquesta celebració va tindre lloc a l’auditori habitual el dia 17 de desembre i es va fer en dos torns, és a dir, es va passar la pel·lícula dos cops.
En aquest XVè any de teatre canareu, i per quarta vegada, el Gresol ha col·laborat amb el mercat ibèric que organitza l’Associació de les Mestresses de Casa, i també, amb l’animació que es fa per Nadal, del Pare Noël.
Cal dir, que el grup canareu, aquest any també ha assistit a un curset de teatre organitzat pel Consell Comarcal. Igualment ha anat a la dècima Trobada de Grups de Teatre Amateur, que ha tingut lloc a les comarques del Solsonès, Berguedà i Bages.
Com hem dit, el grup celebrava, el desembre de 2000, els 15 anys d’activitat teatral ininterrompuda al nostre municipi, i com podem veure la flama del Gresol té ganes de cremar durant molts més anys.
El 2001 l’han començat amb l’estrena a Alcanar de l’obra Una millonària d’amagatotis, comèdia en dos actes (el primer dividit en dos quadres) que es dugué a terme el dissabte 20 de gener a l’Auditori Municipal “José Antonio Valls”, durant la festivitat de Sant Antoni.
Posteriorment, el día 9 de març, la localitat d’Alcanar gaudia de dos representacions teatrals a càrrec dels Gresolets. La primera, la composaven l’alumnat del CEIP “Joan Bta. Serra”, i s’anomenava Som part de la Terra, obra del canareu Fabià Pla. La segona, El tresor del pirata negre, de Josep M. Benet i Jornet amb l’adaptació de Fabià Pla, va anar a càrrec d’alumnat de l’IES “Sò-de-Riu” d’Alcanar.
També aquest 2001, amb l’arribada de la primavera s’han organitzat unes Jornadesd e Teatre de Primavera. Aquestes han tingut lloc tots els diumenges d’entre el 8 d’abril i el 13 de maig, i com sempre, han estat caracteritzades per la seua variació de temes en les obres. Ha hagut també una repetició. Es tracta del grup T-ATRACO TEATRE, el qual ja va ser invitat durant el II Congrés d’Història d’Alcanar, i que se l’ha tornat a convidar per interpretar l’obra Que n’és de dura la vida de l’artista...!, creada per aquesta mateixa companyia, i amb la qual se vol donar una segona oportunitat al públic de que rigui de valent, mentre es veurà desplaçat a tots els teatres de Catalunya en aquesta única funció.
En aquests diumenges de teatre, el públic assistent també tindrà l’oportunitat de conèixer un grup de teatre jove i entusiasta, interpretant un clàssic, La importància de ser Frank, d’Òscar Wilde. També el clàssic dels clàssics, Shakespeare, serà present en aquest repertori, amb Tot va bé si acaba bé, portat a escena pel grup TEBAC, de Reus. A més, la companyia La Golfa, de Tarragona, inquietarà el públic amb la seva creació pròpia, Insomni.
Bé, i després de divertir-nos amb tot aquest repertori, li arribarà el torn al nostre grup, qui aquesta vegada es planteja una obra de misteri, Un full en blanc, de Joan Ballarà i Albaya.
A més, aquest any, com ja va sent habitual, els Gresolets han participat en la XVI Roda de Teatre Infantil i Juvenil del Montsià, que aquest cop ha tingut lloc del 24 al 27 d’abril, al Casal Municipal de Masdenverge. L’obra representada va ser Som part de la Terra, escrita per Fabià Pla, dirigida per tres alumnes de l’IES Sòl-de-Riu (Àngels Nolla, Míriam Gavaldà i Judith Nolla), i interpretada per déneu xiquets i xiquetes de diferents cursos, de 1r fins a 5è, del Col·legi CEIP Joan Bta. Serra.
No cal oblidar que el Gresol és reconegut arreu del Principat de Catalunya, i això es pot demostrar amb les seues actuacions per diferents localitats. Enguany, els pobles que han elegit divertir-se amb la nostra companyia han estat la Sènia, Vandellòs i Marçà, on durant l’estiu s’ha representat l’obra 4 nits de nuvis... de tres, de Nicasi Camps Pinós.
5.4. EL TEATRE I ELS JÓVENS (La Pedrera)
Nosaltres estem acostumats a consumir teatre llegint o mirant la televisió, però aquest tipus de teatre no té molt a veure amb el que passa actualment amb la gent del carrer i els seus gustos i desitjos.
Moltes vegades, al teatre se li dóna una cara de luxe, encara que aquest tret no és el més important sinó que, el seu valor és purament cultural.
El teatre és sinònim d’empatia, de canvi d’estats d’ànim i saber-se posar en el lloc d’un altre. I parlant del canvi d’estat ànim, els jóvens en són una mostra.
A partir de quan va nàixer la democràcia a la societat occidental catalana, els jóvens han estat en connexió amb aquests canvis, i per tant, també d’espectacles culturals i socials, entre els quals s’inclouen els teatrals, en què la joventut hi participa molt, i els quals promouen l’espectador del futur a assistir-hi.
D’aquí ve que el Gresol s’haja obert també als jóvens amb l’objectiu de fer-los reflexionar sobre la seua vida i enriquir-los tant lingüísticament com culturalment.
Els integrants de la secció infantil (1985-1997) han fet actuacions de pallassos a més de l’animació del Pare Noël, i algunes de les obres fetes per ells han estat:
- El jardí de Flaira-Nas de Joaquim Carbó
- El testament del Nasi de Francesc Eiximenis
- Esclops i taronges de Montserrat del Amo
- El rei que no reia de Josep Maria Folch Torres
- Les nits de lluna plena de Ignasi García i Barba
- El fantasma del castell de Carme Suqué d’Espona
- Buscant a teatre (escrita per un canareu, en el qual imitaven a Charlot i feien ballet, cine mut i teatre de guinyol). Aquesta obra és una història que representava, obsequiant el públic, el que significa el teatre.
A partir del 1997, ha estat Tomàs Camacho, des de l’escola “Joan Baptista Serra” i l’institut I.E.S. “Sòl-de-Riu”, l’impulsor d’aquest objectiu fomentant la participació dels alumnes a les Mostres de Teatre escolar de la Generalitat. Fabià Pla, ha estat la persona clau dins la formació d’aquesta pedrera i dels resultats obtinguts, ja que ell és l’escriptor i director de les darreres obres interpretades pels “Gresolets”.
Cal dir que els resultats obtinguts són altament satisfactoris, i que l’alumnat que forma part del grup jove actual està demostrant un bon nivell interpretatiu.
Les obres que han realitzat els Gresolets actuals han estat: El metge a garrotades de Molière, el curs 1997-1998; El Mercader de Venècia de William Shakespeare juntament amb l’obra A ritme de Roma de Salvador Soriano (pseudònim d’un membre del grup), el curs 98-99; i L’aldea dels tres carrers, també de Salvador Soriano, el curs 1999-2000. S’ha de dir, que la primera obra, Tomàs Camacho i Fabià Pla la van coordinar a la XIII Roda de Teatre Infantil i juvenil del Montsià, organitzada del 27 al 30 d’abril del 1998 a Godall, i que els centres escolars canareus van ser premiats per la Generalitat de Catalunya gràcies a la magnífica representació i adaptació de l’obra teatral que havien realitzat. El premi, una menció especial, els va ser entregat el juny del 1999 al Teatre Nacional de Catalunya.
També, amb l’obra La Balada d’en Grissòstom (comèdia de L’aldea dels tres carrers) van participar a la Roda del Montsià.
5.5. ACTIVITATS EXTRES REALITZADES FINS L’ACTUALITAT
TEATRE EXPERIMENTAL
Com a grup teatral que és, en els seus quinze anys de teatre, ha realitzat també teatre al carrer.
La primera vegada va ser el dia 11 d’octubre del 1995, dins les festes de la Mare de Déu del Remei, com a celebració del seu dècim aniversari. Es va representar un casament de nit. J. A. Sancho Sales i la directora del grup, Remei Alfara Garriga, van ser els padrins, i els nuvis que anaven a casar-se, Diana Reverter i Fabià Pla.
El punt de trobada fou l’ajuntament, i allí assistiren tots vestits d’etiqueta, anunciant a tothom (mentre no arribava la núvia) que es casava una noia de Barcelona que tenia un xalet aquí a Alcanar. La gent, incloent-hi els municipals, es van creure tot el que els deien i pensant-se que era un casament de veritat, se n’anaren a donar un volt tots feliços per la parròquia, ja que volien batxillejar la boda i veure els vestits dels nuvis i els seus invitats. Una vegada acudiren els nuvis, els invitats del casament es varen fer unes quantes fotos a l’església, on tiraren també el tradicional arròs, i després marxaren al sopar de boda que se celebrava al “Restaurant Chaparral”. Allí, al sopar, es va cantar el clàssic “Que s’estimen! Que s’estimen...”, es va lliurar un record per a tots els col·laboradors i es va fer un homenatge a la directora recordant també, anècdotes que havien passat en aquells deu anys de grup. En acabar el sopar van assistir al ball popular de festes i van fer-se més fotos de família a la font nova de la Plaça Lluís Companys.
En resum se pot dir, que va ser una nit “de boda” fantàstica per a tots els membres del Gresol que havien col·laborat en aquesta celebració.
El segon cop fou uns anys després, el 24 d’abril del 1996, amb un bateig, el bateig de la .... Gresolina. Aquest bateig també va ser celebrat amb molt de públic xafarder, el qual volia conèixer la Gresolina i tota la seua família.
A més d’aquestes dos actuacions, el grup, també com a teatre al carrer va col·laborar al Carnestoltes del 1992 amb una animació durant la visita de Joan Lerma (president de la Generalitat Valenciana en aquell temps) i Ruiz Mateos, on tots disfressats de diferents personatges del poble, van fer entrega d’un ram de flors (representat per romegueres) i un cistellet ple de pastissets. També, la cartera (interpretada per Remei Alfara, directora i presidenta del grup) li va lliurar una carta certificada, la qual ell va firmar amablement, però sense creure’s res del que veia.
ANIMACIÓ MERCAT IBÈRIC
Fa ja quatre anys, des del 1996, que l’associació de Mestresses de Casa s’encarrega de l’organització d’un Mercat de Sant Miquel, un mercat en honor a aquest patró nostre, en el qual hi col·labora, pels volts del dia, el grup de Teatre Gresol animant la festa.
Durant els tres primers anys, aquest mercat s’ha anomenat Mercat Medieval, però aquest any, el 2000, ha deixat de ser medieval per anomenar-se Iber. Com a resultat, s’ha aconseguit un fi de setmana festiu i cultural, a través del qual ens traslladem a un temps on l’artesania i el comerç són els eixos de la societat.
Aquest mercat compta amb uns quaranta expositors i una desena d’artesans al nucli antic de la ciutat, amb l’objectiu d’apropar els visitants (aproximadament uns dos mil) a aquesta època mitjançant diferents demostracions dels costums i les formes de vida dels ibers.
A més, de l’any 2000, any en què el mercat passa a nomenar-se mercat iber, cal destacar la visita a la Moleta del Remei, la qual va atraure molts visitants i la qual fou acompanyada per una parella d’ibers i una altra de romans (representats per membres del Gresol) qui s’encarregaren d’interpretar i explicar com vivien en aquella època.
ANIMACIÓ PARE NOËL
Per als vespres abans del Pare Noël, sent ja tradicional, s’ha continuat fent fins ara animació pels carrers de la població. Aquesta va a càrrec de tres membres del Gresol, i es fa amb l’objectiu de fer passar una estona divertida als xiquets i xiquetes del poble, obsequiant-los amb regals i caramels i passejant pels diferents carrers d’Alcanar i les Cases d’Alcanar.
ALTRES ACTIVITATS
¨ Quan els Gresolets participen a la Roda Teatral del Montsià, l’I.E.S.“Sòl-de-Riu”, els invita a berenar a la seua cafeteria, i així passen una tarde divertida en la que estan tots els membres reunits.
¨
El 1996 a Alcanar va ser filmada part de la pel·lícula “Gràcies per la propina” del director Francesc Bellmunt. Entre les aproximadament 200 persones canareves que van fer de figurants, hi eren algunes del Grup de Teatre Gresol d’Alcanar. En acabar el rodatge es va cedir part del material utilitzat com a elements decoratius a aquest grup de teatre, qui el va utilitzar en l’obra “Adrià, un torero català”.
¨
També l’estiu de 1997 es va anar a la seu de Catalunya Ràdio a Tarragona i es va interpretar un fragment de l’obra de teatre La ceba, de Jordi Teixidor, i se’ls va fer una entrevista en la qual es va explicar la trajectòria del grup.
PUJADA EN ROMERIA
Com és tradicional, el segon diumenge d’octubre de cada any, en honor a la Mare de Déu del Remei, les canareves, els canareus i tothom que ho desitja, puja a visitar l’Ermita del Remei en diferents carrosses, les quals hauran estat dissenyades pels membres de cada entitat, setmanes abans. Una d’aquestes entitats que ha preparat carrossa, en diverses ocasions, és el grup de teatre Gresol d’Alcanar.
CELEBRACIÓ XVè ANIVERSARI
Com a celebració del seu quinzè aniversari, l’any 2000 ha estat un any ple d’activitats commemoratives. Cada mes de l’any el Gresol ha portat una obra representada per un grup amateur de la coordinadora, per tal d’aconseguir una continuïtat del fet teatral al municipi.
A més, el mateix any, el grup dins de les X Jornades de “teatre primavera” va interpretar, amb la màxima il·lusió, una obra amb una dificultat interpretativa especial, Autèntic Oest, de Sam Shepard, la qual va satisfer molt al públic.
La mateixa obra es va representar, per segons vegada, el 18 de juny de 2000, al marc de la Trobada de la Coordinadora de grups de Teatre Amateur de les Terres de l’Ebre. En el marc d’aquesta trobada es va organitzar un dinar a l’ermita del Remei, i es va fer entrega d’una motxilla i un plat recordatori a totes les persones assistents.
El dia 1 de desembre, el grup va col·laborar amb l’organització del II Congrés d’Història d’Alcanar. Va portar el grup T-Atrako Teatre que va interpretar l’obra Què n’és de dura la vida de l’artista. Es tracta d’una obra molt divertida, en al qual s’explica, de forma molt humorística, la situació del teatre a l’Estat espanyol. És una de les comèdies més vistes arreu del Principat de Catalunya i que més ha agradat al públic, ja que està enfocada des d’un punt de vista diferent, en el qual només surten dos actors que són capaços d’interpretar molts personatges.
Per cloure els actes commemoratius, el dia 17 de desembre del 2000, el grup, com a cloenda del seu XVè aniversari, va projectar el documental “Flames de Gresol”. Es van realitzar dos sessions que van tindre molt d’èxit de públic. També es van exposar materials del grup: cartells, programes de mà, fotografies; tot el repertori d’obres i activitats que ha portat a terme aquest grup teatral al llarg dels seus quinze anys de flames enceses.
5.6. ANÈCDOTES
· Més d’una vegada, en plena funció, alguns actors o actrius s’han quedat en blanc.
· Quan encara assajaven a la Casa O’Connor i tenien el material de més valor guardat a casa de Sales, els ho van robar tot dos dies abans de l’actuació. Ells ho van denunciar, i els municipals, a les festes, paraven tots els cotxes que hi circulaven. Al cap de quinze dies, els van tornar tot el material deixant-ho a la porta d’un magatzem perquè el pogueren veure.
· Cada any que actuaven a Picamoixons plovia molt. I, un any que van anar i no plovia a la meitat de l’obra, quan un dels actors estava dient la frase “......cauen gotetes....”, va començar a caure un ruixat, i al marxar la gent, els canareus van quedar-se amb els de la Comissió organitzadora, i quan anaven a arreplegar les llums, la gent ja tornava amb paraigües perquè volia seguir mirant la funció.
· Un altre dia, estant a Arbolí realitzant l’obra L’estiuet de Senyor Martí, a “Vicent de Sardina” fent flexions se li van petar els pantalons. Llavors, la Lluïsa li va haver de deixar els seus pantalons de xandall per a que es canviés, i la directora li va prestar el seu viso a la Lluïsa.
· Estant a un concurs, una actriu canareva que no se’n recordava del que havia de dir, va preguntar-li a l’apuntadora quina era la frase.
· Una hora abans de representar “L’amor que venia amb taxi”, els membres participants en l’obra es van beure tot el moscatell que estava preparat per a la funció i es van engatar una mica. Després, mentre estaven representant l’obra, del malament que anaven, la Rosa va tombar una tauleta, però el públic, pensant-se que era una part de la funció, va aplaudir fortament.
· Un dia que una actriu no va poder assistir a l’assaig d’una funció, a un membre li va tocar assajar el seu paper amb una granera al costat.
· A Sant Mateu representant “La Ceba” de Jordi Teixidor, com feia molt de fred, alguns actors i actrius van endur-se un refredat, entre ells Fabià Pla, qui va actuar amb febre.
· A la Remei Alfara a Santa Bàrbara se li va trencar un esglaó del decorat de “La ceba”, i el porró que portava a la mà, en aquell moment, es va fer miques. Ella va romandre una bona estona marejada. Per sort, el C.A.P. de Santa Bàrbara està darrera de l’Auditori i el metge i la infermera va acudir de seguida.
· Un dia de molt de vent , amb només quatre persones de públic, el grup va actuar igualment, amb molta il·lusió, a l’escenari de l’Auditori de Tortosa, amb l’obra “La Ceba”.
· Després de l’actuació amb “La ceba” a Roquetes els membres del grup es van assabentar que un home gran havia mort d’un atac de cor a causa del molt que va riure.
· En una actuació de l’obra “Autèntic Oest”, hi va haver un moment que Fabià Pla es posà molt malament a conseqüència del cansament i van estar a punt de suspendre l’obra.
6. CONCLUSIONS
Un teatro destrozado, donde las pezuñas sustituyen a las alas,
puede achabacanar y adormecer una nación entera.
FEDERICO GARCÍA LORCA
Ara que el treball està acabat, després d’interessar-me en l’evolució del teatre català, del canareu, i en concret, del Grup de Teatre Gresol, he de dir que les opinions que tinc ara no s’assemblen molt a les que tenia en un principi. Ser actor o actriu sempre ho havia relacionat amb una ocupació fàcil, en què una directora o un director et deia el paper que havies d’interpretar en l’obra, i llavors, el memoritzaves i, uns quants dies abans de la representació, anaves a assajar la funció amb els companys. Però això no és així de fàcil.
Si una persona vol ser actor o actriu, per perfeccionar els seus gestos i la seua experiència teatral, ha d’assistir a cursets i jornades, i també, treballar d’una manera intensiva, donant-se a conèixer al màxim de gent. A més, s’ha d’estar en contacte amb grups foranis per tal de fer, entre tots, representacions millors, i així, solucionar els dubtes que es tinguen sobre qualsevol interpretació teatral.
El teatre és una escola de la vida, tant per al públic com per a l’actor. El teatre, a més de ser un mitjà d’expressió i de diversió, t’entreté i sempre va bé per a adquirir alguna tècnica d’interpretació, o un model de comportament. A més, el teatre fa que l’espectador pense, reflexione, i l’ajuda a contemplar i analitzar situacions que li poden ser útils a la vida.
Entre les set arts existents, el teatre és, no només una de les més antigues, sinó també, una de les més vives en el sentit que en tot moment hi ha presència de persones i es perceben sentiments, emocions, accions, pensaments expressats mitjançant les paraules.
El teatre, en la seua llarga història, ha aconseguit mantindre’s viu i actiu, ha sobreviscut davant les amenaces, la competència amb les noves formes d’entreteniment i les modernes tecnologies que van apareixent. El teatre ha sabut reaccionar davant tot tipus de dificultats, buscant i retrobant-se amb les seues arrels.
Actualment, a Espanya sols assisteix al teatre el 25% de la gent. Tant a Espanya com a Catalunya existeixen molts grups de teatre, ja siguen professionals o no. Quatre dels grups més coneguts de Catalunya són “Comediants”, “Els Joglars”, “La Cubana”, “La Fura dels Baus”. La seua importància la demostra el fet de les seues actuacions fora de Catalunya.
Alcanar, com el conjunt de Catalunya, és una societat amb bastant tradició cultural teatral. Possiblement fa més de cent cinquanta anys que hi ha noticies de grups d’artistes aficionats al teatre a la nostra localitat. Molts d’ells treballaven en condicions precàries. L’esclat de la guerra civil espanyola (1936-1939), va produir una davallada en manifestacions culturals, particularment en les representacions de teatre en català, encara que mai acabà perdent-se del tot.
Després d’un període d’esporàdiques representacions i activitats teatrals durant la postguerra i la transició, el 1985 va nàixer el Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar. El 1987 es va integrar a la Federació Catalana de Teatre Amateur, la qual cosa li permet contactar amb altres grups de teatre del Principat.
El Gresol ha assistit a cursets d’interpretació, maquillatge i direcció. També participa a les Rodes i Mostres teatrals a nivell comarcal. Les seues actuacions, però, van més enllà de les Terres de l’Ebre. La temporada teatral a Alcanar consistix en la representació d’una obra per a Sant Antoni, i una altra a les Jornades de Teatre de Primavera celebrades durant cinc caps de setmana (abril i maig), en què actuen, també, quatre grups forans.
El Grup de Teatre Gresol ha aportat diferents vessants del teatre a Alcanar: col·laboració en els actes de Carnaval, animació de carrer a Nadal, carrosses a les festes del Remei, sessions de teatre infantil i juvenil, representacions a diferents poblacions de les nostres comarques. A més, hi ha obres com No em toquis la flor, del català, Lluís Coquard, que han estat repetides per petició popular.
La vitalitat actual del grup fa que es done molta importància als assajos. Els assajos del Gresol es prolonguen durant mesos i tenen uns horaris de dedicació gairebé professional. Pocs grups de teatre d’aquest nivell assagen tant com ells. El Gresol seguix assajant moltes hores i preparant moltes obres perquè la flama no s’apague mai. El grup sap superar les dificultats i fa tot el possible per demostrar el seu valor en cada representació.
La vida del grup s’ha consolidat. El Gresol ha mostrat obres de teatre de diferents gèneres: comèdia, sainet, drama. S’ha cobert una àmplia temàtica, des del simple entreteniment a la crítica. El públic ha reaccionat amb comprensió i ha xalat a la majoria de les representacions. Si bé, es nota més assistència per aquelles obres que fan riure, com ara, Un fanàtic del barça, de Lluís Lladó i Caselles, representada el 1994.
La conclusió que es desprèn dels vídeos de les obres representades (Apèndix 7.4) és que el material tècnic ha millorat molt en aquests quinze anys. Per exemple, el decorat ha passat de ser de paper, els dos primers anys, a ser de fusta o materials de millor qualitat, en els darrers anys.
Els qui han format part del GRUP DE TEATRE GRESOL, D’ALCANAR, han viscut grans amistats. El grup ha anat creixent. Ja han passat quinze anys des de la primera vegada que van formar aquest grup, i nosaltres, gràcies a ells, ens vam tornar a enriquir d’experiència teatral. I així, els anys han passat ràpidament amb el record més o menys present, per als seus membres, de moltes de les sensacions bones que han viscut, i el grup s’ha anat fent més gran.
Per tant, aquest treball titulat “La cultura teatral canareva” està realitzat a base d’autèntiques vivències portades a terme per unes persones canareves durant tot un segle de tasca teatral i, especialment, es parla dels quinze anys de GRESOL. Quinze anys realitzant moltíssimes representacions de teatre i donant-lo a conèixer arreu de Catalunya. Cal dir també, que per pocs anys que siguen, el nombre d’obres representades és bastant elevat, ja que és un grup amateur que acostuma a fer dos o tres representacions a l’any.
També alhora de parlar amb membres que estan o han estat integrats al grup alguna vegada, he pogut veure que se senten orgullosos de ser-ho, igual que se’ls veu contents de totes les activitats realitzades, ja que recorden moltes coses de fa anys, i una cosa tan llunyana només es pot recordar si té importància per a tu.
Sintetitzant, he de dir que el teatre és un mitjà d’expressió, de diversió i d’entreteniment, que a més de fomentar la cultura teatral al poble i potenciar la llengua del país (el Gresol les fa totes en català, cosa que fa que ens enriquim lingüísticament), ens educa mitjançant els comportaments i les idees dels personatges, i la nostra reflexió sobre allò que veiem, ens va formant com a persones. A un poble com Alcanar ens convé una cultura com la que ens dóna el grup “Gresol”.
7. BIBLIOGRAFIA
7.1. DOCUMENTS
· 25 años de Teatro Universitario (Grupo de teatro y estudio “Luis Vives” del C.E. de Tarragona 1971-1976)
· “Alcanar”, Butlletí Informatiu Municipal (1985-2000)
· Arxiu parroquial
· BEL i BELTRAN, Agustí (2000): ALCANAR, ed. Cossetània
· BUJ i ALFARA, Àngela (2000): El Vocabulari Català de Tortosa, de Francesc Mestre i Noé. Una anàlisi lexicogràfica, Tortosa, ed. Cinctorres Club, C.B.
· Cens d’empadronament
· Diccionari Barcanova de la Llengua (1988): Barcelona, ed. Barcanova, S.A.
· Diccionari escolar català Arimany (1987):Barcelona,ed..Miquel Arimany, SA
· Enciclopèdia catalana (1997): ed. Enciclopèdia Catalana, S.A. Barcelona
· FABRA i POCH, Pompeu (1980): Diccionari General de la Llengua Catalana, Barcelona, EDHASA
· Fonts informàtiques
· Fonts telemàtiques (Internet)
· Fonts videogràfiques
· GÓMEZ I ACEBES, Alfredo; (1996): Historia del teatro en Vinaròs (de los orígenes a la guerra civil española), ed. Antinea
· “Lo Rafal”, Revista Informativa d’Alcanar (1985-2000)
· PONT i FANDOS, Màrius; ARAGÓ i ARASA, Xavier (1996): El Grup Teatral Planer: La continuïtat del teatre a Santa Bàrbara, ed. Ajuntament de Santa Bàrbara
· Proa Enciclopèdia Catalana Temàtica, ed. Enciclopèdia Catalana, S.A. (1999) Volum8
· SEGURA i ROCA, V. Domingo; (1996): La cultura teatral a la Sénia (32è aniversari del grup Ditirambo)
· Terra Nostra
7.2. FONTS ORALS
· Alfara Garriga, Remei
· Bort Esteller, Josep
· Delgado Boix, Jordi
· Esteller Serra, José
· Fabregat Beltran, Andreu
· Ferré Pavia Carme
· Gras Fibla, Mercedes
· Sancho Salvador, Mario
· Subirats Vila, Andreu
· Subirats Forcadell, Angelina
7.3. COL·LABORACIÓ
· Buj Alfara, Àngela
· Camacho Molina, Tomàs
· Chimeno Subirats, Montse
· Esteller Subirats, Amanda
· Esteller Subirats, Josep
· Esteller Subirats, Manel
· Querol Bel, Jessica
· Reverté Vinaixa, Mercè
· Royo Rico, Jordana
· Subirats Gras, Andreu
· Subirats Gras, Antonio
· Subirats Gras, Mercedes
· Subirats Ortiz, Pietat
8. APÈNDIXS
8.1. CRONOLOGIA
1985
L'AMOR VENIA EN TAXI (R. Anglada)
EL CAFÈ DE LA MARINA (Josep Mª de Sagarra)
1986
LA VIDA PRIVADA DE LA MARE (Victor Ruiz Iriarte)
1987
LA TIA (Joan Ballarà i Abaya)
L'ESTIUET DEL SR. MARTÍ (Lluís Coquard)
1988
HA ARRIBAT UN INSPECTOR (J.B. Priestley)
1989
PARE VOSTÈ LA BURRA, AMIC (anònima valenciana)
VIATGE DE NUVIS (Ventura Porta i Rosés)
LES CRIADES (Jean Genet)
1990
LA IAIA (Roberto M. Cossa)
1991
NO EM TOQUIS LA FLOR (LLuís Coquard)
DEIXEU-ME SER MARINER (Jaume Serra i Fontelles)
1992
AQUÍ NO PAGA NINGÚ (Darío Fo)
LA PAPERERA (Albert Llorens i Bosch)
AVI JOVE VOL COMPANYIA (Lluís Coquard)
1993
AI LLADRE, COM T'ESTIMO (A. Santos Antolí)
MATÈRIA RESERVADA (Hugh Whitemore)
1994
UN FANÀTIC DEL BARÇA (Ll. Lladó i Caselles)
1995
CAPITAL, OMNIA VINCIT (A. Solé i Mas)
1996
ELLA I ELS PINGÜÍNOS (Lluís Coquard)
LA CEBA (Jordi Teixidor)
1997
FALDILLES I PANTALONS (Lluís Coquard)
LA CEBA (Jordi Teixidor)
1998
ADRIÀ, UN TORERO CATALÀ (Assumpta Gonzàlez)
EL MERCADER DE VENÈCIA (William Shakespeare)
EL METGE A GARROTADES (Molière)
MAL VIATGE (Francesc Luchetti)
1999
L'ALTRE CARA DE LA LLUNA (Josep Escobar)
EL MERCADER DE VENÈCIA (William Shakespeare)
A RITME DE ROMA ("Salvador Soriano" - G.T.G.A.)
EL CAP I LA FI, O EL CAP DE... L'ALCALDE (Carles Valls)
2000
4 NITS DE NUVIS... DE TRES (Nicasi Camps i Pinós)
L'ALDEA DELS TRES CARRERS (Fabià Pla - G.T.G.A.)
AUTÈNTIC OEST (Sam Shepard)
2001
UNA MILIONÀRIA D’AMAGATOTIS (Lluís Coquard)
SOM PART DE LA TERRA (Fabià Pla)
EL TRESOR DEL PIRATA NEGRE (Josep Mª Benet i Jornet)
FULL EN BLANC (Joan Ballarà Abayà)
8.2. MEMBRES QUE HAN PASSAT PEL GRESOL
ACTORS i ACTRIUS
COL·LABORADORS i COL·LABORADORES
ENTITATS i INSTITUCIONS
1
Agustí Reverter
Antonio Gras
Ajuntament d'Alcanar
2
Agustín Fibla
Antonio Martínez
"La Caixa"
3
Alícia Juan
Flora Forcadell
Caixa de Catalunya
4
Àngel Beteta
Fusteria "Subel"
Caixa de Tarragona
5
Àngels Nolla
Indalecio Domínguez
Generalitat de Catalunya (Benestar Social)
6
Consol Agudo
J. A. Sancho Sales Diputació de Tarragona
7
Cristina Brull
J. Joaquim Buj Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya
8
David Martínez
Josep Lluís Agudo
9
Diana Reverter
Les Flors de l'Àngels
10
Dolors Curto
Montsià Multimèdia, S.L.
11
Dominique Salvadó
Núria Esteller
12
Eliseo Navarro
Trini Giménez
13
Fabià Pla
Viveros Alcanar
14
Flora Sancho
15
Gabi Villalonga
16
J. Vicent Sancho
17
Jaume Reina
18
Joan Fibla
19
Joan Roig
20
Josep Bort
21
Josep Mª Martínez
22
Quico Reverter
23
Laura Ramon
24
Laura Sancho
25
Lluís Ortega
26
Lluïsa Chavalera
27
Lluïsa Garriga
28
Mª Carme Fibla
29
Mª Carme Navarro
30
Mª Carme Roman
31
Mª José Itarte
32
Mª José Queralt
33
Maite Valls
34
Maite Villan
35
Manel Roman
36
Maria Matamoros
37
Maribel Ramon
38
Mario Sancho
39
Mariola Domínguez
40
Marisé Pla
41
Mercè Beteta
42
Mila Garriga
43
Nieves Salvador
44
Núria Sancho
45
Olga Queralt
46
Òscar Salvador
47
Paquita Domínguez
48
Paquita López
49
Pepa Reverter
50
Pilar Juan
51
Ricard Reverter
52
Rosa Queralt
53
Rosa Reverter
54
Rosa Subirats
55
Sònia Lara
56
Tere Sancho
57
Tere Subirats
58
Tomàs Camacho
59
Toni Romera
60
Víctor Geira
61
Xavi Campo
62
Xavi Fabregat
63
Xavi Forcadell
64
Xavi Queralt
8.3. GRESOLETS
1. Jaume Reina Reche
2. Àgueda Arola Sancho
3. Alba Fibla Queralt
4. Rosanna Sancho Fibla
5. Meritxell Ulldemolins Subirats
6. Jonathan Reverter Queralt
7. Judit Nolla Romeu
8. Míriam Arias Esteller
9. Cinta Llasat Nolla
10. Maria Martí Barberà
11. Andrea Queralt Lange
12. Míriam Reverter Queralt
13. Judit Fibla Forcadell
14. Lara Bel Selma
15. Jordi Delgado Boix
16. Jordi Beneito Rosillo
17. Pau Morralla Bort
18. David Aubalat Queralt
19. Marta Robles Rodríguez
20. Lionel Fibla Riba
21. Maruixa-Paula Bel Piñana
22. Eudald Aubalat Queralt
23. Remei Vila Ramos
24. Anna Tomàs Caudet
25. Laia Sancho Forner
26. Jan Esteller Subirats
27. Míriam Gavaldà Chimeno
28. Remei Cano Adell
29. Joan Roig Castell
30. Lluís Ròmul Sala Vilar
31. Mario Reverter Bel
32. Enric Reverter Valls
33. Sergi Batiste Esteller
34. Mònica Monfort Gonzàlez
35. Anna Sancho Barberà
36. Eva Sancho Barberà
37. Anna Mañes Medina
38. Oriol Torres Soriano
39. Lluc Martí Fibla
40. Martí Mas Arregui
41. Àngels Nolla Fibla
42. Marc Punzano Sancho
8.4. OBRES REPRESENTADES
L’AMOR VENIA EN TAXI, de Rafael Anglada
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’autor de l’obra dita L’amor venia amb taxi és Rafael Anglada, un autor i comediògraf català que va escriure aquesta peça costumista el 1959. Ell va nàixer als anys 20 i fou cap al 1953, després de set anys d’activitat radiofònica, quan va professionalitzar-se com a actor (gairebé sempre en català) i intèrpret de personatges còmics. La seua obra es caracteritza per enfocar des d’un punt de vista irònic, però al mateix temps desesperat, la desaparició d’una núvia i l’alegria de retrobar-la.
L’obra interpretada pel Grup de Teatre Gresol, L’amor venia amb taxi, té com a protagonistes a una parella de nuvis: l’Albert i l’Aurora, però també, al taxista, qui serà l’encarregat de donar, amb molt d’humor, la notícia de la desaparició a l’Albert.
REPARTIMENT:
· Serafina ROSA SUBIRATS
· Senyor Martí JOSEP VICENT SANCHO
· Infermera LLUÏSA GARRIGA
· Emilia TERE SANCHO
· Albert KIKO REVERTER
· Taxista MARIO SANCHO
Altres:
· Veu MARIO SANCHO
· Recomanat VICTOR GEIRA
· Ella ROSA REVERTER
· Vídua Roselló CONSOL AGUDO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Atrezzo J. VICENT S. i MÀRIO S.
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntadors OLGA R. i PILAR F.
COL·LABORADORS:
Caixa de Barcelona, Flors “La Xana”, Mobles Alcanar, Col·legi Públic “Joan Bta. Serra”
EL CAFÈ DE LA MARINA, de Josep Mª de Sagarra ARGUMENT DE L’OBRA:
Josep Maria de Sagarra, escriptor català que va viure del 1894 al 1961, va escriure comèdies i drames, en vers, ambientats en un marc realista, amb elements costumistes i romàntics. Ell és l’escriptor més important del teatre de la preguerra, i planteja generalment conflictes sentimentals en forma de triangle, en què els personatges hi són idealitzats. En totes les obres teatrals de Sagarra hi destaquen, com en la seua poesia, la riquesa i la força lírica del llenguatge que utilitza. Entre les seues obres, a més de El cafè de la Marina, hi destaca també, La ferida lluminosa.
En l’obra, El cafè de la Marina, Sagarra planteja un conflicte sentimental ambientat en un poble mariner del cap de Creus. El personatge principal és una dona jove, la Caterina, a qui el seu pare vol casar amb un home ric de l’altra banda de la frontera. Això farà, que al llarg de l’obra, la filla gran del cafeter, Caterina, suporte una gran pressió psicològica per part del mateix pare i parroquians que freqüenten el cafè. Finalment, però, el casament no es durà a terme perquè la noia renunciarà a un futur de benestar econòmic per quedar-se amb l’home a qui ella estima de veritat.
REPARTIMENT:
· Libori AGUSTÍ REVERTER
· Caterina LLUÏSA GARRIGA
· Rosa ÀNGELA BUJ
· Salvadora REMEI ALFARA
· Rufina ROSA SUBIRATS
· Rufí MARIO SANCHO
· Rafel QUICO REVERTER
· Claudi JOAN CARLES OBIOL
· Artista IMMA VALLS
· Valent JOAN MATAMOROS
· Gracieta TERE SANCHO
· Maria GABI VILLALONGA
· Luard AGUSTÍ FIBLA
· Baldiri J. VICENT SANCHO
· Tia INDALECIO DOMÍNGUEZ
· Moreno RICARD REVERTER
· Bernat VICTOR GEIRA
· Direcció REMEI ALFARA
LA VIDA PRIVADA DE LA MARE, de Víctor Ruiz Iriarte
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta comèdia en dos actes i cinc quadres, original de Víctor Ruiz Iriarte, és traduïda per Consol Agudo, i enfoca el casament d’una parella, i els problemes que comporta tindre un amor amagat. L’obra representa que mentre Teresa (Lluïsa Garriga) està nerviosa perquè no sap que dir-li a la seua filla que va a casar-se després de vint anys sense pare, li acudixen a casa els seus cinc estimats dels quals ningú en sabia res.
REPARTIMENT:
· Joana ROSA REVERTER
· Maria PAQUI DEMPERE
· Teresa LLUÏSA GARRIGA
· Mercè ROSA SUBIRATS
· Aurèlia TERE SANCHO
· Catalina JOSEP SALVADOR
· Trini MARIOLA DEMPERE
· Marta CONSOL AGUDO
· Alfredo JOSEP VICENT SANCHO
· Fernando RICARD REVERTER
· Nicolás VÍCTOR GEIRA
· Federico QUICO REVERTER
· Don José AGUSTÍ FIBLA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so MARIO SANCHO
· Atrezzo J. VICENT SANCHO i MARIO SANCHO
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
LA TIA, de Joan Ballarà i Abayà
ARGUMENT DE L’OBRA:
La Tia és una comèdia en sis espais de Joan Ballarà i Abayà que vol fer arribar al públic la idea de que mai es pot obligar a un familiar a fer una carrera concreta ni exigir-li la persona de la qual s’ha d’enamorar. És el relat del sacrifici, de les passions; la història d’un fill que sofrirà les conseqüències del seu propi egoisme.
REPARTIMENT:
· Antònia Mª CARME NAVARRO
· Teresa LLUÏSA GARRIGA
· Lurdes MªJOSEP REVERTER
· Florenci RICARD REVERTER
· Llorenç QUICO REVETER
· Lola ROSA SUBIRATS
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Llums i so JOSEP ANTONI SANCHO SALES
· Perruqueria i Maquillatge GERMANES BLAYA
· Utilleria i Atrezzo JOSEP VICENT SANCHO, JOSEPA SALVADOR i ROSA REVERTER
· Apuntador AGUSTÍ REVERTER i PILAR JUAN
COL·LABORADORS:
Perruqueria i Maquillatge New Line (BLAYA), Mobles Queralt, Electricitat Sales, Flors “La Xana”
L’ESTIUET DEL SR. MARTÍ, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’estiuet del Sr. Martí és una obra del dramaturg català, Lluís Coquard. El protagonista d’aquesta obra interpretada per actors i actrius d’Alcanar és J. Vicent Sancho, membre del grup que va ser la font inesgotable d’idees escèniques.
En aquesta obra, el Senyor Martí realitza un anunci demanant per una noia jove, a la qual se li pagarà un bon sou, i també, per un doctor el qual el puga rejovenir. El doctor s’anomenarà Barrufet (nom popular de diable de pastorets) i la noia disposada a treballar per a ell, Margarida.
Llavors, després de diversos moments humorístics, Margarida descobrirà que el que vol Pau és representar la història dels barrufets, en la qual Pau es va rejovenint gràcies al doctor Barrufet i s’enamora de la seua Margarida.
REPARTIMENT:
· Martí MANEL ROMAN
· Faust VICENT SANCHO
· Paula Mª CARMEN ROMAN
· Margarida TERE SANCHO
· Dr. Barrufet AGUSTÍ REVERTER
· Infermera Eva ROSA REVERTER
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Atrezzo JOSEPA SALVADOR
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntador PILAR JUAN i Mª JOSÉ REVERTER
HA ARRIBAT UN INSPECTOR, de J.B. Priestley
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta obra de J.B. Priestley, està ambientada a principis del segle XX i tracta un suïcidi. Tot comença quan un inspector es presenta a una casa on fan una festa, i allí, l’inspector explica tot el que li ha pogut passar a una xica que s’ha suïcidat, i a cada membre de la casa li ensenya una foto d’una jove. Després, resultarà ser que el nuvi de la noia investigarà el cas i se n’adonarà que a l’hospital no ha mort ningú, però que tothom té alguna cosa a veure amb la foto que el senyor els ha mostrat.
Més tard, després de diverses escenes d’inspecció, sonarà el telèfon, i l’obra acabarà quan la policia, que està a l’altra banda del telèfon, els informarà que ha enviat un inspector i que va cap a casa d’ells per investigar el cas d’una xica que ha mort. Llavors, el desenllaç quedarà a l’aire sense saber qui era el primer inspector.
En resum, l’inspector va desvetlar que, tot i ser una família de l’alta aristocràcia anglesa, tots i cadascun dels membres tenien una doble moral i havien d’amagar algunes “cosetes”.
REPARTIMENT:
· Sr. Birling RICARD REVERTER
· Gerard Croft JOSEP BORT
· Sheila Birling TERE SANCHO
· Sra. Birling LLUÏSA GARRIGA
· Edna ROSA REVERTER
· Eric Birling MANEL ROMAN
· Inspector Goole AGUSTÍ REVERTER
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Lluminotècnia J. ANTONI i S. SALES
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Decorats i Tramoia J. VICENT SANHO
· Perruqueria i Maquillatge GERMANES BLAYA
· Vestuari DE LA COMPANYIA
· Apuntadors i Traspunts Ma. JOSEP REVERTER i GABI VILALONGA
COL·LABORADORS:
Carme Forcadell (modista), Flors Mª Lluïsa Garriga, Perruqueria i maquillatge: Germanes Blaya
PARE VOSTÈ LA BURRA, AMIC, anònima valenciana
ARGUMENT DE L’OBRA:
Pare vostè la burra, amic és una tragicomèdia valenciana anònima, que tracta d’un matrimoni masover. Don Adolfo se’n va a Amèrica on es casa amb Remedios i té un xiqueta, Rosalia. A més, ell cada temporada envia una quantitat de diners a la criada del seu fill, qui està a València, a canvi que li’l mantinguen. Però, quan el fill mor, els masovers no xarren res a la família perquè aquesta seguisca enviant diners, i quan a Amèrica Don Adolfo es queda viudo i torna cap a València en il·lusions per veure el seu fill i sa filla, llavors els masovers presenten Eduardo com a fill.
A més, es produeix un embolic quan es confon que Enrique, amic del masover, està més que enamorat de l’Amparo.
Al final, després de fer carreres de burros, se sabrà tot, i Don Adolfo demanarà tots els diners als masovers o sinó els denunciarà. Acabarà amb la repetició del mateix títol de l’obra Pare vostè la burra, amic.
REPARTIMENT:
· Blaya TERE SANCHO
· Sento VICENT SANCHO
· Amparo PILAR JUAN
· Enrique MARIO SANCHO
· Fernando ELISEU NAVARRO
· D. Adolfo AGUSTÍ REVERTER
· Rosalía ALICIA JUAN
· Eduardo KIKO REVERTER
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Lluminotècnia J.A. S. SALES
· Musica RICARD REVERTER
· Tramoia i decorats LLUÏSA, CARME, Mª JOSÉ i VICENT
· Vídeo QUIQUE QUERALT
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
VIATGE DE NUVIS, de Ventura Porta i Rosés
ARGUMENT DE L’OBRA:
Viatge de nuvis de Ventura Porta i Rosés són quatre històries en què una parella, en Damià i na Palmira, se’n va de viatge de lluna de mel a Itàlia, i a cadascun dels hotels als que van els passa una anècdota: a un els surt un home tocant la guitarra, a l’altre un frare, etc...
REPARTIMENT:
· Palmira Mª JOSÉ QUERALT
· Damià KIKO REVERTER
· Presentador XAVIER MIRÓ
· Mosso francés XAVIER MIRÓ
· Mosso romà XAVIER MIRÓ
· Policia italià XAVIER MIRÓ
· Gondoler XAVIER MIRÓ
· Frar XAVIER MIRÓ
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Decorats i Tramoia VICENT SANCHO i ELISEU NAVARRO
· Lluminotècnia J.ANTONI. S. SALES
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
LES CRIADES, de Jean Genet
ARGUMENT DE L’OBRA:
Jean Genet és un dels dramaturgs més importants del teatre avantguardista. En l’obra Les criades, mitjançant l’odi que alliberen les criades (Solange i Clara) una vegada ha marxat la senyora, vol reflectir una mica el que és la pura realitat de la vida quotidiana entre tots nosaltres.
Tal i com diu el mateix escriptor, aquesta obra és una forma de narració al·legòrica que pot ser tenia com a primera fita quan l’escrivia la d’indicar qui era ell i, com a segona fita, establir una mena de neguit en la sala. Ell pensa que les criades són monstres, com tot humà quan somia que és d’una forma o altra.
REPARTIMENT:
· Clara ROSA REVERTER
· Solange LLUÏSA GARRIGA
· La Senyora MAITE VALLS
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Lluminotècnia J. ANTONI S. SALES
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Perruqueria CLIPS
· Utilleria i Atrezzo XAVIER MIRÓ, FRANCESC REVERTER
· Decorats J. VICENT SANCHO, ELISEU NAVARRO
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntadors i Traspunts PILI JUAN, DOLORS CURTO
· Maquillatge ÀNGELS BLAYA
LA IAIA, de Roberto M. Cossa
ARGUMENT DE L’OBRA:
La iaia, obra de Roberto M. Cossa, tal i com ens diu el seu títol, es tracta d’un personatge grotesc que és capaç de matar i fer morir tota la família per tal de mantindre el seu “nivell de vida”.
És una obra representada amb un to humorístic, amb un rerafons molt dramàtic, i en la qual passen històries al voltant de la família i la iaia, a la qual no se li veu la cara, i qui només fa que demanar menjar.
REPARTIMENT:
· Nando ELISEO NAVARRO
· Antonio AGUSTÍ REVERTER
· Sr. Francisco KIKO REVERTER
· Maria Ma. JOSÉ QUERALT
· Marta DOLORS CURTO
· Agneta REMEI ALFARA
· Iaia LLUÏSA GARRIGA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Decorats i Tramoia VICENT SANCHO i ELISEU NAVARRO
· Lluminotècnia J.ANTONI. S. SALES
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
NO EM TOQUIS LA FLOR, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
Lluís Coquard, autor de sainets, comèdies, etc... és un dramaturg que nasqué el 1922 a Barcelona. Les seues obres solen ser molt representades per grups de teatre no professionals, i el Gresol n’és un exemple de seguidor.
L’obra de No em toquis la flor és una comèdia en quatre actes que es basa en el fet que un empresari català viatja a Suècia, lloc on tenen per costum cedir a les dones. Aquest empresari quan vol tornar cap a Catalunya, com no vol deixar la seua dona a mans dels suecs ni vol perdre els seus negocis de Suècia per trencar una tradició, decideix contractar una prostituta que substituisca la seua dona. Llavors hi intervenen diversos actors aportant cadascú el seu granet d’arena humorístic i aconseguint que el públic estiga divertit al llarg de tota l’obra, i al desenllaç, després de moments humorístics espectaculars, com ara, la borratxera, la Flor (dona de l’empresari català) descobreix el que va passar a Suècia i, el suec, respectuós amb els costums catalans, en cap moment intenta seduir la Flor.
Aquesta obra finalitza quan l’empresari català acaba respirant tranquil, tot i que s’ha descobert tota l’història.
S’ha de destacar el paper tan divertit que va fer l’actor, Òscar Salvadó, com a Feliu Parés.
REPARTIMENT:
· Flor Mª JOSEP QUERALT
· Cleo LLUÏSA GARRIGA
· Simone FLORA SANCHO
· Hilari QUICO REVERTER
· Carl Thullin JOSEP BORT
· Olimpi Gil ELISEU NAVARRO
· Feliu Parés OSCAR SALVADÓ
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.A. SANCHO SALES
· So RICARD REVERTER
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Atrezzo VICENT SANCHO i DOLORS CURTO
· Apuntadors AGUSTÍ REVERTER i TERE SANCHO
DEIXEU-ME SER MARINER, de Jaume Serra i Fontelles
ARGUMENT DE L’OBRA:
Serra i Fontelles té una concepció bàsicament pessimista del món i de la vida, dels homes i de la societat.
El GRESOL en aquesta obra mostra la més crua realitat, i és què, Deixeu-me ser mariner presenta un xiquet que vol ser mariner, com el seu avi, però la seua família l’estima tant que li impedixen anar d’aventures per la mar. Com que la fugida li és impossible, va a través del món imaginari, dels somnis, fins que després d’una d’aquestes nits decidix no anar al taller a treballar i vestir-se de mariner per ser-ho.
Cal destacar, per la seua importància que en el moment del somni (el moment més treballat de l’obra) s’hi incorporen elements de llum i so que no havia usat el Gresol fins aquell moment, i que acaba convertint l’escena en un mal somni que impactà el públic que l’estava mirant.
REPARTIMENT:
· Àvia Mª JOSÉ QUERALT
· Avi VICENT SANCHO
· Xiquet QUICO REVERTER
· Pare JOSEP BORT
· Mare LLUÏSA GARRIGA
· Marina MARIBEL RAMÓN
· Direcció REMEI ALFARA
· Ajudant de direcció RICARD REVERTER
TÈCNICS:
· Luminotècnia J.A. SANCHO SALES
· So RICARD REVERTER
· Escenografia J. VICENT SANCHO, DOLORS CURTO i ÒSCAR SALVADOR
· Utilleria TERE SANCHO, AGUSTÍ REVERTER i PILAR JUAN
· Maquillatge ROSA SUBIRATS
· Perruqueria CLIP
· Càmeres JOAN MATAMOROS i QUIQUE QUERALT
· Muntatge Vtr QUIQUE QUERALT
LA PAPERERA, d’Albert Llorens i Bosch
ARGUMENT DE L’OBRA:
La paperera, d’Albert Llorens i Bosch, és una crítica amb to humorístic de la política passada, present i futura, en la qual, a partir d’un simple paper al mig d’una plaça sorgixen multitud de situacions, i s’arriben fins i tot a convocar noves eleccions. Al final, després de situacions molt divertides, i de caricaturitzar els polítics, funcionaris i gent del poble, el polític de torn solucionarà el gran problema dient que posarà una paperera.
REPARTIMENT:
· Transeunt 1 XAVI CAMPO
· Transeunt 2 JOAN FIBLA
· Cambrer FABIÀ PLA
· Inspector J. Ma. MARTÍNEZ
· Ajudant DAVID MARTÍNEZ
· Home de les dos dones J. VICENT SANCHO
· Dona 1 ESTHER FORNER
· Dona 2 LLUÏSA GARRIGA
· Alcalde JOSEP BORT
· Enganxadores de cartells Ma. JOSEP QUERALT i LAURA RAMON
· Tècnic ROSA REVERTER
· Gent del poble
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Luminotècnia J.A. SANCHO SALES
· So RICARD REVERTER
· Vestuari DE LA COMPANYIA
· Càmeres JOAN MATAMOROS i QUIQUE QUERALT
· Muntatge Vtr QUIQUE QUERALT
AQUÍ NO PAGA NINGÚ, de Dario Fo
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquí no paga ningú és una obra de Dario Fo, la qual ens porta a reflexionar sobre la societat capitalista en què vivim. És una obra de crítica social en què unes persones aguditzen la imaginació per poder sobreviure en una societat econòmicament i socialment insolidària.
Té moments de somriure i situacions molt iròniques.
Tot i tractar-se d’una comèdia, obliga a l’actor a donar el màxim d’ell mateix, sobretot en escenes, com per exemple, quan fan passar per mort un actor que hi ha dins la caixa, o accions com la ruptura d’olives amagades a la panxa d’una falsa embarassada fent creure que és un trencament d’aigües.
REPARTIMENT:
· Antònia MARIBEL RAMON
· Margarita TERE SANCHO
· Joan JOSEP BORT
· Inspector, brigada, empleat, vell ÒSCAR SALVADÓ
· Lluís AGUSTÍ REVERTER
· Gent del carrer, obrers, policies, etc.
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Luminotècnia J.A. SANCHO SALES
· Muntatge musical
i efectes especials RICARD REVERTER
· Tramoia i decorats V. SANCHO I ELISEU NAVARRO
· Vestuari DE LA COMPANYIA
AVI JOVE VOL COMPANYIA de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
Avi jove vol companyia és una obra del dramaturg barcelonés, Lluís Coquard. En aquesta comèdia Coquard ens presenta com el problema generacional d’una societat materialista es barreja amb l’importància que es dóna a l’estètica dels més jóvens, envers els famosos en el camp de l’esport, concretament el futbol.
Pasqual (Àngel Beteta) és un avi, amb tres fills futbolistes, que està a una residència de gent gran perquè abans es trobava molt sol a casa. Passats tres mesos a la residència, l’avi s’escapa i se’n va a casa la seua filla, Aurora (Lluïsa Garriga). Llavors tota la història passarà a aquesta casa, al voltant de Pasqual, qui havia de tornar a la residència. Al final, l’avi trobarà companyia amb Clara (Vanesa Vila), qui s’haurà modernitzat només perquè ell li havia dit.
AI LLADRE, COM T’ESTIMO, de A. Santos Antolí
ARGUMENT DE L’OBRA:
Ai lladre, com t’estimo de A. Santos Antolí narra la història simple i senzilla d’un home que lluita per obrir-se a les portes de la vida, en tant que un amor inesperat li tanca les portes del cor. Tracta d’una família rica en una nit que han d’anar a un gran sopar de gala (nervis pels vestuaris, falta la roba d’una, falta la de l’altra...), i en un d’aquests moments de nervis, se’ls cola un lladre dins de casa. Un lladre ros amb molt de caràcter que l’únic que volia era lligar, i que s’havia escapat del manicomi amb l’excusa que estava preparant un master a Estats Units. Llavors, després de diverses escenes humorístiques, acaba en què el lladre (interpretat per Joan Fibla) es casa amb la jove de la família rica (Domi Salvadó) i el lladre, Ros, aconsegueix el títol del master.
REPARTIMENT:
Rosa DOMINIQUE SALVADOR
Roser LAURA RAMON
Romault FABIÀ PLA
Ricart DAVID MARTÍNEZ
Rina DIANA REVERTER
Ros JOAN FIBLA
TÈCNICS:
· Llums i so J.ANTONI S. SALES
· Disseny musical XAVI i RICARD
· Decorats i atrezzo VICENT SANCHO
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntador DIANA, LLUÏSA i Mª JOSÉ
· Direcció REMEI ALFARA
MATÈRIA RESERVADA, de Hugh Whitemore
ARGUMENT DE L’OBRA:
Matèria reservada, de Hugh Whitemore, és una de les obres més complexes que ha fet el Gresol, en la qual havia participat en la Mostra de Teatre de Tarragona, i s’havia estat preparant durant dos anys a consciència.
En ella s’explica una història real que té lloc a Anglaterra durant l’època de la Guerra Freda i es tracta de la història d’uns espies soviètics i els seus comportaments amb els veïns i amics, fins que finalment, Scotland Yard (policia anglesa) demana poder observar els espies des de la casa dels seus veïns i amics. Al final, tot i la sorpresa inicial, quan l’inspector arriba a convèncer els veïns i demostrar-los que realment els seus amics són uns espies soviètics, els detenen. Tot i aquesta detenció, la mestressa de casa anglesa no pot suportar que els hagen descobert des de casa seua i a conseqüència del trauma que li produixen els seus remordiments, la conduixen a la mort.
Es dóna la circumstància de que Matèria reservada és l’única obra no representada a Alcanar, i les dos úniques representacions es van fer a Sant Jaume d’Enveja, primer, i a Vinaròs, després.
També cal dir que aquesta obra tan complexa obligava els actors i les actrius a estar en tensió i concentrats des d’un primer moment, i per tant, no baixar la guàrdia ni relaxar-se en cap moment. A més, el no representar-se a la localitat pròpia, suposà no estar gravada en vídeo, i per tant, només poder-la disfrutar, o sofrir, uns quants canareus.
REPARTIMENT:
· Bàrbara LLUÏSA GARRIGA
· Bob TOMÀS CAMACHO
· Júlia DIANA REVERTER
· Stewart JOSEP BORT
· Hellen MARIBEL RAMON
· Peter FABIÀ PLA
· Sally OLGA QUERALT
· Thelma LAURA RAMON
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so J.A. SANCHO SALES
· Efectes i Música RICARD REVERTER
· Decorats J.VICENT SANCHO
UN FANÀTIC DEL BARÇA, de Lluís Lladó i Caselles
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta obra és una de les que s’han fet una mica més de pressa, però amb molta il·lusió. Un fanàtic del Barça és una comèdia en tres actes original de Lluís Lladó i Caselles, que, com el seu nom indica, és la vida d’un fanàtic fanàtic del Barça un dissabte i un diumenge de partit, i tots els que l’envolten; les circumstàncies; tots els aspectes rutinaris de la vida transformats per la capacitat de suggestió d’un fanàtic del Barça.
REPARTIMENT:
· Nita LLUÏSA CHAVALERA
· Roser MAITE VALLS
· Avi Enric ELISEU NAVARRO
· Jordi Romagosa FABIÀ PLA
· Montserrat LAURA RAMON
· Àvia Maria Ma. JOSEP QUERALT
· Fina MERCÈ BETETA
· Colom XAVI CAMPO
· Soldat ÀNGEL BETETA
· Taxista TOMÀS CAMACHO
· Veu en off JOSEP BORT
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J. ANTONI S. SALES
· So JOSEP BORT
· Escenografia FABIÀ, JOSEP i ÀNGEL
· Atrezzo AUXI i XAVI
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
CAPITAL, OMNIA VINCIT, de Agustín Solé i Mas
ARGUMENT DE L’OBRA:
Capital, omnia vincit és una comèdia en dos actes, escrita per Agustín Soler i Mas, estrenada al teatre Parroquial d’Avià el día 1 de setembre de 1975 pel GRUP DE TEATRE ARLEQUÍ, de Manresa, sota la direcció del mateix autor.
És una obra en què es planteja un problema d’herència a la família Quatrecases de Manresa, i això fa que la vida del jove hereu canvie. Tot comença quan Pere Cuatrecases rep un telegrama en que és nomenat hereu d’un avantpassat que tenia una empresa petrolera “Xaxapoyas” al Perú. Llavors, el xic marxa cap allà en vaixell, i després de discutir amb la seua mare, qui no deixava que marxés, s’embarca i coneix una treballadora del barco, Estrella, qui representa la bondat, i una “venturera”, Maria, qui representa el poder i ambdós volen robar-li l’herència. Després de disputar el seu amor, l’obra acabarà quan Pere heretarà una bona quantitat de diners i es quedarà amb els rics, juntament amb la seua futura esposa, Maria, mentre que els altres es quedaran sense res.
REPARTIMENT:
· Lola LLUÏSA GARRIGA
· Pere FABIÀ PLA
· Estrella MARISSÉ PLA
· Maria LLUÏSA CHAVALERA
· Julián XAVI CAMPO
· Marcos TONI ROMERA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so ANTONI S. SALES
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
ELLA I ELS PINGÜINOS, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
Ella i els pingüínos, obra del català Lluís Coquard, és una comèdia en la qual una família estiueja a un poble menut del sud de Catalunya, i aquest poble, tot i ser menut, i contra la voluntat de la filla del protagonista, grava la llum de que hi ha una sèrie de circumstàncies que envolten al petit poble i als habitants, i trauen les diferents cares dels personatges: ningú és el que sembla ser (el més bo acaba sent el més dolent i viceversa).
REPARTIMENT:
· Fifi MAITE VILLAN
· Pepeta LAURA RAMON
· Papitu ELISEU NAVARRO
· Constantí JOSEP BORT
· Felip Alegre XAVI FORCADELL
· Marcel Fort XAVI QUERALT
· Robert Rius XAVI FABREGAT
· Pirri Mª JOSÉ QUERALT
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J. ANTONI S. SALES
· Disseny musical FABIÀ PLA
· Decorats FABIÀ PLA
· Maquillatge FLORA SANCHO
· Transpunts LLUÏSA i NÚRIA
· Càmeres QUIQUE i JOAN
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
LA CEBA, de Jordi Teixidor
ARGUMENT DE L’OBRA:
Jordi Teixidor i Martínez, autor de l’obra representada pel Gresol, La Ceba, va nàixer el 1939 a Barcelona i va començar les seues activitats en grups independents que treballaven a la perifèria obrera de Barcelona com a actor, director i autor: Un fèretre per Artur (1965). El 1968 va guanyar el premi Josep M. De Sagarra amb El retaule del flautista, comèdia que manlleva procediments brechtians i d’altres que provenen de la sarsuela; estrenada per l’escena comercial el 1971, obtingué més de mil representacions consecutives. A partir de llavors començà la seua fama com a dramaturg, i entre altres obres va estrenar amb èxit, Mecano-Xou (1972), La jungla sentimental (1975) i Dispara, Flanaghan (1976).
La ceba, com el seu nom indica, es tracta d’un personatge que creu ser un català de soca-rel, el més important per a ell i damunt de tot, inclús damunt la seua família, és Catalunya.
De l’escena cal destacar els trucs tan bons que són utilitzats de llum i so. A més, cal dir que el desenllaç final és ideal ja que el de la ceba catalanista al descobrir que ni ell mateix és català es punxa els ulls i marxa per no veure ni habitar més aquella terra que ell tan havia defensat com a seua sense ser-ho.
REPARTIMENT:
· Tiresias FABIÀ PLA
· Paula LLUÏSA GARRIGA
· Tata Muda Mª JOSÉ QUERALT
· Morrofort TOMÀS CAMACHO
· Cati LLUÏSA CHAVALERA
· Gúmer XAVI CAMPO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.ANTONI S. SALES
· Efectes i so RICARD i PEPE
· Atrezzo LLUÏSA i REMEI
· Decorats VICENT i EMILI
· Vídeo QUIQUE i JOAN
· Disseny de programa REMEI ALFARA
· Maquillatge FLORA SANCHO
· Vestuari VICENT i EMILI
· Fusteria SUBEL
· Traspunts MAITE i NÚRIA
FALDILLES I PANTALONS, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
El català Lluís Coquard, nascut als anys 20, a més de tindre com a vocació la d’escriure teatre infantil, també és autor de comèdies, sainets, etc...
Faldilles i pantalons, obra d’aquest català, és una comèdia en què actuen actors molt jòvens i no tan jòvens, però que debuten en el Grup de Teatre Gresol d’Alcanar, i expliquen una mica, amb un aire còmic, com aquelles primeres aventures de joventut es mantenen més fermes del que sembla, en el pas dels anys.
REPARTIMENT:
· CORAL LLUÏSA CHAVALERA
· MARC XAVI FORCADELL
· DAVID XAVI QUERALT
· PERE i PAU FABIÀ PLA
· SARA ROSA QUERALT
· GEMMA NÚRIA SANCHO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.ANTONI S. SALES i TONI
· So JOSEP BORT
· Decorats G.T.G.A.
· Maquillatge G.T.G.A.
· Traspunts NÚRIA
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
· Càmeres QUIQUE QUERALT, JOAN MATAMOROS i J. MANUEL REBLED
ADRIÀ, UN TORERO CATALÀ, d’Assumpta González
ARGUMENT DE L’OBRA:
Adrià, un torero català, d’Assumpta González, és una obra on la dèria d’un pare que volia ser torero però no era valent, és capaç de passar-li al seu fill fins al punt d’acabar sent una vocació per a aquest i no una qüestió econòmica i de valentia com era en el seu pare. Tot i això, el fill no tenia ni idea de com agafar un estoc i una muleta.
REPARTIMENT:
· BERNAT FABIÀ PLA
· PAUET JAUME REINA
· ADRIÀ XAVIER QUERALT
· PIETAT NIEVES SALVADOR
· TITI FLORA SANCHO
· JOAN LLUÍS ORTEGA
· OLGA Mª JOSÉ QUERALT
· POLICIA 1 TOMÀS CAMACHO
· POLICIA 2 ÀNGEL BETETA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.A.S. SALES
· Disseny musical JOSEP BORT
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Traspunts NÚRIA i LLUÏSA
· Maquillatge G.T.G.A.
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Atrezzo LLUÏSA CHAVALERA
· Càmeres QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
EL METGE A GARROTADES, de Molière
ARGUMENT DE L’OBRA:
Molière (París 1622-1673), és el nom amb el qual se coneix Jean-Baptiste Poquelin, un dramaturg francès que se va dedicar al teatre en companyies ambulants i va fundar L’Illustre Théâtre amb la família Béjart. El 1656 va representar la seua primera obra original, Les précieuses ridicules. Després d’aquesta obra, on feia una pintura satírica dels salons preciosistes, va representar obres de diversos estils, entre les quals destaquen: L’école des femmes (1662), Don Juan ou le festin de pierre (1665), L’avare (1668), Le bourgeois gentil-homme, Le malade imaginaire.
En l’obra Le malade imaginaire (El metge a garrotades), Molière ens mostra el poder de convicció de la força sobre la voluntat de les persones, però en aquesta versió acaba recomanant el diàleg com a manera d’entendre’ns bé tothom.
El metge a garrotades explica que Lucinda està enamorada de Leandre, però com el seu pare no el vol, ella es passa per muda. Llavors, el seu pare, anguniat per la malaltia de la seua filla, envia a Valeri, Dominico i Lluc a buscar un metge. Aquests pel bosc es troben amb un llenyataire, Sganarelle, i li diuen que s’ha de fer passar per metge. Ell, al final, a canvi de diners acceptarà fer de metge, i anirà a visitar-la. Sganarelle aconseguirà que ella parle, i l’obra acabarà en què Lucinda i el seu enamorat, Leandre, s’escaparan junts.
D’aquesta obra cal destacar el vestuari dels personatges, els quals ens estilitzen molt clarament els vestits francesos del segle XVII.
REPARTIMENT:
· SGANARELLE JOAN ROIG CASTELL
· MARTINA TERE SUBIRATS GÓMEZ
· CATEDRÀTIC J. ANDREU FABREGAT BELTRAN
· LUCINDA LAURA SANCHO TORNÉ
· GERONTE LLUÍS RÒMUL SALA VILAR
· LEANDRE DAVID AUBALAT QUERALT
· VALERI JAUME REINA RECHE
· LLUC PABLO LANDETE FORNER
· DOMINICO JORDI DELGADO BOIX
· LA DIDA CINTA FERNÀNDEZ PUCHADES
· ROBERT MARIO REVERTÉ BEL
· ASPIRANT ÀNGELS NOLLA FIBLA
· VENEDORA ALBA FIBLA QUERALT
· COMPRADORA LORENA ADELL NOLLA
· LLADRE JOSEP NOS FIBLA
· FILLETA MARIA MARTÍ BARBERÀ
· JUGADOR SERGI BATISTE ESTELLER
· JUGADORA ANDREA QUERALT LANGE
· XIQUETA 1 EVA SANCHO BARBERÀ
· XIQUETA 2 CINTA LLASAT NOLLA
· XIQUETA 3 MÍRIAM ARIAS ESTELLER
· Direcció FABIÀ PLA i TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Llums i so XAVIER QUERALT
· Disseny musical FABIÀ PLA
· Vídeo QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
· Suport tècnic GRUP DE TEATRE “GRESOL”
· Disseny vestuari dels menuts MERCÈ BARBERÀ
· Vestuari G.T.G.A; PARES i MARES DELS ACTRIUS i ACTORS; I CRP DEL MONTSIÀ
MAL VIATGE, de Francesc Lucchetti
ARGUMENT DE L’OBRA:
Mal Viatge, de Francesc Lucchetti, representa un abans i un després en l’història del GRESOL. És una obra dura i amb moments de gran tensió; una obra que trenca esquemes, i en què els actors i actrius interpreten una realitat diària de la nostra societat, i en què es posen a prova tots i cadascun dels problemes de la societat actual.
Sobre la posada en escena d’aquesta obra per part del G.T.G.A. he d’afirmar que és impressionant, el desenllaç és fantàstic i, el descobriment d’una actriu, Sònia Lara, que en aquests moments ha passat a dedicar-se professionalment (encara a un nivell una mica amateur) a la petita pantalla (la televisió) és molt destacable.
REPARTIMENT:
· Anna LLUÏSA CHAVALERA
· Rosa SÒNIA LARA
· Eduard LLUÍS ORTEGA
· Direcció REMEI ALFARA
· Ajudant de direcció TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Llums J. A. SANCHO SALES
· So i efectes especials JOSEP BORT
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Enregistrament locució ràdio NOEMÍ POLLS i JOAQUIM BUJ
· Sastreria REMEI ALFARA
· Decorats DE LA COMPANYIA
· Vídeo QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Equips de so MONTSIÀ MULTIMEDIA, S.L
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
· Maquillatge GRESOL
· Vestuari ROYLA
· Càtering TRINI GIMÉNEZ
· Apuntadors Mª JOSÉ QUERALT i TOMÀS CAMACHO
L’ALTRA CARA DE LA LLUNA, de Josep Escobar
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’altra cara de la lluna, obra original de Josep Escobar, és una comèdia en tres actes que representa de manera humorística, un problema de família molt graciós i enigmàtic. Tracta d’un matrimoni que s’acaba de casar la nit de cap d’any (ell és advocat), i llavors tot passa entre la nit aquesta i l’1 de gener, juntament amb els sogres d’un i els sogres de l’altre, els quals conviuen amb ells a la mateixa casa, però en pisos diferents. El conflicte es produix a conseqüència de que en totes les parelles hi ha una persona que domina l’altra, i llavors, després de diferents problemes que aniran sorgint, l’obra finalitzarà en que després de rebotar-se tots, fan festa tots junts i feliços.
REPARTIMENT:
· Beatriu CRISTINA BRULL
· Glòria TERE SUBIRATS
· Albert ÀNGEL BETETA
· Agneta NÚRIA SANCHO
· Jaume LLUÍS ORTEGA
· Leocàdia MAITE VALLS
· Llúis JOSEP Ma. MARTÍNEZ
· Veu TOMÀS CAMACHO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.A.S. SALES i SANTI REINA
· So i efectes especials XAVI QUERALT i JOSEP BORT
· Disseny musical LLUÍS ORTEGA
· Vídeo QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Maquillatge GRESOL
· Sastreria REMEI ALFARA
· Càtering TRINI GIMÉNEZ
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
· Equips de so MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Apuntadors Mª JOSÉ QUERALT i LLUÏSA CHAVALERA
EL MERCADER DE VENÈCIA, de William Shakespeare
ARGUMENT DE L’OBRA:
Willliam Shakespeare (1564-1616) és poeta, dramaturg, comediògraf, actor i empresari teatral. Pel que fa al teatre, s’ignora la data de moltes de les seues obres, però s’ha pogut establir una cronologia aproximada. Abans del 1953: Henri VI (les dos parts), Titus Andronicus, Love’s Labour’s lost, The two Gentlement of Verona, the comedy of Errors. En 1594-96: King john, the Taming of the Shrew, Richard III, Romeo and Juliet, Richard II, Midsummer Night’s Dream, The merchant of Venice, All’s Well That Ends Well. En 1597-1600: Henri IV (les dos parts), Henri V, The Merry Wives of Windsor, Much Ado About Nothing, Twelfth Night, As you like It. En 1601-08: Julius Caesar, Hamlet, Macbeth, Othello, Troilus and Cressida, Measure for Measure, King Lear, Timon of Athens, Cariolanus, Pericles. Després del 1608: Cymbeline, The Winter’s Tale, The Tempest, Henri VIII.
Willliam Shakespeare amb l’obra The merchant of Venice (El mercader de Venècia), el que ens vol contar, a més d’una historia d’amor, bàsicament és el conflicte entre jueus i cristians. Un conflicte en que Bassani estima Pòrcia, i Antoni que vol ajudar-lo deixant-li 3000 monedes d’or, va a demanar ajut a Shylock, un jueu que al principi no accepta la proposta, però que al final decidix deixar-li els diners a canvi de rebre ell una recompensa d’una lliura de carn del seu cos si no li torna els diners passats tres mesos.
Llavors, quan arriba el dia acordat, com Antoni no pot tornar el crèdit, van a un judici per tallar-li el tros de carn, i el jutge, Dux, després de negociar per últim cop amb Shylock, els diu que les lleis dixen que aquest li talle el tros de carn, però que no li pot sortir ni una gota de sang. Llavors, Shylock accepta els diners però l’advocada diu que ara ja no pot negociar, que ara ha d’escollir entre la lliura de carn sense que li surta sang, o marxar sense res. Shylock accepta ser amic d’Antoni i sortir del judici sense res.
Cal dir que, aquesta obra al mateix temps que proposa que el públic es divertisca, també intenta que se reflexione un moment sobre la diversitat cultural. Serà la intel·ligència de Pòrcia, el desig de venjança de Shylock, la bondat d’Antoni, l’afany de Bassani i els pretendents, qui s’encarregaran de fer-nos passar una estona feliç.
REPARTIMENT:
· PORCIA MIRIAM GAVALDÀ
· NERISSA REMEI CANO
· ANTONI JOAN ROIG
· SHYLOCK LLUÍS R. SALA
· BASSANI ANNA MAÑES
· GRÀCIA Mª ÀNGELS GARCIA
· DUX ANNA ESTELLER
· PRÍNCEP DEL MARROC MARIO REVERTER
· PRÍNCEP D’ARAGÓ JOSÉ GÓMEZ
· Direcció FABIÀ PLA i TOMÀS CAMACHO
· Coordinació FABIÀ PLA, REMEI ALFARA i TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Llums i so XAVIER QUERALT
· Maquillatge GRESOL
· Vestuari ALUMNAT I GRUP
· Atrezzo ALUMNAT I GRUP
· Vídeo QUIQUE QUERALT
COL.LABORADORS:
Biblioteca pública “Trinitari Fabregat”
A RITME DE ROMA, de “Salvador Soriano” - G.T.G.A.
ARGUMENT DE L’OBRA:
A ritme de Roma, obra del dramaturg Salvador Soriano, ens explica com barretinos i cristians estan dominats pels romans, i sovint són donats en sacrifici als dracs del circ i moren davant dels gladiadors.
Tota acció comença quan Androcles, fart d’aquesta situació, decidix anar amb la seua dona, Maguiara, a terres no dominades pel terror romà, i a la fugida es troben amb el darrer drac de les Guilleries. Aquest drac té clavat un trident a la boca i Androcles el guarix. D’aquesta manera guanya la seua perpètua amistat.
Són temps de revolta i sacrificis en què Androcles és donat per l’emperador al drac, qui en comptes de menjar-se’l comença a ballar amb ell. La circumstància és aprofitada per Jordíclides, un barretino audaç que fa que l’emperador espantat signe un compromís per a que barretinos i cristians tinguen representació al senat romà i puguen fer normes amb els romans. A més, tots els romans es tornen cristians, i hi ha llibertat per a tothom.
REPARTIMENT:
· Andròcles JAUME REINA
· Bambalina 1 LORENA ADELL
· Bambalina 2 ÀGUEDA AROLA
· Bambalina 3 ALBA FIBLA
· Bambalina 4 ROSANNA SANCHO
· Bambalina 5 MERITXELL ULLDEMOLINS
· Capità JONATHAN REVERTER
· Castàlia JUDIT NOLLA
· Cristina 1 MÍRIAM ARIAS
· Cristina 2 CINTA LLASAT
· Cristina 3 ANNA SANCHO
· Cristina 4 EVA SANCHO
· Cristina 5 MÍRIAM REVERTER
· Cristina 6 JUDITH FIBLA
· Drac 1 LARA BEL
· Drac 2 EVA REDON
· Emperador ANDREU FABREGAT
· Ferragut JORDI DELGADO
· Gladiador 1 JORDI BENEITO
· Gladiador 2 PAU MORRALLA
· Jordíclides DAVID AUBALAT
· Lavínia MARTA ROBLES
· Lèntul LIONEL FIBLA
· Maguiara MARUIXA-PAULA BEL
· Melissa IMMA SANCHO
· Metel·lo JOSEP NOS
· Narrador-Pregonera ÀNGELS NOLLA
· Soldat 1 EUDALD AUBALAT
· Soldat 2 SERGI BATISTE
· Direcció FABIÀ PLA
TÈCNICS:
· Música FABIÀ PLA
· So i llums XAVIER QUERALT
· Vestuari GRESOL i PARES-MARES
· Suport tècnic GRESOL
· Vídeo QUIQUE QUERALT
EL CAP I LA FI O EL CAP DE...L’ALCALDE de Carles Valls
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta obra de Carles Valls estrenada el 1974, amb un títol censurat en aquella època, va ser dirigida per Ventura Pons.
El cap i la fi o el cap de... l’alcalde comença quan surt el narrador entre el públic, disfressat de pallasso, puja a l’escenari i de manera molt irònica presenta l’obra i ens situa davant d’un conflicte hereditari al voltant de Can Folgarona. Parla de que dos germans bessons, però molt diferents, es troben al cap de vint-i-cinc anys, després de que la postguerra haja fet que la seua família se separés, i entren en conflicte perquè un era de dretes i l’altre d’esquerra.
Cal dir que l’acció comença quan Pau, qui ve des de Xile i és republicà, arriba a casa d’en Pere i diu que ha vingut només per quatre dies i els enganya dient que el motiu del viatge ha estat sols les ganes de veure’ls. Però, després de xarrar una llarga estona, els afirma que el que vol és un homenatge al doctor Martí, un republicà assassinat pels de dretes, a qui creu que se li ha de fer un gran monument. A partir d’aquest moment, els dos germans s’enfronten, ja que Pere, alcalde de dretes, s’oposa totalment a aquesta opinió. Tot i així, al final, l’obra acabarà en que Pere farà cas el seu germà, i com alcalde que és, farà un monument al Doctor Martí, i a més, se sabrà que aquest doctor era el sogre de Pau.
A més d’aquesta història, al llarg de l’obra també es pot veure com evoluciona el pensament de la filla de l’alcalde, qui passarà de ser molt bona filla a ser una “maleducada”, i es casarà amb un capellà sense que els seus pares se n’assabenten.
REPARTIMENT:
· Glòria MARIA MATAMOROS
· Pere / Pau FABIÀ PLA
· Nena / Anna SÒNIA LARA
· Sor Milagros LLUÏSA CHAVALERA
· Narrador TOMÀS CAMACHO
· Direcció REMEI ALFARA GARRIGA
TÈCNICS:
· Llums SANTI REINA, J.A.S. SALES
· So i efectes especials XAVI QUERALT
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Muntatge musical MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Vídeo QUIQUE QUERALT, JOAN MATAMOROS
· Sastreria REMEI ALFARA
· Disseny de programa G.T.G.A
· Maquillatge G.T.G.A
· Vestuari G.T.GA
· Apuntadors M. JOSÉ QUERALT, TOMÀS CAMACHO
· Ajudant de direcció LLUÍS ORTEGA
QUATRE NITS DE NUVIS...DE TRES de Nicasi Camps Pinós
ARGUMENT DE L’OBRA:
Nicasi Camps i Pinós és l’autor de la comèdia Quatre nits de nuvis... de tres, representada pel Grup de Teatre Gresol d’Alcanar. Aquesta obra es tracta de quatre comèdies independents enllaçades només pel fil de que una parella va a passar la lluna de mel a un hotel, i aleshores es produix un embolic on apareix una tercera persona.
Aquesta obra encara que puga semblar desvergonyida o amoral i tinga un contrasentit, ja que a més a més, tothom era el que menys semblava, l’únic que pretén és que el públic passe una bona estona, i que després siga ell qui insinue el que pot passar.
En definitiva, és una obra divertida que explica, amb un to humorístic, situacions que es donen a la societat actual, com és que una persona siga homosexual, una altra tinga una vella relació amb un dels treballadors de l’hotel, etc...
REPARTIMENT:
Episodi I: UN JURAMENT ÉS UN JURAMENT
· Ernest XAVIER QUERALT
· Ramon JOAN ROIG
· Margot TERE SUBIRATS
Episodi II: UNA COSA ÉS PREDICAR...
· Ricard ÀNGEL BETETA
· Mònica MARIA MATAMOROS
· Elisa ÀNGELS NOLLA
Episodi III: LA PAELLA PEL MÀNEC
· Marta TERE SUBIRATS
· Rafel FABIÀ PLA
· Emili LLUÍS ORTEGA
Episodi IV: UN DEUTE BEN PAGAT
· Ramir ÀNGEL BETETA
· Montse CRISTINA BRULL
· Enric FABIÀ PLA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so SANTI REINA
· Disseny musical MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Vídeo V.F. REPORTATGES
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
· Maquillatge GRESOL
· Vestuari DE LA COMPANYIA
· Apuntador TOMÀS CAMACHO
L’ALDEA DELS TRES CARRERS, de Salvador Soriano
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’aldea dels tres carrers, obra del dramaturg Salvador Soriano, és una obra de dinàmica sentimental, que hagués pogut ocórrer al segle XVI o XVII, en aquella societat que fluctuava entre l’opulència i la misèria, quan els cavallers eren desplaçats pels picardiosos que pul·lulaven pels carrers de les aldees buscant sobreviure mitjançant l’engany i l’enginy.
És un assaig, una manera de pensar diferent a la resta en la qual es varia la ficció i la realitat, i que està basat sobre el pensament de Cervantes. Tracta, entre d’altres coses, de que Cervantes (Jaume Reina), es convertix en musulmà, i llavors vol venjar-se d’Avellaneda (David Aubalat).
Cal destacar, a més de la bona interpretació de tots els actors, el paper que fa Fabià Pla, director de l’obra, per tal que les lluites semblen reals.
REPARTIMENT:
· ALDONZA MIRIAM GAVALDÀ CHIMENO
· ANDREU, SOLDAT CRISTIÀ SERGI BATISTE ESTELLER
· AVELLANEDA DAVID AUBALAT QUERALT
· BASILI JORDI DELGADO BOIX
· CARDÈNIO, JOAN JAN ESTELLER SUBIRATS
· CERVANTES JAUME REINA RECHE
· COMISSARI, JOVE LIONEL FIBLA RIBA
· DOROTEA JUDIT NOLLA ROMEU
· EMISSARI REIAL REMEI VILA RAMOS
· GALEOT, MORO MARTÍ MAS ARREGUI
· GRISSÒSTOM JONATHAN REVERTER QUERALT
· GUZMAN ALFARATXE EUDALD AUBALAT QUERALT
· JOVE ANNA SANCHO BARBERÀ
· JOVE MARC PUNZANO SANCHO
· JUAN ORIOL TORRES SORIANO
· MARCEL.LA MARTA ROBLES RODRÍGUEZ
· MONJA MÍRIAM REVERTER QUERALT
· PEDRO DE AGUILAR, ALGUTZIL ENRIC REVERTER VALLS
· PIRATA TURC ANNA TOMÀS CAUDET
· PIRATA TURC LAIA SANCHO FORNER
· PIRATA TURC ALBA FIBLA QUERALT
· PIRATA TURC ÀGUEDA AROLA SANCHO
· PIRATA TURC, GONZALBA ROSSANA SANCHO FIBLA
· PIRATA TURC, ISABEL MERITXELL ULLDEMOLINS SUBIRATS
· PIRATA TURC, SARA LARA BEL SELMA
· QUESADA REMEI CANO ADELL
· QUITÈRIA MARUIXA-PAULA BEL PIÑANA
· QUIXANO JOAN ROIG CASTELL
· SANCHO LLUÍS RÒMUL SALA VILAR
· SANSON CARRASCO MARIO REVERTER BEL
· SOLDAT CRISTIÀ, CAP TURC PAU MORRALLA BORT
· SOLDAT CRISTIÀ, GALEOT JORDI BENEITO ROSILLO
· SOLDAT MUSULMÀ LLUC MARTÍ FIBLA
· SOLDAT MUSULMÀ REMEI VILA RAMOS
· XIQUETA CINTA LLASAT NOLLA
· XIQUETA MÍRIAM ARIAS ESTELLER
· XIQUETA EVA SANCHO BARBERÀ
· Direcció FABIÀ PLA i TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Selecció musical FABIÀ PLA
· Registre i efectes de so MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Control de so i llums XAVIER QUERALT I ANGELS NOLLA
· Vestuari DE LA COMPANYIA, CRP MONTSIÀ
· Disseny vestuari CRISTINA BRULL PEÑA
· Vídeo V.F. REPORTATGES
· Suport tècnic GRUP DE TEATRE GRESOL
AUTÈNTIC OEST, de Sam Shepard
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’autor d’Autèntic Oest és Sam Shepard i l’autor de la traducció catalana, Emili Teixidor. Sam Shepard és un escriptor nord-americà nascut a mitjans dels 50 que arriba a la seua plenitud com a autor a la dècada dels 80 i 90. Les seues obres es caracteritzen per enfocar la soledat i les relacions humanes a l’època contemporània, i també per estar ambientades en un espai on es contempla molta soledat com pot ser el desert.
Autèntic Oest, una de les millors obres d’aquest nord-americà, té com a protagonistes a dos germans totalment diferents, els quals conviuen amb molta tensió a una vella casa d’un suburbi del Sud de Califòrnia, a unes quaranta milles de Los Ángeles. Narra la història d’aquests germans, la situació dels quals fa que, entre germans, s’intercanvien els papers de la vida per un moment, i finalitza fent que el germà intel·ligent i ric, Austin, acabe matant el seu propi germà pobre, Lee, ja que aquest volia lluitar contra la societat americana, on cada cop els rics són més rics i els pobres són més pobres.
La interpretació dels actors és destacable ja que tots van bordar els seus papers i van aconseguir mantindre l’auditori en tensió. Tot i així, cal destacar sobre tot, l’energia que manifesten Fabià Pla (Lee) i Lluís Ortega (Austin) a l’hora d’interpretar els seus personatges.
En definitiva, cal afirmar que aquesta es tracta d’una obra amb grans dificultats per ser representada per un grup amateur, ja que tant el decorat com el vestuari, la música, el so i la llum han de ser de gran realisme i de gran qualitat. Però, tot i això, el resultat de la representació és molt digne, ja que el grup aconseguix marcar clarament els tres espais escènics (cuina, despatx i sala); el vestuari transmet molt bé la personalitat dels personatges, com és la deixadesa de Lee i la petulància d’Austin; la il·luminació ens representa d’una manera molt clara també, el moment del dia (matinada, nit) i la música i el so es va combinar perfectament.
REPARTIMENT:
· Austin LLUÍS ORTEGA
· Lee FABIÀ PLA
· Saul TOMÀS CAMACHO / JOSEP Mª MARTÍNEZ
· Mare PAQUITA LÓPEZ
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums ADRIÀ
· So XAVI QUERALT i LLUÍS ORTEGA
· Muntatge musical
i efectes especials MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Megafonia MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Atrezzo LES FLORS DE L’ÀNGELS
· Càtering TRINI GIMÈNEZ
· Traspunt REMEI ALFARA
· Vídeo V.F. REPORTATGES
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
·
Vestuari GRUP DE TEATRE GRESOL
UNA MILIONÀRIA D’AMAGATOTIS, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’obra Una milionària d’amagatotis, de Lluís Coquard és una comèdia en dos actes (el primer dividit en dos quadres), en la qual s’explica una història que gira entorn d’una jove amb pares milionaris, Silvia, la qual s’ha escapat de casa per viure una aventura, i fa cap a casa la seua amiga Nimfa, qui ha acollit també a la seua casa, a Rem (Xavi Queralt) i l’amiga d’aquest, Gisela (Rosa-Anna Sancho).
Al final de la divertida comèdia interpretada, Sílvia, qui pinta quadres amb el nom de Rosaura Vidal, acabarà tornant a casa amb els seus pares, però no ho farà sola, sinó amb en Rem, qui havia estat conquistat per ella després d’una llarga discusió, i de que aquest deixés a Gisela enamorada totalment d’Aleix.
En resum, aquesta obra irònica acabarà amb un final molt feliç, en el qual Rem s’estimarà amb Sílvia, Aleix amb Gisela i París amb Nimfa.
D’aquesta obra cal destacar la bona interpretació de tots els personatges, però sobretot, el paper que fa Meritxell Ulldemolins com a Sílvia, la protagonista.
REPARTIMENT:
· Nimfa MARTA ROBLES
· Rem XAVI QUERALT
· París XAVI FABREGAT
· Gisela ROSA-ANNA SANCHO
· Aleix ENRIC REVERTER
· Sílvia MERITXELL ULLDEMOLINS
· Xavier JORDI DELGADO
· Direcció REMEI ALFARA
· Ajudant de direcció FABIÀ PLA
TÈCNICS:
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Llums FABIÀ PLA
· So LLUÍS ORTEGA
· Traspunts MARI i ÀNGELS
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
SOM PART DE LA TERRA, de Fabià Pla
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’autor d’aquesta obra és el canareu Faià Pla, qui es consolida coma autor teatral després de donar-se a conèixer baix el pseudònim de salvador Soriano. És responsable de l’auditoria de tres obres: A ritme de Roma (1999), L’aldea dels tres carrers (2000), i, Som part de la Terra (2001).
L’obra està basada en un text del cap indi Seattle, i vol donar a entendre als seus espectadors que l’egoisme no et porta enlloc, i que mitjançant raonaments de tipus moral i ecològic es pot gaudir de la pau i les meravelles dels paisatges naturals de la terra. Tot això es veu reflexat en uns indis de Seattle qui defensen la seua terra enfront d’uns personatges peculiars: Totpermi, Civilització, Consciència,...
REPARTIMENT:
· LAURA PUNZANO SANCHO
· MIREIA VILA SUBIRATS
· NÚRIA ALONSO REVERTER
· ANDREA ARIAS BELTRAN
· JANIRA SÁNCHEZ RABASSA
· ANNA SANCHO BARBERÀ
· GEMMA ESTELLER SANCHO
· DANIEL MATAMOROS MATAMOROS
· RUT RAMAL SANCHO
· ANDREA MONFORTE GONZÀLEZ
· ALBERT MORRALLA BORT
· XAVIER SUBIRATS CID
· CINTA LLASAT NOLLA
· ARIANA REVERTER VILLÁN
· AMANDA ULLDEMOLINS SUBIRATS
· SÒNIA REVERTER GONZÀLEZ
· SERGI BATISTE ESTELLER
· MÒNICA MONFORTE GONZÀLEZ
· EVA SANCHO BARBERÀ
TÈCNICS:
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Selecció musical FABIÀ PLA
· Control de so i llums XAVIER QUERALT
· Vestuari G.T.G.A; PARES i MARES DELS ACTRIUS i ACTORS; i CRP DEL MONTSIÀ
· Suport tècnic G.T.G.A; CEIP “JOAN BTA. SERRA”
· Direcció FABIÀ PLA, ÀNGELS NOLLA, MÍRIAM GAVALDÀ, JUDIT NOLLA
COL·LABORACIÓ:
Fusteria Subel
EL TRESOR DEL PIRATA NEGRE, de Josep M. Benet Jornet
ARGUMENT DE L’OBRA:
Josep Ma. Benet i Jornet va nàixer a Barcelona el 1940. És comediògraf. Es va donar a conèixer amb Una vella, coneguda olor, (1964) obra que havia obtingut el premi Josep Ma. De Sagarra el 1963. Des de llavors ha escrit moltes obres, i algunes d’elles són: Fantasia per a un auxiliar administratiu; Cançons perdudes; Berenàveu a les fosques; El somni de Bagdadad; Ai, carai; E.R..; Olors. També és guionista, a més, dels primers serials produïts per televisió de Catalunya (Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder 1996-98; Laberint d’ombres, 1998-00; i Nissaga, l’herència, 1999; entre d’altres).
També la divertida obra El tresor del pirata negre és de Josep M. Benet i Jornet. Aquesta obra d’aventures comença en un paisatge anomenat Port Esperança, en el qual, el vell pirata Bernat, explica al seu amic Martí que en una illa anomenada Illa Roja, hi ha un tresor immens. A partir d’aquí, és quan començaran les aventures, ja que Hug, cosí del compte d’aquelles terres, el terrible Onofre, serà assassinat pel mateix compte, qui culparà a Martí.
Llavors, Martí serà fet presoner i marxaran amb el vaixell a l’Illa Roja, on es trobaran al pirata Borni, vell combatent del seu oncle Bernat, el qual li va buidar un ull.
Aquest raptarà a Beatriu, qui estava enamorada de Martí, i se l’endurà a Port Esperança, on espera canviar-la pel tresor que Martí havia trobat a l’illa.
Ja a Port Esperança, en Borni veurà l’home qui li va buidar l’ull (el Bernat) i montarà en còlera. Allí lliuraran una lluita en la qual el vell pirata Bernat sortirà vencedor. Mentrestant, la gent del poble s’apoderarà del castell i el compte Onofre se suïcidirà.
Finalment, Martí i Beatriu es trobaran i l’obra acabarà feliçment, entre abraçades i aplaudiments.
REPARTIMENT:
· Sebastiana ÀNGELS NOLLA
· Filibuster, Guardaespatles, Indi EUDALD AUBALAT
· Capità de Galera, Indi, Guardaespatles JAN ESTELLER
· Martí JOAN ROIG
· Damià, Soldat de Galera JONATAN REVERTER
· Oncle Bernat JORDI DELGADO
· Hugh, Indi, Filibuster JORDI SANCHO
· Rosabella JUDIT NOLLA
· Índia LARA BEL
· Sacerdot indi, Soldat de Galera LIONEL FIBLA
· Roger, Guardaespatles LLUC MARTÍ
· Pirata, guardaespatles MARTÍ MAS
· Marquesa Beatriu MIRIAM GAVALDÀ
· Índia MÍRIAM REVERTER
· Comte Onofre ORIOL TORRES
· Pirata, Guardaespatles PAU MORRALLA
· Tia Àngela PAULA BEL
· Llucia REMEI CANO
· Direcció FABIÀ PLA
TÈCNICS:
· Música FABIÀ PLA
· Llums i So XAVI QUERALT
· Vestuari G.T.G.A.; PARES-MARES DELS ACTORS I ACTRIUS; CRP DEL MONTSIÀ
· Suport tècnic G.T.G.A.
COL·LABORACIÓ:
Fusteria Subel
FULL EN BLANC de Josep Ma. Ballarà Albayà
ARGUMENT DE L’OBRA:
Full en blanc, de Josep Ma. Ballarà i Albayà, és una intrigant peça teatral que manté el misteri fins al final. En ella s’explica com una cantant de cabaret, Cristina Pla, mort assassinada en estranyes circumstàncies. Un policia, Melcior Sales, i un avispat periodista, Alfred, investigaran el crim fent partícip a l’espectador de les seues conclusions.
Cal destacar d’aquesta obra, la bona interpretació i el bon paper que fan els actors i les actrius, juntament amb els tècnics, el qual crea un bon ambient a la sala, ja que permet al públic riure amb moltes ganes, riure de valent.
REPARTIMENT:
· L’inspector LLUÍS ORTEGA
· Alfred XAVI QUERALT
· Glòria MARIA MATAMOROS
· Celestí JOSÉ R. GUIMERÀ
· Dalmau JOSEP Ma. MARTÍNEZ
· Cristina CRISTINA BRULL
· Elvira TERE SUBIRATS
· Arcadi ELISEO NAVARRO
· Simó ÀNGEL BETETA
· Bertran JAUME REINA
· Garcia JOAN ROIG
·
Direcció REMEI ALFARA
--------------------------------------------------------------------------------
[1] PROA ENCICLOPÈDIA CATALANA TEMÀTICA
[2] http://www.grec.net/cgibin/heccl2.pgm?NDCHEC=0145177&PGMORI=A
Mercè Esteller m'ha enviat, al llarg de tot el treball, quinze correus electrònics. El primer me’l va enviar el 26 de juliol, un dia després del naixement de la meua filla, Agnès. Ella està a punt de complir vuit mesos i amb aquest comentari vull incidir, com es veu, en el fet que el treball de recerca de Mercè Esteller ha anat creixent junt amb la meua filla i li ha ocupat un temps força dilatat.
No era fàcil el treball que se li presentava, a diferència d’altres treballs que poden basar-se més en fonts bibliogràfiques, investigar sobre la cultura teatral canareva significava endinsar-se en un terreny gairebé verge. On es podia buscar la informació? Testimonis orals, fonts hemerogràfiques –fonamentalment revistes del poble–, programes de mà, cartells, fotografies, vídeos, etc., (un etcètera probablement molt curt).
El teatre és una manifestació de la cultura que té els seus orígens en el naixement de les civilitzacions. Ha evolucionat al llarg dels segles, però els elements bàsics: actorat i públic, continuen sent la base. Malauradament els vestigis dels inicis de l’activitat teatral a Alcanar, de moment, són molt minsos. En canvi, des de la fundació del Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, l’any 1985, hi ha hagut una presència ininterrompuda, i documentada, de l’art de Talia a Alcanar. La meua relació amb Alcanar comença, precisament, l’any 1985, per tant, la meua integració a Alcanar ha transcorregut paral·lela a l’evolució del grup. L’any 2000 ha estat el 15 aniversari del grup, fet que s’ha celebrat amb una programació que oferia, com a mínim, una representació mensual. Va culminar amb la projecció del vídeo recopilatori Flames de Gresol. El treball de Mercè Esteller s’orienta a deixar constància escrita d’aquesta petita part de la història d’Alcanar. Quinze anys són poca cosa des de la perspectiva de l’evolució humana, però si ho contemplem en relació amb els anys que pot viure una persona ja adquirix la qüestió un significat especial. Formo part del Grup Gresol, per tant, es pot dir que sóc jutge i part, les meues relacions familiars i d’amistat transcorren en bona mesura pel grup i amb el grup. El Grup Gresol ens ha oferit el seu treball de 15 anys de representacions en format videogràfic, però el treball complementari d'escriure'n la història del teatre a Alcanar quedava per fer, per tant, hem d’agrair a Mercè Esteller el seu esforç per servir-nos aquest tall de la memòria i per deixar constància d’aquestes dades de cara al futur.
L’any 2000 s’ha celebrat el II Congrés d’Història d’Alcanar i Mercè Esteller ha participat com a voluntària, penso que aquells dies, 1, 2 i 3 de desembre, van ser un bon entrenament per al que ha vingut després. Perquè el treball de recerca és una preparació per als treballs universitaris, per començar a endinsar-se en el rigor del treball científic i valorar-lo d’una manera convenient.
Tot sovint m’agrada dir que el jovent em supera. Perquè quan recordo els treballs que feia quan tenia l’edat de Mercè no tenien la mateixa qualitat, els mitjans eren menys, i les possibilitats menors, almenys pel que a mi respecta.
També vull constatar que s’ha complert una de les màximes que em van portar a fer-me ensenyant, es tracta de les paraules de Paolo Freire: Ningú educa ningú, ningú s’educa sol. Els hòmens (i les dones, afegiria jo) s’eduquen en comunió, mediatitzats pel món. És a dir, he après coses i he ensenyat, m’han ensenyat, també.
Considero que els treballs de recerca són una gran aportació als estudis locals, aquesta opinió ja la vaig vertir en un article que vaig escriure amb la nostra companya d’institut, Anna Valle, a la revista “Lo Rafal”. Els estudis locals estan adquirint una nova dimensió a la llum dels nous corrents historiogràfics. La ponència que va cloure el II Congrés d’Història d’Alcanar va ser precisament, “Internet com a eina per a la història local”, del professor Manuel Sanromà. De vegades les publicacions d'estudis locals veuen limitada la seua difusió, per les característiques del treball; gràcies a les noves tecnologies l’edició a internet garantix l’accessibilitat dels materials historiogràfics i la versatilitat per a estudis futurs. Siga com siga tenim a les mans l’embrió d’un possible llibre.
El teatre amateur complix una funció cultural molt important i, de vegades, la dignitat dels productes teatrals amateurs és tan gran, que l’única diferència, respecte a un de professional, és que els amateurs no cobren un sou per la seua dedicació. Vull aprofitar aquest pròleg per llençar un missatge d’agraïment a totes les persones que ens permeten veure, a un lloc tan allunyat dels grans centres culturals com és Alcanar, bones obres de teatre.
Acabaré amb aquestes paraules del Romeu i Julieta, de Shakespeare: Henceforward do your messages yourself. És a dir, “d’ara en endavant fes els teus missatges per tu mateix”, que és el que pretén la tutorització dels treballs de recerca, que l’alumnat aconseguisca la capacitat de fer treballs universitaris amb el suficient grau d’autonomia.
Tomàs Camacho Molina
març 2001
1. INTRODUCCIÓ
La cultura és molt interessant per a un poble, tant si és menut com gran, i nosaltres, els canareus i canareves, no ens podem queixar sobre això perquè Alcanar és bastant ric en aquest apartat; encara que podria evolucionar més ràpid i enriquir-se més. Tot i així, el fet de que a una ciutat hi haja cultura, depèn de si els jóvens s’interessen per aquesta tasca i la continuen, o es decideixen per deixar-la perdre.
Alcanar, ciutat de 8.226 habitants (21-12-2000), i situada al sud de Catalunya, és una localitat eminentment agrícola que té en el sector dels cítrics la seua principal font d’ingressos.
Amb més de 760 anys d’història és un poble amb diverses influències culturals i socials, per tant, forçosament, ha de tindre moltes tradicions arrelades. És una localitat que actualment no disposa de cap cinema per veure projectades les pel·lícules de més novetat, però en canvi, sí que té un grup de persones, unes més jóvens que les altres, les quals estan bastant enfocades cap al tema de l’espectacle teatral.
El fet que m’ha portat a la recerca d’informació sobre la cultura teatral canareva és que al teatre ningú li dóna tota la importància que jo crec que pot tindre i que necessita haver al poble d’Alcanar. Això també ho podem veure, encara que a nivell de l’Estat Espanyol, a l’enquesta realitzada per la Societat General d’Autors (SGAE), on s’exposa que el 49’3% dels espanyols no va mai a cap cinema i el 75’4% no assisteixen al teatre.
Tanmateix, aquest tema em va atraure bastant quan me’l van proposar perquè volia fer un treball que tingués relació amb algun tema cultural del poble. Vaig observar que el Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, agradava tant al públic més jove com al més gran, i vaig pensar que estaria molt bé tractar-lo perquè així coneixeria un poc més la cultura teatral que anys enrere atreia els meus avis, oncles, pares i altres familiars i amics que han passat per la meua població.
El volia fer sobre alguna cosa referent a la cultura canareva perquè a mi sempre m’ha cridat molt l’atenció saber el que feien els meus avis quan eren jóvens per entretindre’s, i conèixer així maneres diferents de passar el temps lliure. És aquest el motiu pel qual jo amb només set anys, anava totes les nits a seure al costat de la butaca del meu avi, perquè volia que me contés historietes de quan ell era jove i perquè me cantés versos, refranys i dites inventades per ells en aquella època.
I vosaltres direu, per què l’entitat teatral i no una altra? Doncs bé, vaig escollir l’espectacle del teatre i no la música, el cant, les arts plàstiques o qualsevol altra entitat cultural, perquè a més de ser una entitat que dóna molta cultura a un poble, sempre, poc o molt, ha existit, diverteix a la gent, etc..., i l’he triada perquè en un futur, el teatre crec que serà l’únic que romandrà inalterable. Per molt que ens dominen les noves tecnologies, el teatre sempre existirà i ens mostrarà d’una manera o una altra, les experiències que vivim o somiem els éssers humans. Només gràcies al teatre nosaltres podrem simbolitzar les nostres creences i els nostres mites; les nostres inquietuds i els nostres temors. Per tant, solament amb aquest joc de representació nosaltres podrem expressar els nostres sentiments, els nostres plaers, els nostres dolors, les nostres satisfaccions.
Així, el que m’he proposat aquí és fer constar per escrit l’ànima i els cinc sentits amb què molts canareus han fet que la nostra cultura teatral no es perdés. Com tots sabem, el temps va passant i les coses es van fent, es viu el present, l’important és vèncer les barreres que ens vinguen i tirar endavant..., i quasi mai ningú se’n recorda d’anar guardant materials perquè els que vinguen en un futur, puguen veure la faena que han fet els seus avantpassats.
De tota aquesta reflexió ve la divisió del treball en dos parts: la primera en la qual s’explicarà, breument, el teatre canareu que existia abans de l’any 1985, entre el qual està el grup on participava gent del poble, com és CAVALL DE BRUIXA, a més d’una breu referència al Moviment Juvenil Parroquial; i la segona, que serà la que se centrarà en el grup de teatre existent en l’actualitat, el GRESOL.
Vist tot això, a partir d’aquest treball tindrem una informació real de com ha evolucionat el teatre canareu al llarg del segle XX, i sobretot, coneixerem el teatre que es representa actualment a Alcanar.
2. METODOLOGIA
Quan, a finals del passat curs acadèmic, se’ns va comunicar a l’alumnat que a segon de batxillerat havíem de fer un projecte d’investigació (Treball de recerca), jo no sabia ben bé quin tema escollir. Després de diversos dies buscant un tema interessant, Tomàs Camacho Molina em va plantejar de realitzar un estudi sobre la historia del Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, i jo vaig acceptar aquesta proposta.
Primerament, a finals de juliol, vaig confeccionar un guió provisional, en el qual indicava els punts ordenats que havia de tractar. Seguidament, vaig començar amb la recerca d’informació, principalment, d’entrevistes, vídeos (la majoria de les obres del Grup de Teatre Gresol estan en vídeo, això ha significat hores i hores de visionar-les i prendre’n notes) i programes de mà.
Al mes d’agost vaig fer diverses entrevistes a la directora i presidenta del Gresol, na Remei Alfara Garriga. Ella va parlar-me d’aquest grup teatral i també, dels vertaders inicis del teatre aquí a Alcanar.
Tot seguit vaig entrevistar als meus avis (Andreu Subirats Vila, Angelina Subirats Forcadell, José Esteller Serra i Mercedes Gras fibla), que m’informaren també, del teatre canareu a principis del segle XX.
Per continuar recercant, després d’això, vaig consultar la bibliografia (molt restringida) que em podia proporcionar informació sobre l’estudi del teatre aquí a Alcanar i a Catalunya.
Finalment, després d’haver seleccionat i analitzat tot el que havia obtingut, vaig revisar el guió provisional i em vaig plantejar detingudament els apartats de què tractaria el treball. Llavors, ja només em faltava posar-me a redactar. Els esforços fets del juliol al març han donat a la fi el seu fruit, tal i com es pot veure reflectit a les següents pàgines.
3. PANÒRAMICA DEL TEATRE[1]
El teatre troba les seues arrels en la més simple i immediata de les accions humanes: el gest. Així, podem afirmar raonablement que el teatre és el mitjà de comunicació de masses més antic, ja que no s’adreça a un sol interlocutor sinó a tot un grup de persones.
Potser la seua història podria començar amb els ritus practicats pels membres d’una tribu per demanar a les misterioses forces de la natura, vistes com divinitats, la pluja, la fertilitat o bé el retorn de la primavera. La història del teatre no té començament o, més ben dit, té molts començaments.
Tot i així, el que sí que se sap amb bastant certesa és que va ser a principis del segle IV a.C quan es van començar a construir els primers teatres. Era a Grècia, i eren construïts de fusta o pedra. Però, fins el s. XVI no van aparèixer les primeres sales destinades a les representacions teatrals perquè la gent de les ciutats disposessen de locals on veure espectacles, ballar i relacionar-se.
Els materials recollits en aquest període, tan ric, per a desenvolupar el gran teatre que en segles posteriors van fer Anglaterra, França i Espanya, van quedar gairebé destrossats. De fet, des del punt de vista teatral, la submissió política a Espanya significa dos inconvenients per al creixement normal a Catalunya: un, anar a deshora ja que el “Siglo de Oro” castellà esclatarà quan el teatre elisabetià ja ha acabat; i l’altre, no és tan sols no comptar amb els beneficis de la protecció d’una cort o d’un estat, sinó tot al contrari. Això es fa notar fins fa poc temps.
3.1. EL TEATRE ALS TERRITORIS DE PARLA CATALANA[2]
Els orígens de les representacions teatrals als territoris de parla catalana coincideixen (abans que les de cap altre poble de la Península) amb el començament dels teatres a Europa, als segles XI i XII, i allarguen el període de gestació i preparació fins al XV quan la disminució demogràfica i els conflictes generalitzats trenquen el procés. A València tothom feia teatre a l’Hostal del Gamell des del 1577, i després al teatre l’Olivera (1584); i a Barcelona, al teatre de la Santa Creu, des del 1597. Aquest teatre de Barcelona, destruït per un incendi, el 1788 va tornar a ser construït, i és l’edifici que ha arribat fins avui. L’any teatral començava el diumenge de resurrecció i acabava en entrar la Quaresma. Mantenia dos companyies, una de comèdia, que representava només obres en castellà, i la d’òpera italiana, que ho feia preferentment en italià.
Quan el dia de Corpus i el diumenge següent la gent de Berga se reuneix per celebrar la Patum i fan el salt dels plens; quan cada any al mes d’agost tothom celebra a Elx el Misteri d’Elx i s’emociona amb la representació dramàtica de la mort i assumpció de la Mare de Déu; quan al Forcall i en altres viles dels Ports de Morella fan les populars santantonades i el diable pren forma de dona per a seduir sant Antoni; quan a Verges, el Dijous Sant, els seus habitants surten al carrer per seguir la Passió i ens topem amb la impressionant simplicitat de la Dansa de la Mort, o quan la vetla de Nadal als temples de Palma de Mallorca i a l’Alguer és recitat el cant de la Sibil·la, continuen les festes teatralitzades d’arrel medieval que ens han perviscut.
El començament del camí és marcat pel drama eclesiàstic o litúrgic, en llatí, que té lloc a l’interior del temple. Aquesta fase, com he dit al principi, als Països Catalans va ser molt important i creativa. Se’n conserven vuit drames (els més antics pertanyen al segle XII) d’entre els quals destaca el De Tribus Mariis, que fins a mitjan segle XVI s’escampa per tot el territori català.
El misteri (representació dramàtica de tema religiós en la qual eren escenificats passatges de la vida de Crist, de la Mare de Déu o d’un sant), en canvi, s’origina al carrer com a festa religiosa ciutadana i és interpretat per laics en llengua vulgar. Els cicles de Pasqua (amb el drama de la Passió de Crist i la llegenda de Judes Iscariot), de l’Assumpció de la verge i de Nadal omplen les places i els carrers de les nostres ciutats ja al segle XIV.
Es conserven tres textos referents al cicle assumpcionista, tres peces que són autèntiques joies del teatre medieval. Corresponen a les representacions que es feien a Tarragona (Representació de l’Assumpció de Madona Sancta Maria, un dels més antics d’Europa, del 1388), València (Misteri assumpcionista de València, el de més qualitat literària i el més efectista des del punt de vista teatral) i Elx (Misteri o festa d’Elx, que encara se representa a l’església de Santa Maria).
Pel que fa al cicle de Pasqua, hi ha qui creu que el drama de la Passió de Crist és l’obra essencial del teatre català, per la temàtica, per la durada i per la seua difusió. El text medieval del Davallament de la Creu va exercir una llarga influència. I la producció catalana sobre el drama del Calvari o Gòlgota ha arribat fins avui (Esparreguera, Olesa, Cervera, Ulldecona), encara que amb algunes modificacions passat el segle XVIII amb el text de fra Antoni de Sant Jeroni.
Una cosa semblant passa amb el cicle de Nadal. La història del naixement de Crist i la interpretació dramàtica i plàstica i la seua significació transcedent eren escenificades des del dia abans de Nadal fins a Reis. Els pastors visiten el pessebre per adorar el Nen Jesús i es desenvolupa la composició dramàtica que presta més atenció als personatges populars que als litúrgics i que dóna lloc als Pastorets.
Finalment, els misteris hagiogràfics, dels quals generalment tenien cura els gremis que tenien el sant patró, són ja del segle XVI. Cal anunciar el Misteri de Santa Àgata, el Misteri de Sant Esteve, la Consueta de Sant Francesc i la Consueta de Sant Crispí i Sant Crispià.
Del teatre profà ens han arribat espectacles que practiquen i escampen els joglars, que són actes esporàdics i itinerants, de tradició oral, un teatre no escrit.
Un altre dels punts de partida del teatre profà medieval són les grans desfilades amb carrosses amb motiu de celebracions diverses: visita del sobirà, coronacions reials, batalles bèl·liques guanyades, etc... (d’aquí vénen les festes de Moros i Cristians que encara se celebren al País Valencià).
El teatre barroc és marcat per l'expansió del teatre català; així, pel que fa al drama religiós, Francesc Vicent Garcia Torres (Tortosa 1582 – Vallfogona de Riucorb 1623), al Principat, va ser influït pels dramaturgs castellans coetanis, i, pel que fa al teatre profà, Francesc Fontanella Garraver (Barcelona 1610/20 – Perpinyà 1680/85) va començar amb un teatre aristocràtic, gongorià i adreçat als cercles més selectes de la república catalana; però la derrota militar de Catalunya el 1652 va escapçar aquest començament de dramatúrgia i va obligar Fontanella a exiliar-se.
A partir del s XVIII el Teatre de la Santa Creu de Barcelona va tindre un renovellament, afavorit per l'arribada dels Bibiena, que el rei-arxiduc Carles III va dur a la ciutat. De nou la derrota dels Habsburg va col·lapsar aquest principi de connexió amb els corrents europeus. Durant aquest segle, però, se van intensificar els nexes entre el teatre de Barcelona i els d'Itàlia, en especial els de Gènova i Nàpols, a causa de les comunicacions marítimes.
El neoclassicisme, però, va entrar pel Rosselló, i Racine fou traduït al català, però, sobretot, va entrar per Menorca, dominada pels anglesos, passava un moment de gran prosperitat econòmica i cultural. Joan Ramis i Ramis va estrenar a Maó diverses tragèdies de tall neoclàssic, mentre que Pere Ramis, el seu germà, i Vicent Albertí traduïen els autors europeus del moment, en especial els francesos i els italians.
Al Principat, a la segona mitat del XVIII, el teatre religiós va aconseguir una audiència inconeguda fins llavors, segurament gràcies a les representacions fetes pels alumnes dels ordes religiosos; a València van ser aquests alumnes els qui van representar les obres hagiogràfiques en honor de Vicent Ferrer, als cadafals aixecats a la ciutat; aquestes representacions han arribat fins als nostres dies, fetes sempre en català. Com a contrapartida, el desenvolupament normal del teatre a València fou entorpit per l'autoritat eclesiàstica, i el 1750 l'arquebisbe Andrés Mayoral va fer tancar el teatre del Corral de l'Olivera, si bé els salons de l'aristocràcia van acollir representacions de caire privat.
També a Barcelona els teatres aristocràtics particulars van començar a funcionar d'una manera regular a la fi del s XVIII, i el sainet prengué una categoria literària que no sembla haver tingut abans. Escriptors de professions liberals començaren a escriure peces breus que reflectien l'observació directa de la vida quotidiana -Francesc Renard, Josep Arrau i Estrada, Manuel Andreu Igual, Ignasi Plana, etc-, i les seues obres van passar al repertori del Teatre de la Santa Creu.
Un fenomen paral·lel és observable a Mallorca, on Rafael Sastre Puigderrós, teixidor de lli de la vila de Llucmajor, va ser el gran proveïdor d'arguments i diàlegs que eren desenvolupats i modificats pels autors populars de les primeres dècades del s. XIX.
A Catalunya, les breus èpoques de tolerància política van fer evidents les tendències renovadores de la burgesia liberal: així, durant el Trienni Constitucional (1821-24), al Teatre de la Santa Creu van ser estrenades les peces revolucionàries de Josep Robrenyo, que va assolir una gran popularitat. L'amnistia promulgada el 1832 per Maria Cristina i la derogació del monopoli del teatre que des del 1597 havia tingut a Catalunya el Teatre de la Santa Creu va afavorir els nous corrents. El 1833 Joaquim Vicenç Bastús va publicar el primer mètode d'escenografia i interpretació. Molt prompte cada centre comarcal va tindre el seu local, a vegades amb companyia estable contractada per tota la temporada; la complicació de la tramoia, que l'occità castellanitzat Juan de Grimaldi va dur al Teatre de la Santa Creu, va impulsar un nou gènere, les comèdies de màgia, que de seguida van obtindre una nova generació de saineters, el més important dels quals va ser Josep Bernat i Baldoví.
A Mallorca Antoni Maria Cervera va intentar construir un teatre, que no va tornar a sortir, des dels interessos de l'aristocràcia local. Era finalment Barcelona, que veia créixer ràpidament la seua demografia, on es va produir la renovació del teatre. Molts locals van començar a funcionar en cases particulars, locals d'una gran modèstia, anomenats de sala i alcova, on es representaven obres que els italians havien fet conèixer a finals del segle anterior i també sainets, gènere que va donar una nova generació d'actors i d'autors, com Eduard Sala i Sauri, Andreu Amat, Anton Faura i Casanovas, etc.
L'esclat del teatre barceloní, però, es va produir gràcies als autors de la generació següent, al voltant del 1860, principalment Frederic Soler, Eduard Vidal i Valenciano i Conrad Roure, els quals a partir del sainet van evolucionar fins al drama romàntic, amb evident retard respecte a les principals dramatúrgies europees, i van donar a la burgesia barcelonina el teatre seriós i emfàtic i cada vegada més conservador que llavors desitjava. L'expansió urbana va habilitar nous locals a l'aire lliure, al passeig de Gràcia que visitaven les classes populars i on es van crear els gèneres musicals dits menors. Després traslladats al Paral·lel, van prendre importància a partir de la darrera dècada del segle, connectats amb les fontades que la menestralia celebrava a la muntanya de Montjuïc.
Mentrestant es van construir nous teatres de pedra per a òpera (gènere en el qual el Liceu va imposar ben prompte una indiscutible supremacia), sarsuela i els gèneres nomenats de prosa: Teatre del Circ Barcelonès (1853), Romea (1863), Novetats (1869), Nuevo Retiro (1876), Teatre Líric (1881), Eldorado (1884), Calvo i Vico (1888) i Teatre Circ Espanyol (1892).
A València el fenomen es va produir més dèbilment en no consumar-se molt la revolució burgesa. Amb tot, un autor menestral, Eduard Escalante, va donar testimoniatge de la societat de la Restauració. També van ser creats nous teatres: Principal (1832), Princesa (1853), Teatre de la Marina (1865), Apol·lo (1876) i Russafa (1880), des de les sales de les associacions particulars, on es reunia la menestralia urbana.
A Mallorca, Pere d'Alcàntara Penya va començar un sainet crític i humorístic, però s’hi va imposar Bartomeu Ferrà, més conservador, però també més prolífic.
Al Rosselló tothom no escrivia sinó peces dialectals mancades d'ambició. Frederic Soler, reconegut com el primer entre els dramaturgs catalans, va ser substituït per Àngel Guimerà en el lloc capdavanter durant la dècada de 1880-90. Guimerà va representar la culminació del teatre romàntic català, que va assolir amb ell projecció internacional, bé que també va introduir en la seua obra elements naturalistes recreats en funció d'uns mites personals.
Els modernistes, al tombant del segle, van mostrar-se extraordinàriament sensibles als corrents europeus, tant els introduïts dins el regeneracionisme, com és el cas d'Ignasi Iglésias, com els atrets per la teoria de l'art per l'art, com Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Juli Vallmitjana, etc., que van passar a París llargues temporades. Aquests moviments, però, no van ofegar al Principat la puixança del sainet, que té en Emili Vilanova un gran representant. Per baix d'aquest teatre va començar a créixer un gran moviment de teatre d'afeccionats, que en bona part es va dividir en dos tendències políticament ben marcades; així, un teatre catòlic i conservador, que prohibia la presència de les dones a l'escenari i que té en Joaquim Albanell, entre molts d'altres, un dels autors representatius; i un teatre àcrata i revolucionari, dins el qual va destacar Felip Cortiella, poeta i autor dramàtic.
Aquests moviments es van desenvolupar dins els locals confessionals, els centres obrers, etc, d'arreu de Catalunya. Del 1900 al 1920 el Paral·lel de Barcelona adquirí la seua màxima vitalitat: els teatres Nou (1901), Apol·lo (1903), Comtal (1903) i Còmic (1906) van imposar entre molts d'altres els gèneres de varietats, el music-hall, el vodevil, el melodrama, l'opereta, etc. Elena Jordi va esdevindre l'estrella del gènere frívol, i un actor extraordinari, Josep Santpere, es va convertir molt prompte en el protagonista insubstituïble.
El moment culminant del Paral·lel coincideix amb els anys de la Primera Guerra Mundial (els empresaris Bayès i Sugranyes hi van crear les grans revistes, hi va acudir Maurice Chevalier, etc). Dins del teatre burgès, el 1913 va ser creada l'Escola Catalana d'Art Dramàtic que, dirigida els primers anys per Adrià Gual ha estat, malgrat els altibaixos de la seua trajectòria, una institució fonamental en la vida teatral catalana, especialment pel que fa a la formació d'actors i a documentació.
Entre el 1910 i el 1920 l'actitud elitista dels noucentistes i l'auge del cinema van ficar en crisi el teatre burgès: Enric Borràs i Margarida Xirgu, juntament amb altres actors, van emigrar a Madrid i a l'Amèrica del Sud. A partir del 1918 l'empresari Josep Canals va controlar de fet els principals escenaris de Barcelona i va imposar una comèdia burgesa de costums, a la qual se van adaptar tant els dramaturgs modernistes (Joan Puig i Ferreter, Pompeu Crehuet, Josep Pous i Pagès) com els de les noves generacions (Carles Soldevila) i fins i tot Josep Mª de Sagarra, malgrat el seu personal poema dramàtic. Aquesta submissió va començar a trencar-se els anys trenta amb les actituds crítiques, d'autors com J. Millàs i Raurell, Carme Monturiol i, sobretot, Joan Oliver.
A València, durant les primeres dècades del segle, es van construir molts locals: el Teatre Eslava (1908), l'Edèn Concert (1912), el Serrano (1912), el Teatre Líric (1914), el Modern (1925), etc.. Si bé les varietats i el music-hall va tindre una vida molt activa a la ciutat, el teatre en llengua catalana no va superar el sainet, gènere en el qual alguns autors van fer-se molt populars, com Josep Peris Celda i Faust Hernández i Casajuana.
A partir del 1936 el teatre a Catalunya va passar a ser ordenat per la Generalitat, i a dependre dels dos grans sindicats, la CNT i la UGT; es va crear el Teatre Nacional de Catalunya, instal·lat al Liceu, i el Teatre Català de la Comèdia, al Poliorama, i Enric Borràs va ser el primer actor.
Al front va funcionar l'anomenat teatre de guerrilles, que va posar en escena obres d'exaltació patriòtica, escrites segons les circumstàncies d'aquells moments. Erwin Piscator va ser convidat per la Generalitat, però l’acabament de la guerra va impedir l'estrena del seu primer muntatge català, Terra baixa, d'Àngel Guimerà.
El 1939, amb el triomf de les forces del govern de Burgos, el teatre en llengua catalana va ser prohibit a tot el territori de l'estat espanyol. La prohibició no va ser aixecada fins el 1946, i encara, fins passats deu anys va ser prohibit representar obres traduïdes d'altres idiomes. Les companyies de Jaume Borràs i Josep Bruguera, de Maria Vila i Pius Daví, i després la Companyia Maragall, van cobrir, amb d'altres, els anys d'aquesta etapa difícil. L'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955) i després l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1960), dirigida per Ricard Salvat, van connectar altra vegada el teatre català amb els corrents del teatre europeu, tasca en la qual cal remarcar també especialment l'escenògraf i director Fabià Puigserver. Aquesta recuperació tingué el concurs d'escriptors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i el rossellonès Jordi Pere Cerdà i va afavorir els primers passos de dramaturgs com ara J. M. Benet i Jornet i Jordi Teixidor. D'aquests anys és el teatre independent, estès i coordinat a les comarques (1968), que va muntar una extensa xarxa a tot Catalunya.
D'altra banda, el nomenament d'Herman Bonnín com a director de l'Institut del Teatre (nom que havia adoptat l'Escola Catalana d'Art Dramàtic el 1939) el 1971, va retornar a la institució el nivell que havia tingut en els seus millors moments. Durant el franquisme van nàixer també dos de les companyies amb una trajectòria més constant i amb més repercussió en el panorama teatral català de la segona mitat del s. XX: Els Joglars (1963) i Els Comediants (1971), les quals van començar a projectar el teatre català als festivals internacionals de teatre, com ara el de Sitges, que, creat el 1969, ha mantingut la continuïtat.
El moviment independent se va estendre al País Valencià a partir del 1970, on van aparèixer grups com el Rogle, Carnestoltes, Grup 49, etc., i un autor important, Rodolf Sirera, que sovint escriu en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís.
La fi del franquisme i la implantació de la democràcia a l'estat espanyol van repercutir favorablement en l'activitat teatral que, sense els entrebancs de la censura, van tindre entre els fets més destacables la creació del Teatre Lliure (1976) La Fura dels Baus (1979) i La Cubana (1980) i la consolidació de Dagoll Dagom, companyia creada el 1974. Aquests grups, a més d'Els Comediants i Els Joglars, són els més destacats de l'actual teatre català independent.
D'altra banda, l'establiment del nou règim democràtic va comportar també un elevat compromís de les institucions en la promoció d'activitats teatrals, que sovint ha repercutit també en les companyies independents.
A Catalunya, el foment d'aquestes activitats es reflecteix en la creació, el 1980 per part del govern autònom, del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, que el 1989 va començar les diligències, amb el concurs destacat del seu primer director, Josep Maria Flotats, per a la fundació del Teatre Nacional de Catalunya. Des de l'ajuntament de Barcelona, el 1985 tothom va impulsar l'espai escènic del Mercat de les Flors, que el 1997 va passar a formar part del projecte de l’anomenada Ciutat del Teatre, que ha d'incloure també l'Institut del Teatre i el Teatre Lliure. Aquests anys també s'organitzaren mostres i programacions teatrals periòdiques que s'han anat consolidant, en especial la Fira de Teatre al Carrer, de Tàrrega (des del 1981) i el Teatre Grec, de Barcelona (des del 1980).
Al marge de la trajectòria d'un bon nombre d'actors catalans que s'ha consolidat en aquesta nova etapa, cal esmentar, en el camp de la direcció, Lluís Pasqual i Josep Montanyès i, en el de la dramatúrgia, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé.
Al País Valencià, el 1979, i sota la direcció de Rodolf Sirera, el Teatre Principal va començar una etapa d'obertura dins la programació, la sala Escalante va oferir el 1980 el seu espai a grups valencians de teatre experimental i el 1988 el Centre Dramàtic, de la Generalitat Valenciana, dirigit per Antoni Díaz Zamora, es va inaugurar al local del Rialto. El suport institucional s'estroncà el 1995 amb l'accés del conservador E. Zaplana a la Generalitat Valenciana i, des d'aleshores, han estat els grups independents, com ara la companyia Moma Teatre, sota la direcció de Carles Alberola, els que han mantingut el teatre autòcton. Encara al País Valencià, destaca la trajectòria ascendent del Festival d'Alcoi, que té lloc des del 1990.
La situació és molt semblant a les illes Balears, i no ha estat fins al final de la dècada dels anys noranta que tothom ha pogut tornar a veure teatre balear, centrat institucionalment en el Teatre Principal, de Palma, des del 1996. Aquest mateix any va ser creat el Projecte Alcover amb la intenció de coordinar les iniciatives teatrals en l'àmbit dels Països Catalans.
3.2. SITUACIÓ DEL TEATRE AMATEUR A CATALUNYA
Els grups de Teatre Amateurs de Catalunya, amb gran il·lusió i molt d’esforç, cada any porten a terme unes trobades enriquidores, a les quals es pot observar treball de primera qualitat per companyies amateurs.
Les trobades solen desenvolupar-se en un cap de setmana de setembre o octubre. Allí, els grups de teatre amateurs intercanvien les seues experiències, estableixen contactes de cara a la programació de jornades de teatre. Se solen programar tres representacions teatrals, ball, tallers de les diferents àrees de treball de l’escena: direcció, interpretació, maquillatge, decorats, il·luminació, ritme i moviment, gest, veu i cant, etc...
Les trobades, fins ara, han tingut lloc els següents anys i en diferents pobles:
1991: Navàs (el Bages).
1992: Calafell (el Baix Penedès).
1993: Ulldecona (el Montsià).
1994: Vilanova i la Geltrú (el Garraf).
1995: Granollers (el Vallès Oriental).
1996: Juneda (les Garrigues).
1997: L’Arboç, Calafell i el Vendrell (el Baix Penedès).
1998: Reus (el Baix Camp).
1999: Vilafranca del Penedès (l’Alt Penedès).
A més, cada dos anys s’entrega el Premi de Teatre “Antoni Santos Antolí” dotat amb 500.000 pessetes.
El Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, també ha estat a totes les trobades, a excepció de la del 1997, i va compartir l’organització amb la Coordinadora de les Terres de l’Ebre quan es va realitzar la III Trobada, la qual va celebrar-se a Ulldecona.
4. ANTECEDENTS HISTÒRICS DE TEATRE CANAREU
4.1. LES PRIMERES DÈCADES DEL SEGLE AMB TEATRE
Exactament, no se sap ben bé quan va començar a haver activitat teatral al nostre poble, però tot i així, el que se sap amb seguretat és que a partir dels anys 1920 ja n’existia. És per això, que no es descarta que faça més de 150 anys que hi haja notícies de grups d’artistes, entre ells canareus, afeccionats al món del teatre, ja que, per font oral, ens hem assabentat que hi ha hagut gent d’Alcanar que ha escrit sarsueles i diferents obres de teatre. Entre aquests destaca el sr. Antonio Valls Subirats, “Tio Palleta”, qui a més d’escriure algunes obres musicals, també escrivia obres de teatre, concretament un sainet (vodevil de curta durada) dit “La última conquista de don Colasito” (1927) i una sarsuela “La mujer de los ojos verdes” (any 1929). Tanmateix, no es fa difícil imaginar que quan hi va començar a haver gent per la vila, passés de tant en tant algun grup de comediants dels que es guanyaven la vida fent espectacles de poble en poble.
La primera notícia que tenim ha estat extreta de la revista LO RAFAL, on el canareu Artur Lange ens explica que al “Diari de Tortosa” de l’any 1882 es va tractar una cosa molt curiosa: “el Senyor Marià de Sunyer i Magrinà, vista la gran afecció al teatre del poble d’Alcanar, havia promès en públic de construir un edifici destinat al teatre i casino”. Sens dubte, va complir la seua promesa, i al cap de cinc anys s’explicava al mateix diari que: “el públic d’Alcanar havia acollit amb gran entusiasme dues funcions de teatre que s’havien representat el cap de setmana anterior a un magnífic coliseum, amb la presència de les autoritats locals”.
Una vegada Artur Lange va trobar aquesta notícia al diari, com tot canareu s’interrogaria, va fer-se la pregunta: “On devia ser aquest magnífic coliseum?” i llavors començà a buscar-li una resposta.
Mentre intentava esbrinar-ho va seguir llegint: “...era la mateixa companyia de jóvens afeccionats que tan bon record havien deixat un any abans quan havien estat molt aplaudits en inaugurar-se el teatre amb una obra de Sant Hermenegild... La funció del dissabte s’havia fet a benefici de la Mare de Déu del Remei i hi van assistir les persones més distingides de la societat d’aleshores: la marquesa de las Atayuelas, l’advocat don Joaquim Costa i don Manel Lion acompanyat de les belles aristòcrates: donya Irene Tortosa, donya Innocència Reverter i donya Maria Saleta de Gil. Es posà en escena el drama de l’eminent poeta José Zorrilla, El príncipe de Godoy, que va ser magníficament interpretat pels jóvens canareus: Joan Baptista Ferrer, Guillem Castell, Ramon Gisbert i Asís Sancho, que foren fortament aplaudits i cridats a la llotja del teatre”.
Com el magnífic coliseum no havia aparegut, la sospita del senyor Artur Lange fou que podria ser on ara és el mercat públic, encara que les dades tampoc no encaixen, ja que l’edifici fou construït a principis de segle.
A més d’això, sabem que les representacions de les primeres dècades es feien al Cine Goya, conegut també com a Cine de Mossèn Ròmulo, renom del capellà que estava llavors al poble. Allí, a aquell cine localitzat al carrer Ramón y Cajal, número 32, es van oferir les primeres projeccions locals de cine mut, que llavors eren en blanc i negre, i els seus propietaris, de tant en tant, llogaven també companyies de teatre, i feien pagar al públic deu cèntims per veure l’espectacle.
També a principis del segle XX, es va inaugurar el Cine Pedrell, que més tard es va dir cine Alfara. En aquest edifici situat al numero 7 del Passatge Espanyol es representava a més de cine, el teatre d’actors locals o de les companyies de teatre que venien llogades pels propietaris de l’establiment.
A la seua sala d’espectacles, anomenada també sala d’espectacles del canareu Ulldemolins, el dia 5 de novembre de 1928, la companyia Segura, de València, va estrenar l’obra dramàtica del senyor Valls, “Corazón de madre”. Segons testimonis de llavors, afirmaven a la premsa canareva “Terra Nostra”, mai aquesta sala havia estat tan plena. Gent de tots els estaments havia anat a l’estrena de l’obra per tal de mostrar l’amistat i l’afecte cap a l’autor. En aquella ocasió, no els va importar gastar-se 15 cèntims per veure aquella funció.
Acabada l’obra, el senyor Valls i l’empresari del teatre, senyor Ulldemolins, varen invitar a “Vida Tortosina”, “Heraldo de Vinaroz”, “Terra Nostra” i a uns companys d’Alcanar a un xampany.
Cal dir també, que el diumenge 5 de juliol de 1929, molts canareus varen concórrer a la casa-hospital de la vila d’Ulldecona, on se celebrava una funció literària-musical, prenent-hi part només les alumnes, i tots van quedar molt sorpresos del festival, ja que les actrius hi anaven desfilant per les taules, cantant, fent gimnàstica, drama, comèdia, produint a l’auditori les improvisades còmiques tot el sentiment de la trama del moment que representaven. Entre altres coses, posaren en escena un drama en tres actes, en prosa, d’argument intrigant d’antic feudalisme, que recordava al teatre calderonià, on triomfaven els bondadosos i s’enlairava la moral, titulat “La fuga de un ángel”. D’aquesta obra, les protagonistes foren: senyora Miralles, representant el paper de mare; la senyora Galià, fent un paper de serventa intrigant que lluita contra la bondat que porta dintre d’ella, i la senyora Salomón qui representà una marquesa severa, amb molt d’aplom i viu caràcter. També s’ha de remarcar l’actuació de la senyoreta Bosch fent de reina; i la senyora Castell fent de serventa bondadosa.
A aquestes notícies extretes pel Senyor Artur Lange i a les que he trobat a la publicació canareva “Terra Nostra” cal afegir també, que durant la primera meitat del segle XX (aproximadament l’any 1930), aquí a Alcanar es començà a fer la típica representació de la vida de Sant Antoni, més coneguda com “L’obra de Sant Antoni”, i hi era com a protagonista el sr. Antonio Itarte Subirats “Tio Conill”. Aquesta funció es va fer fins l’any 1936, que fou quan esclatà la Guerra Civil.
4.2. ELS ANYS DE POSTGUERRA
A la immediata postguerra va sorgir un cinema èpic, basat en herois o reis, que pretenien tindre un efecte propagandístic, al voltant de la pàtria, Espanya. El propi Franco va dirigir una pel·lícula titulada Raza, i també va proliferar el cinema i el teatre religiós basat en vides de sants, o bé de persones que vivien amb honestedat la pobresa. Això ho podem veure per exemple en Marcelino, pan y vino de José María Sánchez Silva. Pel·lícules i obres que pretenien fer commoure i plorar, xiquets òrfens, gana i treball.
Aquesta situació va durar aproximadament fins els finals del 1950, quan als Estats Units es va popularitzar la televisió, i van aparèixer a més d’obres i pel·lícules en català també, més diversificació de gèneres teatrals (el western, la comèdia, el melodrama). Llavors el teatre comercial que es dedicava exclusivament al musical passà a ser teatre costumista, teatre de passar el temps on només s’explicaven miserables històries de diferents famílies.
Amb els anys 60 i 70 apareix la comèdia anomenada “l’espanyolada”, una fórmula que utilitza les nissagues familiars, protagonitzades per Alberto Closas, en consonància amb la ideologia del “Plan de desarrollo” del règim franquista. A més, aquests anys és quan apareixen les pel·lícules de “destape”, on normalment apareixia algun nu femení.
Fent referència al teatre dels anys 60 cal dir que és quan van començar a sorgir els grups de teatre no comercials que coneixem avui dia, com ara: Els Joglars, Comediants, etc., formats per les noves generacions d’intel·lectuals.
Centrant-nos en la localitat canareva, hem de dir que l’any 1941 es va tornar a reprendre la representació de l’Obra de Sant Antoni, pel mateix senyor Antonio Itarte, i fins el 1958, la representació va anar a càrrec d’ell i uns altres jóvens canareus vinculats al moviment parroquial. Cal afegir que l’última vegada que es va fer dita obra (1958) va ser al ja desaparegut Cine Goya, i el personatge principal el va representar Amadeo Català, conegut com “Blanco, l’Esquilador”.
A més, cal dir que el 1942 al Teatro Cine Pedrell van tindre lloc dos magnífiques funcions teatrals com a benefici de la reconstrucció de l’Església d’Alcanar. La primera va ser el dia 30 d’abril, en la qual primer va tindre lloc una simfonia per part de la banda municipal, i després es va prendre part del “Cuadro Artístico de Educación y Descanso”, qui va posar en escena la farsa còmica, en tres actes, de Carlos Arniches, “Para ti es el mundo”. Els autors d’aquesta comèdia van ser: Amalia (Carmen Vila), Marcelina (Isabel Fuentes), Señá Tere (Rosa Baila), Reme (Pilar Aragonés), Pili (Isabel Beltran), Patro (Caridad Esteller), Nati (Teresa Sancho), Una niña (Lucita Torrejón), Paquito (Felix Torrejón), Señor Santos (Tadeo Ulldemolins), Casiano (José Colell), Pepe (Bautista Beltran), Bendaña (Ramón Ulldemolins), Telele (Juan Segura). En acabar aquesta grandiosa comèdia, la qual va tindre un gran èxit, unes jóvens canareves, acompanyades de l’Orquesta Frías, van interpretar un número de la sarsuela Luisa Fernanda i una altra de La del Soto del Parral. Per finalitzar va tornar a actuar l’Orquesta Frias.
La segona gran funció va ser el 18 de juny on van prendre part el “Cuadro Artístico de Educación y Descanso” d’Alcanar, que dirigia el primer actor D. Fèlix Torrejón, Banda Municipal, Cor, format per algunes jóvens de la població i l’orquestra que dirigia el mestre D. Francisco Frías. L’obra que es va posar en escena va ser La sobrina del Cura, i tenia com a repartiment el següent: Mónica (Caridad Esteller), La Pelucha (Isabel Beltran), Señora Ciprisna (Rosa Baila), Señora Clementa (Pilar Aragonés), Paulita (Carmen Vila), Lucila (Anita Cid), Ana María (Lucita Torrejón), Una mujer (Isabel Fuentes), Pepita (Carmencita Parra), D. Sabino (Félix Torrejón), El Tomasón (Tadeo Ulldemolins), Repica (José Colell), D. Galo (Ramón Ulldemolins), Don Jeromín (Ramón Rabadá), D. Florencio (Juan Segarra), Santitos (Bautista Beltrán), Martínez i Mariano (Lorenzo Monfort), D. Tertuliano i Isabelo (Juan Bort), tío Requejo (Juan Gil), Tanis (Antonio Sancho), Brígido (José Fibla), Mozo (Joaquín Ferré), Basilio (Cecilio Tambo), Társilo (Ramón Castell), Fermín (Miguel guimerá), Mozos, niños y guardias. El paper d’apuntadora el feia Paquita Fabregat.
També, entre 1945 i 1950 (data que no és coneguda) a Alcanar es representava per Setmana Santa La Passió (tot i que a Ulldecona se segueix representant aquesta funció, Alcanar fou pioner) per un gran col·lectiu de gent del nostre poble, sobretot jóvens.
A més, a principis del segle XX, es feien sainets gràcies al vincle cultural amb les terres valencianes (ja que era un gènere que a la Catalunya Vella no se solia fer), i també s’emetia teatre radiofònic a les golfes de l’antic Ajuntament, a l’emissora de Radio Alcanar oberta amb motiu de les festes quinquennals del 1954 que tenia com a eslògan “Radio Alcanar, al servicio de las fiestas quinquenales”. Fou llavors quan Remei Alfara va estar com a locutora de ràdio i un dia a la setmana feia sèries, de les quals cal remarcar el drama de “Adán y ella” de Gregoria Mingo de Miguel (Goyita), una mestra de primària procedent de Burgos que exercí aquí a Alcanar durant vuit o deu anys en aquesta dècada.
També aficionats locals van fer la representació de “Don Juan Tenorio”, però és a finals dels anys seixanta quan el teatre a Alcanar agafa molta força i naix la “Agrupación Artística Teatral”. És obligat destacar la gran tasca del senyor Jaume Zaporta, coincidint quasi a la vegada amb un altre moviment parroquial de jóvens coordinat pel Mossèn de llavors, Emilio Redó Vidal. A partir d’aquí, com es veurà a la resta de treball, és quan el teatre al nostre poble pren una altra dimensió.
El 1975, després de la mort de Franco, tant el cinema espanyol com el teatre començaren a ampliar encara més la seua temàtica, a tractar sobre la guerra civil i la lluita antifranquista.
4.3. MOVIMENT PARROQUIAL JUVENIL (MPJ)
Com hem comentat anteriorment i hem pogut comprovar, han estat molts els vincles entre la parròquia, els jóvens i el teatre; sempre ha existit un moviment de joventut al voltant de la parròquia. Cal fer memòria històrica i recordar, entre altres, Mn. Enrique Fornós, Mn. Paco Pavía, Mn. Federico Queralt, Mn. Joan Rebull i el ja citat abans Mn. Emilio Redó; però des de mitjans de 1972, amb el canvi de direcció en aquesta, va prendre camins nous, i és quan se’n va fer càrrec Mn. Joan Ferrer, com a rector, quan el teatre va agafar força dins el moviment parroquial.
Les activitats teatrals, van començar amb unes senzilles representacions, amb ocasió de les Festes Nadalenques, fetes pels més jóvens de la catequesi, com ara l’obra anomenada “El dimoni Lluïset” que tenia com a protagonistes a Agustí Reverter José i Àngela Buj Alfara. Les escenificacions eren “sketches” i obres del tipus de Lluís Coquard. Les obres del Moviment Parroquial Juvenil s’han representat en diversos locals: a la seu social del moviment, al Convent, al carrer Càlig nº 30; i després, als locals dels tallers del Sr. Joan Reverter, al carrer Cervantes nº 67.
També, des de fa 20 o 22 anys, aquestes representacions nadalenques s’han fet als cinemes Alfara i Catalunya, on s’han realitzat festivals amb més diversitat, en els que entre d’altres actuacions, pel Nadal del 1984, es va representar una obra per nois i noies més grans, els quals formarien més endavant el Grup Local de Teatre, independent de la Parròquia, que actualment es diu “Gresol”. Cal dir que, els actors i actrius d’Alcanar més habituals en aquestes representacions teatrals eren: Gabi Villalonga Subirats, Ricard Reverter Forcadell, Agustí Reverter José, Mercè Esteller Beltran, Àngela Buj Alfara, Tere Sancho Sancho, Quico Reverter Queralt i Victor Geira Reverter.
No obstant, la Parròquia ha continuat sense interrupció les representacions de Nadal, la representació del pessebre vivent i les obres de teatre ja que, tal i com he anomenat, alguns dels membres del grup “Gresol”, també ho són del Moviment Parroquial Juvenil.
4.4. CAVALL DE BRUIXA
Cavall de Bruixa era un grup de teatre d’aficionats on hi participà gent de diferents pobles de la comarca, concretament de La Galera, Amposta, La Ràpita i Alcanar. Aquesta gent van començar a fer teatre quan es conegueren a L’Institut Ramon Berenguer d’Amposta, on estaven estudiant. En acabar la secundària ho van deixar, i el 1991, va ser quan tornaren a reprendre el muntatge de representacions, amb la intenció de continuar-hi d’una manera regular i formal.
La gent que estava al grup feia una mitjana de tres o quatre obres diferents cadascú, encara que amb el nom de Cavall de Bruixa només van arribar a representar-ne quatre. La primera va ser, al 1986, A porta tancada, del filòsof Jean-Paul Sartre, amb la qual van estar seleccionats per anar a representar a Tàrrega a la Mostra de Teatre de l’Ensenyament Mitjà Públic. També, se’ls va festejar la idea de dedicar-se profesionalment al teatre, i se’ls va animar a estudiar Art Dramàtic, ja que la representació no l’havien fet gens malament. Els aleshores estudiants a Carles Año, Josep Joan Bort, Carme Ferré i Cinta Santos eren dirigits per Lluís Sanmartí. Aquell any també van representar a Tarragona una obra escrita per Carme Ferré, de petits squetxes sobre els Drets Humans, representada a la Fira de l’Ensenyament per a ser enregistrada en vídeo.
El 1987 van fer La pau retorna a Atenes, recreació de Rodolf Sirera de l’obra d’Aristòfanes, obra coral, crítica i reivindicativa. Següentment van reenganxar amb Audiència, del dramaturg Vàclav Havel (conegut més com a president de Txecoslovàquia), amb què foren seleccionats en la fase territorial de la 8ª. Mostra de Teatre Jove, que organitza cada any el Departament de Joventut de la Generalitat. Aquesta obra, sobretot, és teatre de text, que cal escoltar i anar pensant què és allò que es diu. És una obra que, tal i com va dir Carme Ferré en una entrevista feta l’agost del 1991 per la revista informativa d’Alcanar Lo Rafal, “té poca acció, moviment i l’atractiu principal és un diàleg divertit, fins i tot absurd, que fa conèixer al públic els sentiments dels personatges.”
El 1992, amb l’obra Ni tan alts, ni tan rics, del dramaturg valencià Manuel Molins, van quedar finalistes de Tarragona a la Mostra de Teatre Jove, en la fase celebrada a Sant Llorenç del Penedès. Aquesta obra era una crítica política contra els canvis de jaqueta i la hipocresia, ambientada en l’època del govern socialista. Els actors foren Carles Año, Josep Joan Bort, Núria Espanya, Carme Ferré i Xavi Miró. El seu director va ser Josep Matamoros. Cal dir, que per a aquesta obra, van haver de fer bonsais artificials, amb troncs de fusta, molsa, branquetes enganxades..., perquè no en podien comprar de veritat.
Cal destacar, com a característica principal d’aquest grup, la seriositat dels muntatges, a pesar de la seua joventut, l’èxit relatiu, tot i la poca experiència, i el seu caràcter comarcal. També cal dir que després, en l’incorporació al món laboral per part dels actors, i al viure a Barcelona, Amposta o Mallorca, resulta difícil la continuació de l’activitat.
5. EL TEATRE CANAREU A L’ACTUALITAT: EL GRESOL
Actualment, el teatre ha cobrat una importància molt gran amb el grup GRESOL que està portant el teatre canareu arreu de Catalunya.
5.1. ORGANITZACIÓ DEL GRUP DE TEATRE GRESOL
El grup de teatre GRESOL, d’Alcanar, és una entitat teatral nascuda l’any 1985 a la nostra localitat, gràcies a les ganes que uns jóvens canareus (Mario Sancho, Kiko Reverter, J. Vicent Sancho, Tere Sancho, Lluïsa Garriga, Víctor Geira, Mª José Agudo) van ficar per fer teatre.
Tot va començar un dia d’octubre quan aquesta colla de jóvens inquiets, es va reunir en un cafè per xarrar i decidir alguna cosa sobre el futur de les seues aficions. Després d’una estona conversant i decidir-se pel món de l’espectacle teatral, se’ls van acudir unes quantes obretes a representar pel compte d’ells. Tenint tots entre els 17 i 20 anys, aquests jóvens que provenien del Moviment Parroquial Juvenil, van estar durant dos mesos preparant obres.
Passats aquests dos mesos, mentre estaven un diumenge reunits, van pensar que el teatre podria tindre un futur, però que per a això necessitaven algú que els dirigís. De seguida, a un d’ells se li va acudir la idea d’avisar a la Remei Alfara que era la que els feia de directora al Moviment Parroquial. Seguidament, aquella mateixa nit, van anar a casa d’ella a buscar-la i li van dir. Remei molt amablement va acceptar la idea, però els digué que per a això, necessitava que tots fiquessen molta força de voluntat i, amb molta il·lusió van començar tots plegats a ficar el grup en marxa. Ningú es pensava en aquell moment formar un grup tan estable i continu de teatre.
Així doncs, com qualsevol companyia teatral, aquells canareus que volien muntar un espectacle, s’enfrontaven a unes primeres necessitats i uns senzills problemes. Primer que res, el que els feia falta era un local per assajar les obres, i d’altra banda, un espai real on poder unir l’escena i els actors amb el públic. De fet, en la mesura que té lloc en un espai real i no en una pantalla, l’espectacle teatral té el privilegi de ser influït pel públic, de les seues reaccions, de la seua energia positiva o negativa, de les seues emocions. Una pel·lícula projectada en una sala no es veurà afectada pel nombre d’espectadors, però en canvi, el resultat d’una representació de teatre dependrà en part de si la sala és plena o si és mig buida.
És per això, que el primer que van fer fou anar en busca d’un local. El primer que van tindre, va ser una casa particular situada al C/ Passatge Espanyol, nº2. Després, hi anaren a la Plaça Sant Miquel nº 1, a la floristeria de l’oncle d’una de les primeres components del grup, Lluïsa Garriga. Després d’estar un temps en aquest local, van anar a assajar a les golfes del Mercat Municipal, on passats uns quants mesos, a conseqüència del Campionat d’Espanya d’Escacs els van haver d’enviar d’allí. Llavors, després de reclamar un local estable i discutir amb els encarregats de l’ajuntament, aquests els va sol·licitar la casa O’Connor. Una vegada estaven ja a aquest casalici, passats uns anys, el problema que se’ls presentà fou que les habitacions se’ls quedaven menudes i no tenien prou espai per assajar, i a més a més, el material (decorats, roba, focus, mobles, etc.) ja no podia estar més temps escampat per les cases perquè en tenien massa. És per això, que van haver de tornar a traslladar-se de lloc. En aquest cas, se’n van anar al C/ Cervantes nº 67 i van llogar una casa. Però, a mesura que el nombre d’actors anava creixent, la casa s’anava quedant petita, i van haver de canviar un altre cop. Llavors, van adreçar-se a una de les institucions locals, en aquest cas, al cinema Catalunya, anomenat actualment: Auditori Municipal “J.A. Valls Subirats”. En un principi, anaven a l’auditori només els quinze dies abans de fer l’obra, i li pagaven a l’amo d’aquesta, però més tard, van vendre la casa, i des d’aleshores que van a l’auditori per a assajar durant tots els mesos que són necessaris, excepte per a les reunions que van a una altra casa, la qual van llogar expressament.
Un cop havien trobat el que va ser el primer local, van buscar un nom a la companyia per a que els identifiqués. En un principi no sabien com anomenar-la, però després de pensar diferents noms que siguessen típics d’Alcanar (alguns d’ells van ser el de trompitxa per a la secció infantil, i els d’esbarjo, tarongina i romaní, entre d’altres, per a la secció adulta), van escollir el nom de Grup de Teatre Gresol, ja que Gresol és una paraula que simbolitza la llum i que antigament a Alcanar es feia servir molt. Aquest nom va ser suggerit per la directora i presidenta del grup, na Remei Alfara Garriga, al vindre-li al cap la súperidea de que anys enrere, als escenaris es ficaven unes llums (gresols) per veure les obres teatrals.
El segon problema que van tindre, i que continua sorgint encara, és la necessitat de decidir quina obra és la més adequada per representar en cada moment. De vegades, la companyia es forma a partir d’un projecte concret. En altres casos, les idees no estan tan definides i cal confrontar els gustos dels membres participants per tal d’arribar a un acord.
Per això, un dels passos fonamentals és la tria del text que es vol representar: es pot representar un text propi, escollir una obra pertanyent a la tradició teatral clàssica (és el que es fa normalment) o triar-ne una que encara no siga considerada tradicional.
A diferència d’una pel·lícula, que es projecta en una pantalla, o d’un llibre, que presenta les paraules disposades en pàgines, l’espectacle teatral estableix un contacte amb el públic en el precís moment en què naix i per tant, no es pot repetir. A això hem de dir que normalment fan més d’una representació de cada espectacle, però, que el que es repeteix no acaba de ser el mateix espectacle, ja que és impossible reproduir els mateixos sentiments del públic, el mateix estat d’ànim dels actors. D’això es desprèn que cada manifestació teatral, encara que es represente mil vegades, és única i irrepetible.
També cal dir, que a l’hora d’elegir un dels autors de la tradició, no s’ha de tindre en compte només la dificultat que té el text, sinó també els gustos i els coneixements artístics del públic a qui va destinada l’obra.
Així que, el GRESOL, que també ha de buscar solució a la tria d’obra, ha optat per un mètode ben senzill: van llegint les diferents obres, i cadascú diu la seua sobre l’obra que ha llegit. D’aquesta manera van descartant les que no els agraden, i al final se queden amb una, que encara que no sempre agrada a tothom, perquè sempre hi ha algú al qui no li agrada el principi, o a un altre el final, és la més votada. Tot i així, una vegada l’obra està proposada en assemblea, per acceptar-la o no, també tenen en compte el nombre de gent que hi ha disposada a treballar en l’obra, la construcció dels decorats, la preparació del vestuari...
Com és essencial, de bon començament també ja van fixar les funcions dels integrants del grup. A la secció artística, com a directora per a que s’encarregués d’organitzar i dirigir els actors i els tècnics va sortir escollida ja des del principi, Remei Alfara. Per a l’altra secció, l’encarregada de l’administració i l’organització, van estar escollits: com a tècnic d’il·luminació, J. Antonio Sancho Sales (paper que actualment fa juntament amb Santi Reina); i com a tècnic de so, Ricard Reverter (funció que ara té Lluís Ortega). Més tard, van escollir dos responsables de publicitats: Josep Vicent Sancho i Ricard Reverter, els quals amb l’ajuda de la resta del grup s’encarregaven de divulgar l’activitat de la companyia a través dels mitjans de comunicació, i de confeccionar els cartells i prospectes que donen a conèixer l’obra. Cal dir també, que en els llibrets de mà, ha hagut cops que han col·laborat impremtes: al principi, la impremta d’Ulldecona, i una vegada Alcanar n’ha tingut, ha estat aquesta qui els ha elaborat.
5.2. ELS QUINZE ANYS DE REPRESENTACIONS TEATRALS AMB EL GRESOL
El Grup de Teatre GRESOL va començar la seua activitat el maig de 1985, dins el marc de les festes de Sant Isidre. Ningú es plantejava en aquell moment fundar un grup tan estable de teatre. La realitat és però, que des de llavors el grup ha anat preparant obres de teatre seguint els cicles anuals, per la qual cosa enguany celebra el seu XVè aniversari.
Així doncs, una vegada tot organitzat, per a l’11 d’octubre d’aquell mateix any 1985, la Remei Alfara, els va dirigir l’obra de Rafael Anglada, L’amor venia en taxi, l’obra que havia de suposar el retrobament del nostre poble amb la cultura teatral. No cal dir que els convidats van riure de valent, ja que dels actors, qui més qui menys, anava alegret perquè s’havia begut, abans d’hora, el moscatell que estava preparat per a l’obra. Per petició popular, aquesta funció es va tornar a representar a les Cases d’Alcanar.
També dins aquell any ‘85, es va fer la interpretació d’una altra obra, El cafè de la Marina, de Josep Mª de Sagarra, però en aquest cas, tot i que fou dirigida per la presidenta del Gresol va ser organitzada pel Moviment Parroquial Juvenil. Fou tot un repte: 19 personatges en escena, un clàssic del teatre català; i això que fins el dia de l’assaig general no havien aconseguit reunir el repartiment complet.
L’èxit de públic que va acompanyar aquella primera experiència va animar aquella colla principiant a continuar fent teatre, i per això, el 1986 van representar una altra obreta, La vida privada de la mare, de Víctor Ruiz Iriarte; representada per al més de gener, coincidint així, amb la festivitat de Sant Antoni.
Amb aquesta obra, es van descobrir nous talents escènics, bons col·laboradors: Mariola Dempere, Josefa Salvador, Paqui Dempere, Rosa Reverter, Rosa Subirats, Ricard Reverter, Tere Sancho, Mª Carmen Román, i el redescobriment d’altres com Maite Valls.
Un any més tard, els components del grup es van agafar el teatre amb més ganes, i van marcar una fita important: el “segon” naixement del grup. L’obertura del grup cap a fora s’havia manifestat en l’afiliació a la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, en la qual el Grup de Teatre Gresol està inscrit amb el número 18. Fruit d’aquesta pertinença, el grup, més endavant, participarà a les trobades de grups Amateurs de Teatre de Catalunya.
Aquest any, la companyia va preparar dos obretes: “La tia”, de Joan Ballarà i Abaya, i “L’estiuet del senyor Martí”, de Lluís Coquard.
Aquestes comèdies, com totes les comèdies, varen ser agraïdes pel públic, encara que en representacions locals, tothom es fixa més pel personatge real que no pel fictici damunt l’escenari.
Cal dir, que el dia 8 de maig d’aquell 1987, va ser representada per segona vegada l’obra de “La tia”. Aquest cop el teló s’alçava davant d’uns ulls crítics que l’havien de jutjar. Es presentaven disset grups de tota la província de Tarragona per a classificar-se en la Mostra Juvenil de Teatre que la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Joventut, promovia des de feia uns quants anys. Però, després de tants de nervis per part dels membres participants, la sort també va arribar a Alcanar. Els ulls van valorar com calia el treball que havien realitzat allí els canareus, i per això, es va poder veure com el Grup de Teatre Gresol d’Alcanar es classificava juntament amb el grup de Teatre de Valls, i el de la Universitat de Tarragona.
A més, pocs mesos després que el grup fos classificat per primera vegada en una Mostra de Teatre, i dins la Festa del Remei-87, el dia 10 d’octubre es va oferir al públic de forma gratuïta, la representació de l’obra “El facinerós és el replà” a càrrec del Grup Teatre Principal de Valls. Aquesta funció, que va tindre lloc al Cinema Catalunya, havia estat subvencionada per l’Excel·lentíssima Diputació, en el marc del seu programa de serveis culturals per als Ajuntaments.
L’èxit de l’obra La tia, havia representat un nou alè per al grup de teatre Gresol, ja que al capdavall, no ho feien tant malament. I representà la transformació dels decorats, abandonant amb nostàlgia els decorats de paper pintat, la millora en il·luminació al adquirir nous equips i comptar amb la col·laboració de J. Sancho Sales qui no ha minvat en el seu esforç per millorar la qualitat luminotècnia el grup. I representà el descobriment a l’escena de Mª Carme Navarro, un talent perdut, per desgràcia, en ocasions posteriors.
Tot això, però no ha anat creixent espontàniament. Havent treballat la comèdia i el drama, calia aportar quelcom nou al públic. Llavors, el 1988 es va optar per estrenar Ha arribat un inspector, de J.B. Priesley. L’obra va ser representada pel mes de gener, tenint lloc el cap de setmana de Sant Antoni Abat, i ironitzava de manera molt humorística el suïcidi d’una xica. En aquesta obra, tal i com es podia veure en el decorat i, sobretot, en el vestuari dels actors i actrius, s’intentava recórrer al segle XIX. El suspens i intriga van mantindre el públic en un ai fins al final. L’actuació d’Agustí Reverter en el paper de l’inspector va arrelar fort en l’ambient de la sala, així com la de la resta dels actors.
El 1989, any de quinquennals a Alcanar, es van preparar les següents obres dramàtiques: la tragicomèdia anònima valenciana Pare vostè la burra, amic, l’obra de Ventura Porta i Rosés, Viatge de nuvis, i Les criades, original de l’autor francès Jean Genet (22 de gener). Amb aquest melodrama de “Les criades” el grup va participar a la 6ª Mostra Juvenil de Teatre que organitzava la Generalitat i obtingué el segon lloc provincial, darrere d’un grup amb tanta solera com el de Valls.
Aquell any també es van fer actuacions a fora del poble. Aquesta obra de “Les criades”, fita més important del ’89, a més d’Alcanar, també va ser feta a Ulldecona, a Sant Carles de la Ràpita, a Paüls, a la Sénia i a Picamoixons (lloc més llunyà on ha participat el GRESOL).
També va ser el 1989, quan el grup teatral del poble, va rebre per primera vegada, una subvenció per part de l’Ajuntament.
L’obra “Les criades” fou un nou èxit per al grup que donà noves forces i nova espenta per a continuar.
El 12 de maig de 1990 (el primer diumenge de les festes de Sant Isidre), els jóvens van preparar la comèdia, La iaia, de Roberto M. Cossa. Per a aquesta obra es va confeccionar un decorat amb basquets de taronges folrats amb paper, que representaven cadascun dels mobles d’una casa.
Va ser “La iaia” un nou escaló en aquest procés escènic, interpretatiu i de millora de la qualitat del grup. Escenografies més contemporànies, una interpretació de lluïment de la iaia, Lluïsa Garriga, i dels altres actors, Agustí Reverter, Mª José Queralt, Kiko Reverter, Eliseu Navarro, Dolors Curto, i la mateixa Remei Alfara, en l’entranyable paper d’Agneta, i una millora general de la posada en escena, va col·locar el grup Gresol en un lloc rellevant dins dels Grups Amateurs de la província.
Aquell any, com a extres, i per a celebrar el quint aniversari del grup, es va editar un llibret dels cinc anys d’història i es va fer un sopar per a tots els membres del grup.
Un any després, el grup de teatre canareu que seguia ple d’energia va portar a terme diverses activitats. El 19 de gener va actuar per al públic canareu amb l’obra “No em toquis la flor”, obra que va agradar molt i que per petició popular va ser repetida el 2 de febrer.
Tres mesos després, el 14 d’abril, el grup volgué provar més sort, i va inaugurar les seues I Jornades de Teatre de Primavera a Alcanar. Unes jornades que serien portades durant cinc vespres de diumenges consecutius al Cinema Catalunya, a càrrec de diversos grups teatrals de Catalunya. La primera actuació va ser a càrrec del Grup de Teatre Disbauxa de Vandellòs amb l’obra “Gente bien”. El següent diumenge, el 21, l’actuació va anar a càrrec del grup de Teatre Tàndem (Sant Feliu de Llobregat) amb l’obra “Hem de desmuntar la casa”. El 28 va actuar l’Agrupació Teatral Manresana amb l’obra “Delicte a l’illa de les cabres”, i el 5 de maig, l’actuació va ser portada a terme pel Grup de Teatre Principal (Valls) amb l’obra “Gent diferent”. Per tancar les jornades, la quinta actuació la va oferir el Grup Local de Teatre Gresol (Alcanar), amb l’obra “Deixeu-me ser mariner”, de Jaume Serra i Fontelles. Per a aquesta ocasió, la vella pantalla blanca de cinema feia de decorat amb flors, i els laterals es van folrar amb paper. En acabar aquesta obra que reflectia de manera humorística la crua realitat, com a cloenda de les I Jornades de Teatre de Primavera a Alcanar, es va fer el lliurament de trofeus commemoratius als diferents grups participants i hi va haver discursos de l’Alcalde de llavors, Joan Bta. Beltran i Queralt, del regidor de Cultura i Festes, en Francesc Josep Llagostera i Fibla, del delegat de La Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona, en Vicent Caballé, i del president del Grup de Teatre GRESOL, en aquells moments, Francesc Reverter i Queralt.
Aquell estiu del 91, també a les Cases d’Alcanar, i dins de les Festes de la Mare de Déu d’Agost, el 15 d’agost, es va dur a terme per tercer cop l’obra “No em toquis la flor”. Tres dies més tard, el diumenge de Festa Major de la Vila a Caseres (Terra Alta) es va tornar a repetir aquesta obra. Per última vegada, aquesta funció que es va fer tan popular durant aquell any, “No em toquis la flor”, de Lluís Coquard, va ser representada el 19 de setembre a Bítem (Baix Ebre), inaugurant així, els actes de les seues Festes Majors.
També cal recordar que el 28 d’aquell mes, diversos membres del Grup GRESOL van assistir a Navàs (Bages), a la 1ª Trobada de Grups de Teatre Amateur de Catalunya.
Per acabar l’any, dins de les Festes del Remei Alcanar’91, el Grup Gresol va organitzar l’actuació del col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas de Tarragona amb l’obra “IN NOMINE DEI”, amb el patrocini de La Caixa de Madrid i la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcanar.
A més, el grup de Teatre Gresol d’Alcanar, com farà posteriorment, va ser l’encarregat de portar a terme l’arribada dels Pares Noels per aquesta ciutat els dies 22, 23 i 24 de desembre.
El dia 22 diumenge, van anar a les Cases d’Alcanar a fer la desfilada i després de la magnífica rebuda actuaren a l’Esplai i els donaren una excepcional sorpresa als vellets de la ciutat. Allí, en agraïment, van ser invitats a un refresc pels encarregats d’aquest esplai.
Els dies 23 i 24, dilluns i dimarts, van anar a recollir objectes de regal i alguns donatius per molts dels establiments i entitats bancàries de la ciutat, i van fer la desfilada que estava prevista per diferents carrers de la ciutat, seguits de xiquets i xiquetes que cantaven nadales, i volien un regal del Pare Noel.
El matí del dia 24, els Pares Noels van anar a fer un tomb pels bancs i les caixes que havien col·laborat i van regalar una miqueta de carbó “dolç” als directors i delegats. A més, van anar a diversos jardins d’infància de la ciutat, on les xiquetes i xiquets, juntament amb les encarregades, s’ho van passar molt bé.
També cal remarcar que aquell any el grup va tindre diverses ofertes d’altres llocs i no va poder anar a actuar ja que en un grup totalment amateur i amb manca de recursos humans, moltes vegades les ocupacions professionals d’alguns dels membres els ho va impedir.
L’any 1992, any Olímpic, la cultura teatral també es va esforçar per obtindre uns resultats semblants als que havien assolit els esdeveniments esportius.
Dins de la festa de Sant Antoni, el dissabte 18 de gener, van oferir al públic l’obra titulada “Aquí no paga ningú”, original de l’autor italià Darío Fo, i adaptada al català per Joaquim Buj i Alfara.
Malgrat que el temps d’assaig va ser curt (pels estudis o treballs de diferents actors, no podien assajar més que en caps de setmana, i encara no tots) l’obra va tindre prou èxit, segons el sentir popular.
Tractava uns temes bastant actuals, encara que no encaixats exactament en la situació canareva. Ells són: l’atur, la corrupció política, la falta de diners i de mitjans per aconseguir-ne, la carestia de la vida i la crisi econòmica i social en general. A més, segons va demostrar el públic que hi va assistir, l’obra era feta en un to de comèdia terriblement divertit.
Després d’un mes sense teatre, el 6 de març, inesperadament per als canareus i per als regidors del poble, per al carnestoltes ‘92 van portar a terme una obra de teatre al carrer, demanada especialment per l’alcalde de llavors, Xavier Ulldemolins, ja que volia donar més animació a la visita de Joan Lerma (president de la Generalitat Valenciana en aquell temps) i a Ruiz Mateos, qui havien sigut invitats per a aquelles festes.
Aquesta, va ser la sorpresa que es va endur la ciutadania quan van veure els membres del grup de teatre GRESOL disfressats de diferents personatges del poble (regidor de festes, reina de festes, sacerdot, alcalde, pregoner de festes, marquès, alcaldessa, policia, carter, entre d’altres), als quals els havia maquillat Flora Sancho Forcadell.
També, a la primavera d’aquell mateix any, van preparar unes Jornades de teatre a Alcanar. L’esforç del XVIIè. Pla d’Acció Cultural que l’Associació del personal de La Caixa organitza arreu de Catalunya, el suport de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament, i la il·lusió sempre renovada del grup de Teatre GRESOL, ho van fer possible per segona vegada.
Durant quatre vespres de diumenges es va poder contemplar i gaudir de diferents espectacles teatrals. Les tres primeres representacions, com l’any anterior, van ser dutes a terme per grups forans, i la quarta, per tancar les Jornades, va vindre a càrrec dels membres del Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar. En aquesta ocasió, els d’Alcanar van interpretar l’obra “La Paperera”, del contemporani escriptor català, Albert Llorens i Bosch.
Passat l’estiu, al setembre, el grup local va tornar a assistir a la Trobada de Grups de Teatre Amateur de Catalunya, organitzada per la coordinadora de teatre comarcal, que aquesta vegada es realitzava a Calafell (Baix Penedès). En aquesta trobada, encara que els va ploure de valent, també van divertir-se molt.
Per finalitzar aquell any, el grup ho va fer representant l’obra “Avi jove vol companyia”, de Lluís Coquard.
L’any 1993, en honor a Sant Antoni, el grup va representar l’obra Ai lladre, com t’estimo, d’A. Santos Antolí, una representació que va tindre un extraordinari èxit i que era feta per tal de recaptar diners per a Costa d’Ivori (Àfrica), on estava la canareva Maite Vila.
A més d’aquesta obra, al llarg de l’any se’n van poder veure més, gràcies a les terceres jornades de teatre de primavera que com cada any són organitzades pel Grup de teatre Gresol amb la col·laboració de La Caixa i de l’Ajuntament d’Alcanar, i incloses dins del divuitè Pla d’Acció Cultural de l’Associació del Personal de “La Caixa”.
En aquesta ocasió, l’obra que el grup de teatre local havia d’estrenar per tancar les jornades, i que figurava al programa, era Matèria reservada d’Hugh Whitemore. Representació que tot i que havia estat assajada, al final no es va fer perquè els actors i actrius havien quedat desanimats (sobretot la protagonista), després d’haver-la representat a la Pista Amèrica de Sant Jaume d’Enveja. Fou en aquesta localitat, on va representar-se per primera vegada, i tingué un cert èxit però, mesos més tard, quan es féu a l’Auditori Municipal de Vinaròs, per a la Mostra de Teatre Jove per al festival de la província de Castelló, els actors van sortir tan descontents de l’actuació, que decidiren no escenificar-la a Alcanar.
Però aquest grup de gent que havia estat preparant Matèria reservada va buscar una alternativa: començar a preparar una nova escenificació per al següent any. Van ficar-se a assajar l’obra “El rastre de la guineu”, una obra que després va haver de ser substituïda per la de “Un fanàtic del Barça”, ja que als assaigs quasi mai assistia la gent suficient.
Com en les passades edicions, aquell mateix any també se va organitzar una Trobada de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Però a aquesta que era la tercera, a més d’estar formada per dotze grups de teatre amateur del Baix Ebre i Montsià, també hi van estar convidats els del País Valencià. La trobada va ser celebrada a Ulldecona (Montsià) els dies 25 i 26 de setembre.
Tanmateix, el 1993, després que anys anteriors, molts dels membres del grup haguessen participat a diferents cursets de teatre (a Tortosa, a Vinaròs, a Alcanar, etc.), algun d’ells fets per professors de l’Escola d’Art Dramàtic, de Josep Yxart de Tarragona com Albert Peralta; la professora de Maquillatge, Senyora Rosa Rossell; o membres del grup “Trono Villegas”, els membres del qual actualment formen part de “El Terrat”, o del grup vinarosenc com Marcelí Cucala, o del tarragoní com. També van assistir aquest any al curs de teatre organitzat per l’Oficina d’Orientació de Benestar Social del Baix Ebre, amb el professor Albert Moya, de Barcelona. Aquest curset d’interpretació, expressió corporal, veu, improvisació i direcció fou de 14 sessions de 3h, i pretenia ampliar tant el camp dels coneixements com la consciència de les mancances. Com tothom creia, entre cursets i el que s’aprenia amb la directora, es podia millorar la qualitat interpretativa de les obres. Aquest interès per la preparació dels actors i les actrius no s’ha perdut mai, encara avui dia, segueix sent una de les preocupacions importants del grup, i segueixen assistint als cursets teatrals.
L’any 1994, la funció que es va estrenar per a les festes de Sant Antoni Abad va ser “Un fanàtic del Barça”, una comèdia de Lluís Lladó i Caselles, que va tindre molt d’èxit i va agradar molt. Mesos més tard, aquesta comèdia va ser representada per diferents pobles de Catalunya.
Aquest any, la Trobada Amateur va ser a Vilanova i la Geltrú (el Garraf), i com anys anteriors, el grup hi va participar.
Per a l’any següent, coincidint així amb el Xè aniversari del grup, van preparar Capital, omnia vincit, original de A. Solé i Mas. L’obra ironitzava la lluita que té el senyor Quatrecasas quan li diuen que és hereu d’un avantpassat d’una empresa de petrolis. L’estrena es féu per al 17 de juny.
Aquell setembre, amb una pluja que queia com aigua a cànters, el Grup de teatre Gresol assistí a la quinta Trobada de Grups Amateur feta a (Vallès Oriental).
També a Santa Bàrbara, al Centre Cultural, es va poder assistir a una representació del grup canareu amb l’obra “Un fanàtic del Barça”.
Per a la celebració de l’aniversari, el grup va organitzar com a teatre al carrer, un casament de nit. Es van trobar tots els membres vestits d’etiqueta a l’ajuntament, i van fer la festa tal i com tocava, fent creure als municipals que era un casament de veritat. Després van anar tots els membres a sopar al “Restaurant Chaparral”, i van anar a fer-se les fotos de família a la font de la Plaça Lluís Companys. Els nuvis els van representar Fabià Pla i Diana Reverter.
El 1996, com tots els anys, l’arribada de la primavera a Alcanar va vindre de la mà de les VI Jornades de Teatre.
El grup de teatre canareu, aquell any, era l’encarregat d’obrir i tancar aquestes jornades. Per encetar-les van representar Ella i els pingüins de Lluís Coquard, comèdia que ja havien realitzat a Sant Antoni.
L’obra elegida per clausurar les festes va ser La Ceba, original de Jordi Teixidor, i interpretada sota la direcció de la Remei Alfara. Aquesta obra va tindre tot el vestuari dels actors i actrius confeccionat per la pròpia companyia.
Entre aquestes dos representacions van comptar amb l’actuació de diversos grups: els grups de Teatre La Ringa, de Xerta (amb l’obra La Mirandolina); l’Elenc Artístic Arbocenc, de l’Arboç (amb l’obra Boeing-Boeing), “El pobre viudo” va ser l’obra interpretada pel Bravium Teatre, de Reus i el Grup la K-mama de Calafell va interpretar l’obra “La Senyoreta Júlia”.
En acabar aquella funció i després d’haver gaudit uns quants dies de Teatre a Alcanar, es va fer el lliurament d’un record a tots els grups participants.
A més d’aquells dies de representacions teatrals, el 13 d’abril, l’entitat teatral va desplaçar-se a Barcelona per participar en l’Assemblea Anual que havia organitzat la Federació de Teatre Amateur de Catalunya; i també va traslladar-se a Juneda (Les Garrigues) on es realitzà la Trobada de Grups de Teatre Amateurs.
També, el 24 del mateix mes, va realitzar una funció de teatre experimental: es va fer un bateig... el bateig de la Gresolina.
Cal recordar que aquell any, va ser filmada a Alcanar la pel·lícula Gràcies per la Propina, i que en aquesta hi van col·laborar com a actors i actrius bastants membres del teatre (essent de destacar l’actuació de Lluïsa Garriga, com a dona del Tono, pastisser que interpretava el Màgic Andreu). També cal dir que el director de la pel·lícula, Francesc Bellmunt, va cedir decorats a la companyia “Gresol”.
El 1997, per sèptim any consecutiu, el grup local va organitzar les Jornades de Primavera durant cinc diumenges seguits, des del 13 d’abril fins a l’11 de maig.
La primera representació va ser portada a terme per la secció jove del grup canareu, la qual va aixecar el teló amb una altra obra de Lluís Coquard, l’anomenada Faldilles i pantalons. La següent representació, el diumenge 20 d’abril va anar a càrrec del Grup de Teatre Estable del Baix Camp (TEBAC), de Reus amb Comèdies de Corral de Serra i Fontelles, guanyadora del concurs literari Santos Antolí de l’any 1993. El darrer diumenge d’abril, el Grup de Teatre Principal, de Valls, va representar un clàssic de Molière, El banyut imaginari. El Grup Escènic Atenea, de Tarragona va donar continuïtat a les Jornades el primer diumenge de maig amb la comèdia, En Narcís s’ha tornat boig, original d’Assumpta González.
Ja per cloure les jornades, el diumenge 11 de maig, a petició del públic, el Grup de Teatre Gresol va repetir, per segona vegada, La ceba de Jordi Teixidor. Després d’aquesta representació, tal com es feia usualment, es va lliurar un record a cadascun dels grups participants.
Aquest any, el grup no va poder assistir a la Trobada de Grups de Teatre Amateurs que es feia a l’Arboç, Calafell i el Vendrell (Baix Penedès).
5.3. LA RENOVACIÓ DEL GRUP
La festa de Sant Antoni del 1998, fou finalitzada amb l’obra Adrià, un torero català, d’Assumpta González. Per a fer aquesta obra, com no tots els membres estaven disponibles, decidiren buscar alguna noia que volgués sortir a fer el paper de mare del torero. Aquesta noia va ser Nieves Salvador, de Benicarló. També cal dir que en aquesta obra van fer servir elements del decorat que els havia cedit l’equip de la pel·lícula “Gràcies per la propina”.
Per continuar l’any, el grup local va fer-ho amb la representació de dos funcions diferents realitzades per la colla jove del grup (els Gresolets). Les interpretacions que van portar a terme els Gresolets van ser, per una banda, El mercader de Venècia de William Shakespeare, i per l’altra, El metge a garrotades, de Molière, amb la qual participaren a la XIII Roda de Teatre Infantil i Juvenil del Montsià que fou realitzada a Godall el 28 d’abril. La direcció d’aquestes obres anà a càrrec de Tomàs Camacho i Fabià Pla. I ja per acabar l’any, el 10 de maig va interpretar la funció “Mal viatge”, de Francesc Luchetti.
També el 1998 el grup anà a la Trobada Amateur, que aquest any es celebrava a Reus (Baix Camp).
L’any 1999 seguint la tradició, per Sant Antoni, el grup de teatre Gresol va representar L’altra cara de la lluna, de Josep Escobar. Aquest any, el 10 de maig, els Gresolets, per a col·laborar en la campanya “Catalunya per Kosovo”, va representar la seua única obra pròpia, A ritme de Roma, que és de Salvador Soriano, i que és també el pseudònim d’un dels membres del Gresol. També el 1999, per tancar el mil·lenni, va representar una obra de Carles Valls dita El cap i la fi, o el cap de... l’alcalde.
Cal esmentar també que el grup canareu al desembre va participar a les XVIII Jornades de Cultura Popular i Tradicional que es van celebrar a l’Aldea, i que foren organitzades per la Societat Cultural i Recreativa Unió Aldeana. En aquesta ocasió va interpretar L’altra cara de la lluna de Josep Escobar.
A més, amb els Gresolets, va tornar a participar a la Roda Teatral del Montsià, però aquest cop amb l’obra El mercader de Venècia, estrenada a Alcanar l’any anterior.
Aquest any, com tots els anys, el grup va traslladar-se al lloc de Trobada de Teatre Amateur, que enguany es feia a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès).
L’any 2000, coincidint així amb la celebració del quinzè aniversari del grup, el grup d’Alcanar va preparar diverses sorpreses per tal d’aconseguir una continuïtat en el fet teatral al municipi.
Per començar l’any, com era habitual, va aprofitar les festes de Sant Antoni per estrenar una peça teatral davant del seu públic. En aquesta ocasió, es tractava de la comèdia Quatre nits de nuvis de... tres de Nicasi Camps i Pinós. S’estrenà el dia 22 de gener a l’Auditori “José Antonio Valls”. La novetat que es volia portar a terme llavors, però que per problemes de salut no es va arribar a fer, fou la presentació abans de l’obra del divertit esquetx Lo vetlatori, interpretat per Dolors Castellà i Paquita López.
El grup dels Gresolets, aquest any va encetar-lo amb l’obra L’aldea dels tres carrers.
També aquest 2000, per dècim any consecutiu, es van celebrar unes jornades de teatre que van tindre lloc els diumenges del 9 d’abril al 14 de maig al vespre.
L’obra que obrí les Jornades va ser La Mandra, a càrrec de Nexus Teatre, del Pla de Santa Maria. El diumenge següent es va poder gaudir de l’obra de Baltasar Porcel La Simbomba Fosca, del grup la K-Mama de Calafell. El dia 30 va visitar-nos Ditirambo de la Sénia amb Ens ha caigut la sogra, de Lluís Coquard. Pel maig es van organitzar les dos últimes representacions: Ligero festival de la canción mediterránea, a càrrec de la Teca Teatre, de Cambrils, i Autèntic Oest, de Sam Sephard, interpretada pel Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar, els dies 7 i 14 de maig respectivament. D’aquesta última, interpretada pel nostre grup, cal dir que va tindre un fabulós èxit, i que al llarg de l’any ha estat representada tres cops, i a l’última, Tomàs Camacho va ser substituït per Josep Mª Martínez, en el paper de Saül.
També aquest any 2000, aquí a Alcanar es va celebrar la V Trobada de grups de teatre Amateur de les Terres de l’Ebre, la qual va ser oberta a tothom aficionat al teatre, i en la qual es va portar a terme diverses activitats: visita guiada a la Cisterna del Vall, visita guiada al Poblat Ibèric de la Moleta del Remei, dinar de germanor a la Plaça de l’Ermita, etc...Va ser un dia de convivència molt alegre, en el qual es va fer lliurament de records a tots els grups participants. A més, el grup, per a celebrar el seu XVè aniversari, va realitzar un autèntic resum de totes les obres representades en aquests quinze anys, i va visionar aquest resum cinematogràficament. La pel·lícula s’anomenà Flames de Gresol. Aquesta celebració va tindre lloc a l’auditori habitual el dia 17 de desembre i es va fer en dos torns, és a dir, es va passar la pel·lícula dos cops.
En aquest XVè any de teatre canareu, i per quarta vegada, el Gresol ha col·laborat amb el mercat ibèric que organitza l’Associació de les Mestresses de Casa, i també, amb l’animació que es fa per Nadal, del Pare Noël.
Cal dir, que el grup canareu, aquest any també ha assistit a un curset de teatre organitzat pel Consell Comarcal. Igualment ha anat a la dècima Trobada de Grups de Teatre Amateur, que ha tingut lloc a les comarques del Solsonès, Berguedà i Bages.
Com hem dit, el grup celebrava, el desembre de 2000, els 15 anys d’activitat teatral ininterrompuda al nostre municipi, i com podem veure la flama del Gresol té ganes de cremar durant molts més anys.
El 2001 l’han començat amb l’estrena a Alcanar de l’obra Una millonària d’amagatotis, comèdia en dos actes (el primer dividit en dos quadres) que es dugué a terme el dissabte 20 de gener a l’Auditori Municipal “José Antonio Valls”, durant la festivitat de Sant Antoni.
Posteriorment, el día 9 de març, la localitat d’Alcanar gaudia de dos representacions teatrals a càrrec dels Gresolets. La primera, la composaven l’alumnat del CEIP “Joan Bta. Serra”, i s’anomenava Som part de la Terra, obra del canareu Fabià Pla. La segona, El tresor del pirata negre, de Josep M. Benet i Jornet amb l’adaptació de Fabià Pla, va anar a càrrec d’alumnat de l’IES “Sò-de-Riu” d’Alcanar.
També aquest 2001, amb l’arribada de la primavera s’han organitzat unes Jornadesd e Teatre de Primavera. Aquestes han tingut lloc tots els diumenges d’entre el 8 d’abril i el 13 de maig, i com sempre, han estat caracteritzades per la seua variació de temes en les obres. Ha hagut també una repetició. Es tracta del grup T-ATRACO TEATRE, el qual ja va ser invitat durant el II Congrés d’Història d’Alcanar, i que se l’ha tornat a convidar per interpretar l’obra Que n’és de dura la vida de l’artista...!, creada per aquesta mateixa companyia, i amb la qual se vol donar una segona oportunitat al públic de que rigui de valent, mentre es veurà desplaçat a tots els teatres de Catalunya en aquesta única funció.
En aquests diumenges de teatre, el públic assistent també tindrà l’oportunitat de conèixer un grup de teatre jove i entusiasta, interpretant un clàssic, La importància de ser Frank, d’Òscar Wilde. També el clàssic dels clàssics, Shakespeare, serà present en aquest repertori, amb Tot va bé si acaba bé, portat a escena pel grup TEBAC, de Reus. A més, la companyia La Golfa, de Tarragona, inquietarà el públic amb la seva creació pròpia, Insomni.
Bé, i després de divertir-nos amb tot aquest repertori, li arribarà el torn al nostre grup, qui aquesta vegada es planteja una obra de misteri, Un full en blanc, de Joan Ballarà i Albaya.
A més, aquest any, com ja va sent habitual, els Gresolets han participat en la XVI Roda de Teatre Infantil i Juvenil del Montsià, que aquest cop ha tingut lloc del 24 al 27 d’abril, al Casal Municipal de Masdenverge. L’obra representada va ser Som part de la Terra, escrita per Fabià Pla, dirigida per tres alumnes de l’IES Sòl-de-Riu (Àngels Nolla, Míriam Gavaldà i Judith Nolla), i interpretada per déneu xiquets i xiquetes de diferents cursos, de 1r fins a 5è, del Col·legi CEIP Joan Bta. Serra.
No cal oblidar que el Gresol és reconegut arreu del Principat de Catalunya, i això es pot demostrar amb les seues actuacions per diferents localitats. Enguany, els pobles que han elegit divertir-se amb la nostra companyia han estat la Sènia, Vandellòs i Marçà, on durant l’estiu s’ha representat l’obra 4 nits de nuvis... de tres, de Nicasi Camps Pinós.
5.4. EL TEATRE I ELS JÓVENS (La Pedrera)
Nosaltres estem acostumats a consumir teatre llegint o mirant la televisió, però aquest tipus de teatre no té molt a veure amb el que passa actualment amb la gent del carrer i els seus gustos i desitjos.
Moltes vegades, al teatre se li dóna una cara de luxe, encara que aquest tret no és el més important sinó que, el seu valor és purament cultural.
El teatre és sinònim d’empatia, de canvi d’estats d’ànim i saber-se posar en el lloc d’un altre. I parlant del canvi d’estat ànim, els jóvens en són una mostra.
A partir de quan va nàixer la democràcia a la societat occidental catalana, els jóvens han estat en connexió amb aquests canvis, i per tant, també d’espectacles culturals i socials, entre els quals s’inclouen els teatrals, en què la joventut hi participa molt, i els quals promouen l’espectador del futur a assistir-hi.
D’aquí ve que el Gresol s’haja obert també als jóvens amb l’objectiu de fer-los reflexionar sobre la seua vida i enriquir-los tant lingüísticament com culturalment.
Els integrants de la secció infantil (1985-1997) han fet actuacions de pallassos a més de l’animació del Pare Noël, i algunes de les obres fetes per ells han estat:
- El jardí de Flaira-Nas de Joaquim Carbó
- El testament del Nasi de Francesc Eiximenis
- Esclops i taronges de Montserrat del Amo
- El rei que no reia de Josep Maria Folch Torres
- Les nits de lluna plena de Ignasi García i Barba
- El fantasma del castell de Carme Suqué d’Espona
- Buscant a teatre (escrita per un canareu, en el qual imitaven a Charlot i feien ballet, cine mut i teatre de guinyol). Aquesta obra és una història que representava, obsequiant el públic, el que significa el teatre.
A partir del 1997, ha estat Tomàs Camacho, des de l’escola “Joan Baptista Serra” i l’institut I.E.S. “Sòl-de-Riu”, l’impulsor d’aquest objectiu fomentant la participació dels alumnes a les Mostres de Teatre escolar de la Generalitat. Fabià Pla, ha estat la persona clau dins la formació d’aquesta pedrera i dels resultats obtinguts, ja que ell és l’escriptor i director de les darreres obres interpretades pels “Gresolets”.
Cal dir que els resultats obtinguts són altament satisfactoris, i que l’alumnat que forma part del grup jove actual està demostrant un bon nivell interpretatiu.
Les obres que han realitzat els Gresolets actuals han estat: El metge a garrotades de Molière, el curs 1997-1998; El Mercader de Venècia de William Shakespeare juntament amb l’obra A ritme de Roma de Salvador Soriano (pseudònim d’un membre del grup), el curs 98-99; i L’aldea dels tres carrers, també de Salvador Soriano, el curs 1999-2000. S’ha de dir, que la primera obra, Tomàs Camacho i Fabià Pla la van coordinar a la XIII Roda de Teatre Infantil i juvenil del Montsià, organitzada del 27 al 30 d’abril del 1998 a Godall, i que els centres escolars canareus van ser premiats per la Generalitat de Catalunya gràcies a la magnífica representació i adaptació de l’obra teatral que havien realitzat. El premi, una menció especial, els va ser entregat el juny del 1999 al Teatre Nacional de Catalunya.
També, amb l’obra La Balada d’en Grissòstom (comèdia de L’aldea dels tres carrers) van participar a la Roda del Montsià.
5.5. ACTIVITATS EXTRES REALITZADES FINS L’ACTUALITAT
TEATRE EXPERIMENTAL
Com a grup teatral que és, en els seus quinze anys de teatre, ha realitzat també teatre al carrer.
La primera vegada va ser el dia 11 d’octubre del 1995, dins les festes de la Mare de Déu del Remei, com a celebració del seu dècim aniversari. Es va representar un casament de nit. J. A. Sancho Sales i la directora del grup, Remei Alfara Garriga, van ser els padrins, i els nuvis que anaven a casar-se, Diana Reverter i Fabià Pla.
El punt de trobada fou l’ajuntament, i allí assistiren tots vestits d’etiqueta, anunciant a tothom (mentre no arribava la núvia) que es casava una noia de Barcelona que tenia un xalet aquí a Alcanar. La gent, incloent-hi els municipals, es van creure tot el que els deien i pensant-se que era un casament de veritat, se n’anaren a donar un volt tots feliços per la parròquia, ja que volien batxillejar la boda i veure els vestits dels nuvis i els seus invitats. Una vegada acudiren els nuvis, els invitats del casament es varen fer unes quantes fotos a l’església, on tiraren també el tradicional arròs, i després marxaren al sopar de boda que se celebrava al “Restaurant Chaparral”. Allí, al sopar, es va cantar el clàssic “Que s’estimen! Que s’estimen...”, es va lliurar un record per a tots els col·laboradors i es va fer un homenatge a la directora recordant també, anècdotes que havien passat en aquells deu anys de grup. En acabar el sopar van assistir al ball popular de festes i van fer-se més fotos de família a la font nova de la Plaça Lluís Companys.
En resum se pot dir, que va ser una nit “de boda” fantàstica per a tots els membres del Gresol que havien col·laborat en aquesta celebració.
El segon cop fou uns anys després, el 24 d’abril del 1996, amb un bateig, el bateig de la .... Gresolina. Aquest bateig també va ser celebrat amb molt de públic xafarder, el qual volia conèixer la Gresolina i tota la seua família.
A més d’aquestes dos actuacions, el grup, també com a teatre al carrer va col·laborar al Carnestoltes del 1992 amb una animació durant la visita de Joan Lerma (president de la Generalitat Valenciana en aquell temps) i Ruiz Mateos, on tots disfressats de diferents personatges del poble, van fer entrega d’un ram de flors (representat per romegueres) i un cistellet ple de pastissets. També, la cartera (interpretada per Remei Alfara, directora i presidenta del grup) li va lliurar una carta certificada, la qual ell va firmar amablement, però sense creure’s res del que veia.
ANIMACIÓ MERCAT IBÈRIC
Fa ja quatre anys, des del 1996, que l’associació de Mestresses de Casa s’encarrega de l’organització d’un Mercat de Sant Miquel, un mercat en honor a aquest patró nostre, en el qual hi col·labora, pels volts del dia, el grup de Teatre Gresol animant la festa.
Durant els tres primers anys, aquest mercat s’ha anomenat Mercat Medieval, però aquest any, el 2000, ha deixat de ser medieval per anomenar-se Iber. Com a resultat, s’ha aconseguit un fi de setmana festiu i cultural, a través del qual ens traslladem a un temps on l’artesania i el comerç són els eixos de la societat.
Aquest mercat compta amb uns quaranta expositors i una desena d’artesans al nucli antic de la ciutat, amb l’objectiu d’apropar els visitants (aproximadament uns dos mil) a aquesta època mitjançant diferents demostracions dels costums i les formes de vida dels ibers.
A més, de l’any 2000, any en què el mercat passa a nomenar-se mercat iber, cal destacar la visita a la Moleta del Remei, la qual va atraure molts visitants i la qual fou acompanyada per una parella d’ibers i una altra de romans (representats per membres del Gresol) qui s’encarregaren d’interpretar i explicar com vivien en aquella època.
ANIMACIÓ PARE NOËL
Per als vespres abans del Pare Noël, sent ja tradicional, s’ha continuat fent fins ara animació pels carrers de la població. Aquesta va a càrrec de tres membres del Gresol, i es fa amb l’objectiu de fer passar una estona divertida als xiquets i xiquetes del poble, obsequiant-los amb regals i caramels i passejant pels diferents carrers d’Alcanar i les Cases d’Alcanar.
ALTRES ACTIVITATS
¨ Quan els Gresolets participen a la Roda Teatral del Montsià, l’I.E.S.“Sòl-de-Riu”, els invita a berenar a la seua cafeteria, i així passen una tarde divertida en la que estan tots els membres reunits.
¨
El 1996 a Alcanar va ser filmada part de la pel·lícula “Gràcies per la propina” del director Francesc Bellmunt. Entre les aproximadament 200 persones canareves que van fer de figurants, hi eren algunes del Grup de Teatre Gresol d’Alcanar. En acabar el rodatge es va cedir part del material utilitzat com a elements decoratius a aquest grup de teatre, qui el va utilitzar en l’obra “Adrià, un torero català”.
¨
També l’estiu de 1997 es va anar a la seu de Catalunya Ràdio a Tarragona i es va interpretar un fragment de l’obra de teatre La ceba, de Jordi Teixidor, i se’ls va fer una entrevista en la qual es va explicar la trajectòria del grup.
PUJADA EN ROMERIA
Com és tradicional, el segon diumenge d’octubre de cada any, en honor a la Mare de Déu del Remei, les canareves, els canareus i tothom que ho desitja, puja a visitar l’Ermita del Remei en diferents carrosses, les quals hauran estat dissenyades pels membres de cada entitat, setmanes abans. Una d’aquestes entitats que ha preparat carrossa, en diverses ocasions, és el grup de teatre Gresol d’Alcanar.
CELEBRACIÓ XVè ANIVERSARI
Com a celebració del seu quinzè aniversari, l’any 2000 ha estat un any ple d’activitats commemoratives. Cada mes de l’any el Gresol ha portat una obra representada per un grup amateur de la coordinadora, per tal d’aconseguir una continuïtat del fet teatral al municipi.
A més, el mateix any, el grup dins de les X Jornades de “teatre primavera” va interpretar, amb la màxima il·lusió, una obra amb una dificultat interpretativa especial, Autèntic Oest, de Sam Shepard, la qual va satisfer molt al públic.
La mateixa obra es va representar, per segons vegada, el 18 de juny de 2000, al marc de la Trobada de la Coordinadora de grups de Teatre Amateur de les Terres de l’Ebre. En el marc d’aquesta trobada es va organitzar un dinar a l’ermita del Remei, i es va fer entrega d’una motxilla i un plat recordatori a totes les persones assistents.
El dia 1 de desembre, el grup va col·laborar amb l’organització del II Congrés d’Història d’Alcanar. Va portar el grup T-Atrako Teatre que va interpretar l’obra Què n’és de dura la vida de l’artista. Es tracta d’una obra molt divertida, en al qual s’explica, de forma molt humorística, la situació del teatre a l’Estat espanyol. És una de les comèdies més vistes arreu del Principat de Catalunya i que més ha agradat al públic, ja que està enfocada des d’un punt de vista diferent, en el qual només surten dos actors que són capaços d’interpretar molts personatges.
Per cloure els actes commemoratius, el dia 17 de desembre del 2000, el grup, com a cloenda del seu XVè aniversari, va projectar el documental “Flames de Gresol”. Es van realitzar dos sessions que van tindre molt d’èxit de públic. També es van exposar materials del grup: cartells, programes de mà, fotografies; tot el repertori d’obres i activitats que ha portat a terme aquest grup teatral al llarg dels seus quinze anys de flames enceses.
5.6. ANÈCDOTES
· Més d’una vegada, en plena funció, alguns actors o actrius s’han quedat en blanc.
· Quan encara assajaven a la Casa O’Connor i tenien el material de més valor guardat a casa de Sales, els ho van robar tot dos dies abans de l’actuació. Ells ho van denunciar, i els municipals, a les festes, paraven tots els cotxes que hi circulaven. Al cap de quinze dies, els van tornar tot el material deixant-ho a la porta d’un magatzem perquè el pogueren veure.
· Cada any que actuaven a Picamoixons plovia molt. I, un any que van anar i no plovia a la meitat de l’obra, quan un dels actors estava dient la frase “......cauen gotetes....”, va començar a caure un ruixat, i al marxar la gent, els canareus van quedar-se amb els de la Comissió organitzadora, i quan anaven a arreplegar les llums, la gent ja tornava amb paraigües perquè volia seguir mirant la funció.
· Un altre dia, estant a Arbolí realitzant l’obra L’estiuet de Senyor Martí, a “Vicent de Sardina” fent flexions se li van petar els pantalons. Llavors, la Lluïsa li va haver de deixar els seus pantalons de xandall per a que es canviés, i la directora li va prestar el seu viso a la Lluïsa.
· Estant a un concurs, una actriu canareva que no se’n recordava del que havia de dir, va preguntar-li a l’apuntadora quina era la frase.
· Una hora abans de representar “L’amor que venia amb taxi”, els membres participants en l’obra es van beure tot el moscatell que estava preparat per a la funció i es van engatar una mica. Després, mentre estaven representant l’obra, del malament que anaven, la Rosa va tombar una tauleta, però el públic, pensant-se que era una part de la funció, va aplaudir fortament.
· Un dia que una actriu no va poder assistir a l’assaig d’una funció, a un membre li va tocar assajar el seu paper amb una granera al costat.
· A Sant Mateu representant “La Ceba” de Jordi Teixidor, com feia molt de fred, alguns actors i actrius van endur-se un refredat, entre ells Fabià Pla, qui va actuar amb febre.
· A la Remei Alfara a Santa Bàrbara se li va trencar un esglaó del decorat de “La ceba”, i el porró que portava a la mà, en aquell moment, es va fer miques. Ella va romandre una bona estona marejada. Per sort, el C.A.P. de Santa Bàrbara està darrera de l’Auditori i el metge i la infermera va acudir de seguida.
· Un dia de molt de vent , amb només quatre persones de públic, el grup va actuar igualment, amb molta il·lusió, a l’escenari de l’Auditori de Tortosa, amb l’obra “La Ceba”.
· Després de l’actuació amb “La ceba” a Roquetes els membres del grup es van assabentar que un home gran havia mort d’un atac de cor a causa del molt que va riure.
· En una actuació de l’obra “Autèntic Oest”, hi va haver un moment que Fabià Pla es posà molt malament a conseqüència del cansament i van estar a punt de suspendre l’obra.
6. CONCLUSIONS
Un teatro destrozado, donde las pezuñas sustituyen a las alas,
puede achabacanar y adormecer una nación entera.
FEDERICO GARCÍA LORCA
Ara que el treball està acabat, després d’interessar-me en l’evolució del teatre català, del canareu, i en concret, del Grup de Teatre Gresol, he de dir que les opinions que tinc ara no s’assemblen molt a les que tenia en un principi. Ser actor o actriu sempre ho havia relacionat amb una ocupació fàcil, en què una directora o un director et deia el paper que havies d’interpretar en l’obra, i llavors, el memoritzaves i, uns quants dies abans de la representació, anaves a assajar la funció amb els companys. Però això no és així de fàcil.
Si una persona vol ser actor o actriu, per perfeccionar els seus gestos i la seua experiència teatral, ha d’assistir a cursets i jornades, i també, treballar d’una manera intensiva, donant-se a conèixer al màxim de gent. A més, s’ha d’estar en contacte amb grups foranis per tal de fer, entre tots, representacions millors, i així, solucionar els dubtes que es tinguen sobre qualsevol interpretació teatral.
El teatre és una escola de la vida, tant per al públic com per a l’actor. El teatre, a més de ser un mitjà d’expressió i de diversió, t’entreté i sempre va bé per a adquirir alguna tècnica d’interpretació, o un model de comportament. A més, el teatre fa que l’espectador pense, reflexione, i l’ajuda a contemplar i analitzar situacions que li poden ser útils a la vida.
Entre les set arts existents, el teatre és, no només una de les més antigues, sinó també, una de les més vives en el sentit que en tot moment hi ha presència de persones i es perceben sentiments, emocions, accions, pensaments expressats mitjançant les paraules.
El teatre, en la seua llarga història, ha aconseguit mantindre’s viu i actiu, ha sobreviscut davant les amenaces, la competència amb les noves formes d’entreteniment i les modernes tecnologies que van apareixent. El teatre ha sabut reaccionar davant tot tipus de dificultats, buscant i retrobant-se amb les seues arrels.
Actualment, a Espanya sols assisteix al teatre el 25% de la gent. Tant a Espanya com a Catalunya existeixen molts grups de teatre, ja siguen professionals o no. Quatre dels grups més coneguts de Catalunya són “Comediants”, “Els Joglars”, “La Cubana”, “La Fura dels Baus”. La seua importància la demostra el fet de les seues actuacions fora de Catalunya.
Alcanar, com el conjunt de Catalunya, és una societat amb bastant tradició cultural teatral. Possiblement fa més de cent cinquanta anys que hi ha noticies de grups d’artistes aficionats al teatre a la nostra localitat. Molts d’ells treballaven en condicions precàries. L’esclat de la guerra civil espanyola (1936-1939), va produir una davallada en manifestacions culturals, particularment en les representacions de teatre en català, encara que mai acabà perdent-se del tot.
Després d’un període d’esporàdiques representacions i activitats teatrals durant la postguerra i la transició, el 1985 va nàixer el Grup de Teatre Gresol, d’Alcanar. El 1987 es va integrar a la Federació Catalana de Teatre Amateur, la qual cosa li permet contactar amb altres grups de teatre del Principat.
El Gresol ha assistit a cursets d’interpretació, maquillatge i direcció. També participa a les Rodes i Mostres teatrals a nivell comarcal. Les seues actuacions, però, van més enllà de les Terres de l’Ebre. La temporada teatral a Alcanar consistix en la representació d’una obra per a Sant Antoni, i una altra a les Jornades de Teatre de Primavera celebrades durant cinc caps de setmana (abril i maig), en què actuen, també, quatre grups forans.
El Grup de Teatre Gresol ha aportat diferents vessants del teatre a Alcanar: col·laboració en els actes de Carnaval, animació de carrer a Nadal, carrosses a les festes del Remei, sessions de teatre infantil i juvenil, representacions a diferents poblacions de les nostres comarques. A més, hi ha obres com No em toquis la flor, del català, Lluís Coquard, que han estat repetides per petició popular.
La vitalitat actual del grup fa que es done molta importància als assajos. Els assajos del Gresol es prolonguen durant mesos i tenen uns horaris de dedicació gairebé professional. Pocs grups de teatre d’aquest nivell assagen tant com ells. El Gresol seguix assajant moltes hores i preparant moltes obres perquè la flama no s’apague mai. El grup sap superar les dificultats i fa tot el possible per demostrar el seu valor en cada representació.
La vida del grup s’ha consolidat. El Gresol ha mostrat obres de teatre de diferents gèneres: comèdia, sainet, drama. S’ha cobert una àmplia temàtica, des del simple entreteniment a la crítica. El públic ha reaccionat amb comprensió i ha xalat a la majoria de les representacions. Si bé, es nota més assistència per aquelles obres que fan riure, com ara, Un fanàtic del barça, de Lluís Lladó i Caselles, representada el 1994.
La conclusió que es desprèn dels vídeos de les obres representades (Apèndix 7.4) és que el material tècnic ha millorat molt en aquests quinze anys. Per exemple, el decorat ha passat de ser de paper, els dos primers anys, a ser de fusta o materials de millor qualitat, en els darrers anys.
Els qui han format part del GRUP DE TEATRE GRESOL, D’ALCANAR, han viscut grans amistats. El grup ha anat creixent. Ja han passat quinze anys des de la primera vegada que van formar aquest grup, i nosaltres, gràcies a ells, ens vam tornar a enriquir d’experiència teatral. I així, els anys han passat ràpidament amb el record més o menys present, per als seus membres, de moltes de les sensacions bones que han viscut, i el grup s’ha anat fent més gran.
Per tant, aquest treball titulat “La cultura teatral canareva” està realitzat a base d’autèntiques vivències portades a terme per unes persones canareves durant tot un segle de tasca teatral i, especialment, es parla dels quinze anys de GRESOL. Quinze anys realitzant moltíssimes representacions de teatre i donant-lo a conèixer arreu de Catalunya. Cal dir també, que per pocs anys que siguen, el nombre d’obres representades és bastant elevat, ja que és un grup amateur que acostuma a fer dos o tres representacions a l’any.
També alhora de parlar amb membres que estan o han estat integrats al grup alguna vegada, he pogut veure que se senten orgullosos de ser-ho, igual que se’ls veu contents de totes les activitats realitzades, ja que recorden moltes coses de fa anys, i una cosa tan llunyana només es pot recordar si té importància per a tu.
Sintetitzant, he de dir que el teatre és un mitjà d’expressió, de diversió i d’entreteniment, que a més de fomentar la cultura teatral al poble i potenciar la llengua del país (el Gresol les fa totes en català, cosa que fa que ens enriquim lingüísticament), ens educa mitjançant els comportaments i les idees dels personatges, i la nostra reflexió sobre allò que veiem, ens va formant com a persones. A un poble com Alcanar ens convé una cultura com la que ens dóna el grup “Gresol”.
7. BIBLIOGRAFIA
7.1. DOCUMENTS
· 25 años de Teatro Universitario (Grupo de teatro y estudio “Luis Vives” del C.E. de Tarragona 1971-1976)
· “Alcanar”, Butlletí Informatiu Municipal (1985-2000)
· Arxiu parroquial
· BEL i BELTRAN, Agustí (2000): ALCANAR, ed. Cossetània
· BUJ i ALFARA, Àngela (2000): El Vocabulari Català de Tortosa, de Francesc Mestre i Noé. Una anàlisi lexicogràfica, Tortosa, ed. Cinctorres Club, C.B.
· Cens d’empadronament
· Diccionari Barcanova de la Llengua (1988): Barcelona, ed. Barcanova, S.A.
· Diccionari escolar català Arimany (1987):Barcelona,ed..Miquel Arimany, SA
· Enciclopèdia catalana (1997): ed. Enciclopèdia Catalana, S.A. Barcelona
· FABRA i POCH, Pompeu (1980): Diccionari General de la Llengua Catalana, Barcelona, EDHASA
· Fonts informàtiques
· Fonts telemàtiques (Internet)
· Fonts videogràfiques
· GÓMEZ I ACEBES, Alfredo; (1996): Historia del teatro en Vinaròs (de los orígenes a la guerra civil española), ed. Antinea
· “Lo Rafal”, Revista Informativa d’Alcanar (1985-2000)
· PONT i FANDOS, Màrius; ARAGÓ i ARASA, Xavier (1996): El Grup Teatral Planer: La continuïtat del teatre a Santa Bàrbara, ed. Ajuntament de Santa Bàrbara
· Proa Enciclopèdia Catalana Temàtica, ed. Enciclopèdia Catalana, S.A. (1999) Volum8
· SEGURA i ROCA, V. Domingo; (1996): La cultura teatral a la Sénia (32è aniversari del grup Ditirambo)
· Terra Nostra
7.2. FONTS ORALS
· Alfara Garriga, Remei
· Bort Esteller, Josep
· Delgado Boix, Jordi
· Esteller Serra, José
· Fabregat Beltran, Andreu
· Ferré Pavia Carme
· Gras Fibla, Mercedes
· Sancho Salvador, Mario
· Subirats Vila, Andreu
· Subirats Forcadell, Angelina
7.3. COL·LABORACIÓ
· Buj Alfara, Àngela
· Camacho Molina, Tomàs
· Chimeno Subirats, Montse
· Esteller Subirats, Amanda
· Esteller Subirats, Josep
· Esteller Subirats, Manel
· Querol Bel, Jessica
· Reverté Vinaixa, Mercè
· Royo Rico, Jordana
· Subirats Gras, Andreu
· Subirats Gras, Antonio
· Subirats Gras, Mercedes
· Subirats Ortiz, Pietat
8. APÈNDIXS
8.1. CRONOLOGIA
1985
L'AMOR VENIA EN TAXI (R. Anglada)
EL CAFÈ DE LA MARINA (Josep Mª de Sagarra)
1986
LA VIDA PRIVADA DE LA MARE (Victor Ruiz Iriarte)
1987
LA TIA (Joan Ballarà i Abaya)
L'ESTIUET DEL SR. MARTÍ (Lluís Coquard)
1988
HA ARRIBAT UN INSPECTOR (J.B. Priestley)
1989
PARE VOSTÈ LA BURRA, AMIC (anònima valenciana)
VIATGE DE NUVIS (Ventura Porta i Rosés)
LES CRIADES (Jean Genet)
1990
LA IAIA (Roberto M. Cossa)
1991
NO EM TOQUIS LA FLOR (LLuís Coquard)
DEIXEU-ME SER MARINER (Jaume Serra i Fontelles)
1992
AQUÍ NO PAGA NINGÚ (Darío Fo)
LA PAPERERA (Albert Llorens i Bosch)
AVI JOVE VOL COMPANYIA (Lluís Coquard)
1993
AI LLADRE, COM T'ESTIMO (A. Santos Antolí)
MATÈRIA RESERVADA (Hugh Whitemore)
1994
UN FANÀTIC DEL BARÇA (Ll. Lladó i Caselles)
1995
CAPITAL, OMNIA VINCIT (A. Solé i Mas)
1996
ELLA I ELS PINGÜÍNOS (Lluís Coquard)
LA CEBA (Jordi Teixidor)
1997
FALDILLES I PANTALONS (Lluís Coquard)
LA CEBA (Jordi Teixidor)
1998
ADRIÀ, UN TORERO CATALÀ (Assumpta Gonzàlez)
EL MERCADER DE VENÈCIA (William Shakespeare)
EL METGE A GARROTADES (Molière)
MAL VIATGE (Francesc Luchetti)
1999
L'ALTRE CARA DE LA LLUNA (Josep Escobar)
EL MERCADER DE VENÈCIA (William Shakespeare)
A RITME DE ROMA ("Salvador Soriano" - G.T.G.A.)
EL CAP I LA FI, O EL CAP DE... L'ALCALDE (Carles Valls)
2000
4 NITS DE NUVIS... DE TRES (Nicasi Camps i Pinós)
L'ALDEA DELS TRES CARRERS (Fabià Pla - G.T.G.A.)
AUTÈNTIC OEST (Sam Shepard)
2001
UNA MILIONÀRIA D’AMAGATOTIS (Lluís Coquard)
SOM PART DE LA TERRA (Fabià Pla)
EL TRESOR DEL PIRATA NEGRE (Josep Mª Benet i Jornet)
FULL EN BLANC (Joan Ballarà Abayà)
8.2. MEMBRES QUE HAN PASSAT PEL GRESOL
ACTORS i ACTRIUS
COL·LABORADORS i COL·LABORADORES
ENTITATS i INSTITUCIONS
1
Agustí Reverter
Antonio Gras
Ajuntament d'Alcanar
2
Agustín Fibla
Antonio Martínez
"La Caixa"
3
Alícia Juan
Flora Forcadell
Caixa de Catalunya
4
Àngel Beteta
Fusteria "Subel"
Caixa de Tarragona
5
Àngels Nolla
Indalecio Domínguez
Generalitat de Catalunya (Benestar Social)
6
Consol Agudo
J. A. Sancho Sales Diputació de Tarragona
7
Cristina Brull
J. Joaquim Buj Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya
8
David Martínez
Josep Lluís Agudo
9
Diana Reverter
Les Flors de l'Àngels
10
Dolors Curto
Montsià Multimèdia, S.L.
11
Dominique Salvadó
Núria Esteller
12
Eliseo Navarro
Trini Giménez
13
Fabià Pla
Viveros Alcanar
14
Flora Sancho
15
Gabi Villalonga
16
J. Vicent Sancho
17
Jaume Reina
18
Joan Fibla
19
Joan Roig
20
Josep Bort
21
Josep Mª Martínez
22
Quico Reverter
23
Laura Ramon
24
Laura Sancho
25
Lluís Ortega
26
Lluïsa Chavalera
27
Lluïsa Garriga
28
Mª Carme Fibla
29
Mª Carme Navarro
30
Mª Carme Roman
31
Mª José Itarte
32
Mª José Queralt
33
Maite Valls
34
Maite Villan
35
Manel Roman
36
Maria Matamoros
37
Maribel Ramon
38
Mario Sancho
39
Mariola Domínguez
40
Marisé Pla
41
Mercè Beteta
42
Mila Garriga
43
Nieves Salvador
44
Núria Sancho
45
Olga Queralt
46
Òscar Salvador
47
Paquita Domínguez
48
Paquita López
49
Pepa Reverter
50
Pilar Juan
51
Ricard Reverter
52
Rosa Queralt
53
Rosa Reverter
54
Rosa Subirats
55
Sònia Lara
56
Tere Sancho
57
Tere Subirats
58
Tomàs Camacho
59
Toni Romera
60
Víctor Geira
61
Xavi Campo
62
Xavi Fabregat
63
Xavi Forcadell
64
Xavi Queralt
8.3. GRESOLETS
1. Jaume Reina Reche
2. Àgueda Arola Sancho
3. Alba Fibla Queralt
4. Rosanna Sancho Fibla
5. Meritxell Ulldemolins Subirats
6. Jonathan Reverter Queralt
7. Judit Nolla Romeu
8. Míriam Arias Esteller
9. Cinta Llasat Nolla
10. Maria Martí Barberà
11. Andrea Queralt Lange
12. Míriam Reverter Queralt
13. Judit Fibla Forcadell
14. Lara Bel Selma
15. Jordi Delgado Boix
16. Jordi Beneito Rosillo
17. Pau Morralla Bort
18. David Aubalat Queralt
19. Marta Robles Rodríguez
20. Lionel Fibla Riba
21. Maruixa-Paula Bel Piñana
22. Eudald Aubalat Queralt
23. Remei Vila Ramos
24. Anna Tomàs Caudet
25. Laia Sancho Forner
26. Jan Esteller Subirats
27. Míriam Gavaldà Chimeno
28. Remei Cano Adell
29. Joan Roig Castell
30. Lluís Ròmul Sala Vilar
31. Mario Reverter Bel
32. Enric Reverter Valls
33. Sergi Batiste Esteller
34. Mònica Monfort Gonzàlez
35. Anna Sancho Barberà
36. Eva Sancho Barberà
37. Anna Mañes Medina
38. Oriol Torres Soriano
39. Lluc Martí Fibla
40. Martí Mas Arregui
41. Àngels Nolla Fibla
42. Marc Punzano Sancho
8.4. OBRES REPRESENTADES
L’AMOR VENIA EN TAXI, de Rafael Anglada
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’autor de l’obra dita L’amor venia amb taxi és Rafael Anglada, un autor i comediògraf català que va escriure aquesta peça costumista el 1959. Ell va nàixer als anys 20 i fou cap al 1953, després de set anys d’activitat radiofònica, quan va professionalitzar-se com a actor (gairebé sempre en català) i intèrpret de personatges còmics. La seua obra es caracteritza per enfocar des d’un punt de vista irònic, però al mateix temps desesperat, la desaparició d’una núvia i l’alegria de retrobar-la.
L’obra interpretada pel Grup de Teatre Gresol, L’amor venia amb taxi, té com a protagonistes a una parella de nuvis: l’Albert i l’Aurora, però també, al taxista, qui serà l’encarregat de donar, amb molt d’humor, la notícia de la desaparició a l’Albert.
REPARTIMENT:
· Serafina ROSA SUBIRATS
· Senyor Martí JOSEP VICENT SANCHO
· Infermera LLUÏSA GARRIGA
· Emilia TERE SANCHO
· Albert KIKO REVERTER
· Taxista MARIO SANCHO
Altres:
· Veu MARIO SANCHO
· Recomanat VICTOR GEIRA
· Ella ROSA REVERTER
· Vídua Roselló CONSOL AGUDO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Atrezzo J. VICENT S. i MÀRIO S.
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntadors OLGA R. i PILAR F.
COL·LABORADORS:
Caixa de Barcelona, Flors “La Xana”, Mobles Alcanar, Col·legi Públic “Joan Bta. Serra”
EL CAFÈ DE LA MARINA, de Josep Mª de Sagarra ARGUMENT DE L’OBRA:
Josep Maria de Sagarra, escriptor català que va viure del 1894 al 1961, va escriure comèdies i drames, en vers, ambientats en un marc realista, amb elements costumistes i romàntics. Ell és l’escriptor més important del teatre de la preguerra, i planteja generalment conflictes sentimentals en forma de triangle, en què els personatges hi són idealitzats. En totes les obres teatrals de Sagarra hi destaquen, com en la seua poesia, la riquesa i la força lírica del llenguatge que utilitza. Entre les seues obres, a més de El cafè de la Marina, hi destaca també, La ferida lluminosa.
En l’obra, El cafè de la Marina, Sagarra planteja un conflicte sentimental ambientat en un poble mariner del cap de Creus. El personatge principal és una dona jove, la Caterina, a qui el seu pare vol casar amb un home ric de l’altra banda de la frontera. Això farà, que al llarg de l’obra, la filla gran del cafeter, Caterina, suporte una gran pressió psicològica per part del mateix pare i parroquians que freqüenten el cafè. Finalment, però, el casament no es durà a terme perquè la noia renunciarà a un futur de benestar econòmic per quedar-se amb l’home a qui ella estima de veritat.
REPARTIMENT:
· Libori AGUSTÍ REVERTER
· Caterina LLUÏSA GARRIGA
· Rosa ÀNGELA BUJ
· Salvadora REMEI ALFARA
· Rufina ROSA SUBIRATS
· Rufí MARIO SANCHO
· Rafel QUICO REVERTER
· Claudi JOAN CARLES OBIOL
· Artista IMMA VALLS
· Valent JOAN MATAMOROS
· Gracieta TERE SANCHO
· Maria GABI VILLALONGA
· Luard AGUSTÍ FIBLA
· Baldiri J. VICENT SANCHO
· Tia INDALECIO DOMÍNGUEZ
· Moreno RICARD REVERTER
· Bernat VICTOR GEIRA
· Direcció REMEI ALFARA
LA VIDA PRIVADA DE LA MARE, de Víctor Ruiz Iriarte
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta comèdia en dos actes i cinc quadres, original de Víctor Ruiz Iriarte, és traduïda per Consol Agudo, i enfoca el casament d’una parella, i els problemes que comporta tindre un amor amagat. L’obra representa que mentre Teresa (Lluïsa Garriga) està nerviosa perquè no sap que dir-li a la seua filla que va a casar-se després de vint anys sense pare, li acudixen a casa els seus cinc estimats dels quals ningú en sabia res.
REPARTIMENT:
· Joana ROSA REVERTER
· Maria PAQUI DEMPERE
· Teresa LLUÏSA GARRIGA
· Mercè ROSA SUBIRATS
· Aurèlia TERE SANCHO
· Catalina JOSEP SALVADOR
· Trini MARIOLA DEMPERE
· Marta CONSOL AGUDO
· Alfredo JOSEP VICENT SANCHO
· Fernando RICARD REVERTER
· Nicolás VÍCTOR GEIRA
· Federico QUICO REVERTER
· Don José AGUSTÍ FIBLA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so MARIO SANCHO
· Atrezzo J. VICENT SANCHO i MARIO SANCHO
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
LA TIA, de Joan Ballarà i Abayà
ARGUMENT DE L’OBRA:
La Tia és una comèdia en sis espais de Joan Ballarà i Abayà que vol fer arribar al públic la idea de que mai es pot obligar a un familiar a fer una carrera concreta ni exigir-li la persona de la qual s’ha d’enamorar. És el relat del sacrifici, de les passions; la història d’un fill que sofrirà les conseqüències del seu propi egoisme.
REPARTIMENT:
· Antònia Mª CARME NAVARRO
· Teresa LLUÏSA GARRIGA
· Lurdes MªJOSEP REVERTER
· Florenci RICARD REVERTER
· Llorenç QUICO REVETER
· Lola ROSA SUBIRATS
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Llums i so JOSEP ANTONI SANCHO SALES
· Perruqueria i Maquillatge GERMANES BLAYA
· Utilleria i Atrezzo JOSEP VICENT SANCHO, JOSEPA SALVADOR i ROSA REVERTER
· Apuntador AGUSTÍ REVERTER i PILAR JUAN
COL·LABORADORS:
Perruqueria i Maquillatge New Line (BLAYA), Mobles Queralt, Electricitat Sales, Flors “La Xana”
L’ESTIUET DEL SR. MARTÍ, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’estiuet del Sr. Martí és una obra del dramaturg català, Lluís Coquard. El protagonista d’aquesta obra interpretada per actors i actrius d’Alcanar és J. Vicent Sancho, membre del grup que va ser la font inesgotable d’idees escèniques.
En aquesta obra, el Senyor Martí realitza un anunci demanant per una noia jove, a la qual se li pagarà un bon sou, i també, per un doctor el qual el puga rejovenir. El doctor s’anomenarà Barrufet (nom popular de diable de pastorets) i la noia disposada a treballar per a ell, Margarida.
Llavors, després de diversos moments humorístics, Margarida descobrirà que el que vol Pau és representar la història dels barrufets, en la qual Pau es va rejovenint gràcies al doctor Barrufet i s’enamora de la seua Margarida.
REPARTIMENT:
· Martí MANEL ROMAN
· Faust VICENT SANCHO
· Paula Mª CARMEN ROMAN
· Margarida TERE SANCHO
· Dr. Barrufet AGUSTÍ REVERTER
· Infermera Eva ROSA REVERTER
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Atrezzo JOSEPA SALVADOR
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntador PILAR JUAN i Mª JOSÉ REVERTER
HA ARRIBAT UN INSPECTOR, de J.B. Priestley
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta obra de J.B. Priestley, està ambientada a principis del segle XX i tracta un suïcidi. Tot comença quan un inspector es presenta a una casa on fan una festa, i allí, l’inspector explica tot el que li ha pogut passar a una xica que s’ha suïcidat, i a cada membre de la casa li ensenya una foto d’una jove. Després, resultarà ser que el nuvi de la noia investigarà el cas i se n’adonarà que a l’hospital no ha mort ningú, però que tothom té alguna cosa a veure amb la foto que el senyor els ha mostrat.
Més tard, després de diverses escenes d’inspecció, sonarà el telèfon, i l’obra acabarà quan la policia, que està a l’altra banda del telèfon, els informarà que ha enviat un inspector i que va cap a casa d’ells per investigar el cas d’una xica que ha mort. Llavors, el desenllaç quedarà a l’aire sense saber qui era el primer inspector.
En resum, l’inspector va desvetlar que, tot i ser una família de l’alta aristocràcia anglesa, tots i cadascun dels membres tenien una doble moral i havien d’amagar algunes “cosetes”.
REPARTIMENT:
· Sr. Birling RICARD REVERTER
· Gerard Croft JOSEP BORT
· Sheila Birling TERE SANCHO
· Sra. Birling LLUÏSA GARRIGA
· Edna ROSA REVERTER
· Eric Birling MANEL ROMAN
· Inspector Goole AGUSTÍ REVERTER
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Lluminotècnia J. ANTONI i S. SALES
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Decorats i Tramoia J. VICENT SANHO
· Perruqueria i Maquillatge GERMANES BLAYA
· Vestuari DE LA COMPANYIA
· Apuntadors i Traspunts Ma. JOSEP REVERTER i GABI VILALONGA
COL·LABORADORS:
Carme Forcadell (modista), Flors Mª Lluïsa Garriga, Perruqueria i maquillatge: Germanes Blaya
PARE VOSTÈ LA BURRA, AMIC, anònima valenciana
ARGUMENT DE L’OBRA:
Pare vostè la burra, amic és una tragicomèdia valenciana anònima, que tracta d’un matrimoni masover. Don Adolfo se’n va a Amèrica on es casa amb Remedios i té un xiqueta, Rosalia. A més, ell cada temporada envia una quantitat de diners a la criada del seu fill, qui està a València, a canvi que li’l mantinguen. Però, quan el fill mor, els masovers no xarren res a la família perquè aquesta seguisca enviant diners, i quan a Amèrica Don Adolfo es queda viudo i torna cap a València en il·lusions per veure el seu fill i sa filla, llavors els masovers presenten Eduardo com a fill.
A més, es produeix un embolic quan es confon que Enrique, amic del masover, està més que enamorat de l’Amparo.
Al final, després de fer carreres de burros, se sabrà tot, i Don Adolfo demanarà tots els diners als masovers o sinó els denunciarà. Acabarà amb la repetició del mateix títol de l’obra Pare vostè la burra, amic.
REPARTIMENT:
· Blaya TERE SANCHO
· Sento VICENT SANCHO
· Amparo PILAR JUAN
· Enrique MARIO SANCHO
· Fernando ELISEU NAVARRO
· D. Adolfo AGUSTÍ REVERTER
· Rosalía ALICIA JUAN
· Eduardo KIKO REVERTER
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Lluminotècnia J.A. S. SALES
· Musica RICARD REVERTER
· Tramoia i decorats LLUÏSA, CARME, Mª JOSÉ i VICENT
· Vídeo QUIQUE QUERALT
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
VIATGE DE NUVIS, de Ventura Porta i Rosés
ARGUMENT DE L’OBRA:
Viatge de nuvis de Ventura Porta i Rosés són quatre històries en què una parella, en Damià i na Palmira, se’n va de viatge de lluna de mel a Itàlia, i a cadascun dels hotels als que van els passa una anècdota: a un els surt un home tocant la guitarra, a l’altre un frare, etc...
REPARTIMENT:
· Palmira Mª JOSÉ QUERALT
· Damià KIKO REVERTER
· Presentador XAVIER MIRÓ
· Mosso francés XAVIER MIRÓ
· Mosso romà XAVIER MIRÓ
· Policia italià XAVIER MIRÓ
· Gondoler XAVIER MIRÓ
· Frar XAVIER MIRÓ
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Decorats i Tramoia VICENT SANCHO i ELISEU NAVARRO
· Lluminotècnia J.ANTONI. S. SALES
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
LES CRIADES, de Jean Genet
ARGUMENT DE L’OBRA:
Jean Genet és un dels dramaturgs més importants del teatre avantguardista. En l’obra Les criades, mitjançant l’odi que alliberen les criades (Solange i Clara) una vegada ha marxat la senyora, vol reflectir una mica el que és la pura realitat de la vida quotidiana entre tots nosaltres.
Tal i com diu el mateix escriptor, aquesta obra és una forma de narració al·legòrica que pot ser tenia com a primera fita quan l’escrivia la d’indicar qui era ell i, com a segona fita, establir una mena de neguit en la sala. Ell pensa que les criades són monstres, com tot humà quan somia que és d’una forma o altra.
REPARTIMENT:
· Clara ROSA REVERTER
· Solange LLUÏSA GARRIGA
· La Senyora MAITE VALLS
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Lluminotècnia J. ANTONI S. SALES
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Perruqueria CLIPS
· Utilleria i Atrezzo XAVIER MIRÓ, FRANCESC REVERTER
· Decorats J. VICENT SANCHO, ELISEU NAVARRO
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntadors i Traspunts PILI JUAN, DOLORS CURTO
· Maquillatge ÀNGELS BLAYA
LA IAIA, de Roberto M. Cossa
ARGUMENT DE L’OBRA:
La iaia, obra de Roberto M. Cossa, tal i com ens diu el seu títol, es tracta d’un personatge grotesc que és capaç de matar i fer morir tota la família per tal de mantindre el seu “nivell de vida”.
És una obra representada amb un to humorístic, amb un rerafons molt dramàtic, i en la qual passen històries al voltant de la família i la iaia, a la qual no se li veu la cara, i qui només fa que demanar menjar.
REPARTIMENT:
· Nando ELISEO NAVARRO
· Antonio AGUSTÍ REVERTER
· Sr. Francisco KIKO REVERTER
· Maria Ma. JOSÉ QUERALT
· Marta DOLORS CURTO
· Agneta REMEI ALFARA
· Iaia LLUÏSA GARRIGA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Decorats i Tramoia VICENT SANCHO i ELISEU NAVARRO
· Lluminotècnia J.ANTONI. S. SALES
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
NO EM TOQUIS LA FLOR, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
Lluís Coquard, autor de sainets, comèdies, etc... és un dramaturg que nasqué el 1922 a Barcelona. Les seues obres solen ser molt representades per grups de teatre no professionals, i el Gresol n’és un exemple de seguidor.
L’obra de No em toquis la flor és una comèdia en quatre actes que es basa en el fet que un empresari català viatja a Suècia, lloc on tenen per costum cedir a les dones. Aquest empresari quan vol tornar cap a Catalunya, com no vol deixar la seua dona a mans dels suecs ni vol perdre els seus negocis de Suècia per trencar una tradició, decideix contractar una prostituta que substituisca la seua dona. Llavors hi intervenen diversos actors aportant cadascú el seu granet d’arena humorístic i aconseguint que el públic estiga divertit al llarg de tota l’obra, i al desenllaç, després de moments humorístics espectaculars, com ara, la borratxera, la Flor (dona de l’empresari català) descobreix el que va passar a Suècia i, el suec, respectuós amb els costums catalans, en cap moment intenta seduir la Flor.
Aquesta obra finalitza quan l’empresari català acaba respirant tranquil, tot i que s’ha descobert tota l’història.
S’ha de destacar el paper tan divertit que va fer l’actor, Òscar Salvadó, com a Feliu Parés.
REPARTIMENT:
· Flor Mª JOSEP QUERALT
· Cleo LLUÏSA GARRIGA
· Simone FLORA SANCHO
· Hilari QUICO REVERTER
· Carl Thullin JOSEP BORT
· Olimpi Gil ELISEU NAVARRO
· Feliu Parés OSCAR SALVADÓ
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.A. SANCHO SALES
· So RICARD REVERTER
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Atrezzo VICENT SANCHO i DOLORS CURTO
· Apuntadors AGUSTÍ REVERTER i TERE SANCHO
DEIXEU-ME SER MARINER, de Jaume Serra i Fontelles
ARGUMENT DE L’OBRA:
Serra i Fontelles té una concepció bàsicament pessimista del món i de la vida, dels homes i de la societat.
El GRESOL en aquesta obra mostra la més crua realitat, i és què, Deixeu-me ser mariner presenta un xiquet que vol ser mariner, com el seu avi, però la seua família l’estima tant que li impedixen anar d’aventures per la mar. Com que la fugida li és impossible, va a través del món imaginari, dels somnis, fins que després d’una d’aquestes nits decidix no anar al taller a treballar i vestir-se de mariner per ser-ho.
Cal destacar, per la seua importància que en el moment del somni (el moment més treballat de l’obra) s’hi incorporen elements de llum i so que no havia usat el Gresol fins aquell moment, i que acaba convertint l’escena en un mal somni que impactà el públic que l’estava mirant.
REPARTIMENT:
· Àvia Mª JOSÉ QUERALT
· Avi VICENT SANCHO
· Xiquet QUICO REVERTER
· Pare JOSEP BORT
· Mare LLUÏSA GARRIGA
· Marina MARIBEL RAMÓN
· Direcció REMEI ALFARA
· Ajudant de direcció RICARD REVERTER
TÈCNICS:
· Luminotècnia J.A. SANCHO SALES
· So RICARD REVERTER
· Escenografia J. VICENT SANCHO, DOLORS CURTO i ÒSCAR SALVADOR
· Utilleria TERE SANCHO, AGUSTÍ REVERTER i PILAR JUAN
· Maquillatge ROSA SUBIRATS
· Perruqueria CLIP
· Càmeres JOAN MATAMOROS i QUIQUE QUERALT
· Muntatge Vtr QUIQUE QUERALT
LA PAPERERA, d’Albert Llorens i Bosch
ARGUMENT DE L’OBRA:
La paperera, d’Albert Llorens i Bosch, és una crítica amb to humorístic de la política passada, present i futura, en la qual, a partir d’un simple paper al mig d’una plaça sorgixen multitud de situacions, i s’arriben fins i tot a convocar noves eleccions. Al final, després de situacions molt divertides, i de caricaturitzar els polítics, funcionaris i gent del poble, el polític de torn solucionarà el gran problema dient que posarà una paperera.
REPARTIMENT:
· Transeunt 1 XAVI CAMPO
· Transeunt 2 JOAN FIBLA
· Cambrer FABIÀ PLA
· Inspector J. Ma. MARTÍNEZ
· Ajudant DAVID MARTÍNEZ
· Home de les dos dones J. VICENT SANCHO
· Dona 1 ESTHER FORNER
· Dona 2 LLUÏSA GARRIGA
· Alcalde JOSEP BORT
· Enganxadores de cartells Ma. JOSEP QUERALT i LAURA RAMON
· Tècnic ROSA REVERTER
· Gent del poble
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Luminotècnia J.A. SANCHO SALES
· So RICARD REVERTER
· Vestuari DE LA COMPANYIA
· Càmeres JOAN MATAMOROS i QUIQUE QUERALT
· Muntatge Vtr QUIQUE QUERALT
AQUÍ NO PAGA NINGÚ, de Dario Fo
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquí no paga ningú és una obra de Dario Fo, la qual ens porta a reflexionar sobre la societat capitalista en què vivim. És una obra de crítica social en què unes persones aguditzen la imaginació per poder sobreviure en una societat econòmicament i socialment insolidària.
Té moments de somriure i situacions molt iròniques.
Tot i tractar-se d’una comèdia, obliga a l’actor a donar el màxim d’ell mateix, sobretot en escenes, com per exemple, quan fan passar per mort un actor que hi ha dins la caixa, o accions com la ruptura d’olives amagades a la panxa d’una falsa embarassada fent creure que és un trencament d’aigües.
REPARTIMENT:
· Antònia MARIBEL RAMON
· Margarita TERE SANCHO
· Joan JOSEP BORT
· Inspector, brigada, empleat, vell ÒSCAR SALVADÓ
· Lluís AGUSTÍ REVERTER
· Gent del carrer, obrers, policies, etc.
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Luminotècnia J.A. SANCHO SALES
· Muntatge musical
i efectes especials RICARD REVERTER
· Tramoia i decorats V. SANCHO I ELISEU NAVARRO
· Vestuari DE LA COMPANYIA
AVI JOVE VOL COMPANYIA de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
Avi jove vol companyia és una obra del dramaturg barcelonés, Lluís Coquard. En aquesta comèdia Coquard ens presenta com el problema generacional d’una societat materialista es barreja amb l’importància que es dóna a l’estètica dels més jóvens, envers els famosos en el camp de l’esport, concretament el futbol.
Pasqual (Àngel Beteta) és un avi, amb tres fills futbolistes, que està a una residència de gent gran perquè abans es trobava molt sol a casa. Passats tres mesos a la residència, l’avi s’escapa i se’n va a casa la seua filla, Aurora (Lluïsa Garriga). Llavors tota la història passarà a aquesta casa, al voltant de Pasqual, qui havia de tornar a la residència. Al final, l’avi trobarà companyia amb Clara (Vanesa Vila), qui s’haurà modernitzat només perquè ell li havia dit.
AI LLADRE, COM T’ESTIMO, de A. Santos Antolí
ARGUMENT DE L’OBRA:
Ai lladre, com t’estimo de A. Santos Antolí narra la història simple i senzilla d’un home que lluita per obrir-se a les portes de la vida, en tant que un amor inesperat li tanca les portes del cor. Tracta d’una família rica en una nit que han d’anar a un gran sopar de gala (nervis pels vestuaris, falta la roba d’una, falta la de l’altra...), i en un d’aquests moments de nervis, se’ls cola un lladre dins de casa. Un lladre ros amb molt de caràcter que l’únic que volia era lligar, i que s’havia escapat del manicomi amb l’excusa que estava preparant un master a Estats Units. Llavors, després de diverses escenes humorístiques, acaba en què el lladre (interpretat per Joan Fibla) es casa amb la jove de la família rica (Domi Salvadó) i el lladre, Ros, aconsegueix el títol del master.
REPARTIMENT:
Rosa DOMINIQUE SALVADOR
Roser LAURA RAMON
Romault FABIÀ PLA
Ricart DAVID MARTÍNEZ
Rina DIANA REVERTER
Ros JOAN FIBLA
TÈCNICS:
· Llums i so J.ANTONI S. SALES
· Disseny musical XAVI i RICARD
· Decorats i atrezzo VICENT SANCHO
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Apuntador DIANA, LLUÏSA i Mª JOSÉ
· Direcció REMEI ALFARA
MATÈRIA RESERVADA, de Hugh Whitemore
ARGUMENT DE L’OBRA:
Matèria reservada, de Hugh Whitemore, és una de les obres més complexes que ha fet el Gresol, en la qual havia participat en la Mostra de Teatre de Tarragona, i s’havia estat preparant durant dos anys a consciència.
En ella s’explica una història real que té lloc a Anglaterra durant l’època de la Guerra Freda i es tracta de la història d’uns espies soviètics i els seus comportaments amb els veïns i amics, fins que finalment, Scotland Yard (policia anglesa) demana poder observar els espies des de la casa dels seus veïns i amics. Al final, tot i la sorpresa inicial, quan l’inspector arriba a convèncer els veïns i demostrar-los que realment els seus amics són uns espies soviètics, els detenen. Tot i aquesta detenció, la mestressa de casa anglesa no pot suportar que els hagen descobert des de casa seua i a conseqüència del trauma que li produixen els seus remordiments, la conduixen a la mort.
Es dóna la circumstància de que Matèria reservada és l’única obra no representada a Alcanar, i les dos úniques representacions es van fer a Sant Jaume d’Enveja, primer, i a Vinaròs, després.
També cal dir que aquesta obra tan complexa obligava els actors i les actrius a estar en tensió i concentrats des d’un primer moment, i per tant, no baixar la guàrdia ni relaxar-se en cap moment. A més, el no representar-se a la localitat pròpia, suposà no estar gravada en vídeo, i per tant, només poder-la disfrutar, o sofrir, uns quants canareus.
REPARTIMENT:
· Bàrbara LLUÏSA GARRIGA
· Bob TOMÀS CAMACHO
· Júlia DIANA REVERTER
· Stewart JOSEP BORT
· Hellen MARIBEL RAMON
· Peter FABIÀ PLA
· Sally OLGA QUERALT
· Thelma LAURA RAMON
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so J.A. SANCHO SALES
· Efectes i Música RICARD REVERTER
· Decorats J.VICENT SANCHO
UN FANÀTIC DEL BARÇA, de Lluís Lladó i Caselles
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta obra és una de les que s’han fet una mica més de pressa, però amb molta il·lusió. Un fanàtic del Barça és una comèdia en tres actes original de Lluís Lladó i Caselles, que, com el seu nom indica, és la vida d’un fanàtic fanàtic del Barça un dissabte i un diumenge de partit, i tots els que l’envolten; les circumstàncies; tots els aspectes rutinaris de la vida transformats per la capacitat de suggestió d’un fanàtic del Barça.
REPARTIMENT:
· Nita LLUÏSA CHAVALERA
· Roser MAITE VALLS
· Avi Enric ELISEU NAVARRO
· Jordi Romagosa FABIÀ PLA
· Montserrat LAURA RAMON
· Àvia Maria Ma. JOSEP QUERALT
· Fina MERCÈ BETETA
· Colom XAVI CAMPO
· Soldat ÀNGEL BETETA
· Taxista TOMÀS CAMACHO
· Veu en off JOSEP BORT
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J. ANTONI S. SALES
· So JOSEP BORT
· Escenografia FABIÀ, JOSEP i ÀNGEL
· Atrezzo AUXI i XAVI
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
CAPITAL, OMNIA VINCIT, de Agustín Solé i Mas
ARGUMENT DE L’OBRA:
Capital, omnia vincit és una comèdia en dos actes, escrita per Agustín Soler i Mas, estrenada al teatre Parroquial d’Avià el día 1 de setembre de 1975 pel GRUP DE TEATRE ARLEQUÍ, de Manresa, sota la direcció del mateix autor.
És una obra en què es planteja un problema d’herència a la família Quatrecases de Manresa, i això fa que la vida del jove hereu canvie. Tot comença quan Pere Cuatrecases rep un telegrama en que és nomenat hereu d’un avantpassat que tenia una empresa petrolera “Xaxapoyas” al Perú. Llavors, el xic marxa cap allà en vaixell, i després de discutir amb la seua mare, qui no deixava que marxés, s’embarca i coneix una treballadora del barco, Estrella, qui representa la bondat, i una “venturera”, Maria, qui representa el poder i ambdós volen robar-li l’herència. Després de disputar el seu amor, l’obra acabarà quan Pere heretarà una bona quantitat de diners i es quedarà amb els rics, juntament amb la seua futura esposa, Maria, mentre que els altres es quedaran sense res.
REPARTIMENT:
· Lola LLUÏSA GARRIGA
· Pere FABIÀ PLA
· Estrella MARISSÉ PLA
· Maria LLUÏSA CHAVALERA
· Julián XAVI CAMPO
· Marcos TONI ROMERA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so ANTONI S. SALES
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
ELLA I ELS PINGÜINOS, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
Ella i els pingüínos, obra del català Lluís Coquard, és una comèdia en la qual una família estiueja a un poble menut del sud de Catalunya, i aquest poble, tot i ser menut, i contra la voluntat de la filla del protagonista, grava la llum de que hi ha una sèrie de circumstàncies que envolten al petit poble i als habitants, i trauen les diferents cares dels personatges: ningú és el que sembla ser (el més bo acaba sent el més dolent i viceversa).
REPARTIMENT:
· Fifi MAITE VILLAN
· Pepeta LAURA RAMON
· Papitu ELISEU NAVARRO
· Constantí JOSEP BORT
· Felip Alegre XAVI FORCADELL
· Marcel Fort XAVI QUERALT
· Robert Rius XAVI FABREGAT
· Pirri Mª JOSÉ QUERALT
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J. ANTONI S. SALES
· Disseny musical FABIÀ PLA
· Decorats FABIÀ PLA
· Maquillatge FLORA SANCHO
· Transpunts LLUÏSA i NÚRIA
· Càmeres QUIQUE i JOAN
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
LA CEBA, de Jordi Teixidor
ARGUMENT DE L’OBRA:
Jordi Teixidor i Martínez, autor de l’obra representada pel Gresol, La Ceba, va nàixer el 1939 a Barcelona i va començar les seues activitats en grups independents que treballaven a la perifèria obrera de Barcelona com a actor, director i autor: Un fèretre per Artur (1965). El 1968 va guanyar el premi Josep M. De Sagarra amb El retaule del flautista, comèdia que manlleva procediments brechtians i d’altres que provenen de la sarsuela; estrenada per l’escena comercial el 1971, obtingué més de mil representacions consecutives. A partir de llavors començà la seua fama com a dramaturg, i entre altres obres va estrenar amb èxit, Mecano-Xou (1972), La jungla sentimental (1975) i Dispara, Flanaghan (1976).
La ceba, com el seu nom indica, es tracta d’un personatge que creu ser un català de soca-rel, el més important per a ell i damunt de tot, inclús damunt la seua família, és Catalunya.
De l’escena cal destacar els trucs tan bons que són utilitzats de llum i so. A més, cal dir que el desenllaç final és ideal ja que el de la ceba catalanista al descobrir que ni ell mateix és català es punxa els ulls i marxa per no veure ni habitar més aquella terra que ell tan havia defensat com a seua sense ser-ho.
REPARTIMENT:
· Tiresias FABIÀ PLA
· Paula LLUÏSA GARRIGA
· Tata Muda Mª JOSÉ QUERALT
· Morrofort TOMÀS CAMACHO
· Cati LLUÏSA CHAVALERA
· Gúmer XAVI CAMPO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.ANTONI S. SALES
· Efectes i so RICARD i PEPE
· Atrezzo LLUÏSA i REMEI
· Decorats VICENT i EMILI
· Vídeo QUIQUE i JOAN
· Disseny de programa REMEI ALFARA
· Maquillatge FLORA SANCHO
· Vestuari VICENT i EMILI
· Fusteria SUBEL
· Traspunts MAITE i NÚRIA
FALDILLES I PANTALONS, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
El català Lluís Coquard, nascut als anys 20, a més de tindre com a vocació la d’escriure teatre infantil, també és autor de comèdies, sainets, etc...
Faldilles i pantalons, obra d’aquest català, és una comèdia en què actuen actors molt jòvens i no tan jòvens, però que debuten en el Grup de Teatre Gresol d’Alcanar, i expliquen una mica, amb un aire còmic, com aquelles primeres aventures de joventut es mantenen més fermes del que sembla, en el pas dels anys.
REPARTIMENT:
· CORAL LLUÏSA CHAVALERA
· MARC XAVI FORCADELL
· DAVID XAVI QUERALT
· PERE i PAU FABIÀ PLA
· SARA ROSA QUERALT
· GEMMA NÚRIA SANCHO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.ANTONI S. SALES i TONI
· So JOSEP BORT
· Decorats G.T.G.A.
· Maquillatge G.T.G.A.
· Traspunts NÚRIA
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
· Càmeres QUIQUE QUERALT, JOAN MATAMOROS i J. MANUEL REBLED
ADRIÀ, UN TORERO CATALÀ, d’Assumpta González
ARGUMENT DE L’OBRA:
Adrià, un torero català, d’Assumpta González, és una obra on la dèria d’un pare que volia ser torero però no era valent, és capaç de passar-li al seu fill fins al punt d’acabar sent una vocació per a aquest i no una qüestió econòmica i de valentia com era en el seu pare. Tot i això, el fill no tenia ni idea de com agafar un estoc i una muleta.
REPARTIMENT:
· BERNAT FABIÀ PLA
· PAUET JAUME REINA
· ADRIÀ XAVIER QUERALT
· PIETAT NIEVES SALVADOR
· TITI FLORA SANCHO
· JOAN LLUÍS ORTEGA
· OLGA Mª JOSÉ QUERALT
· POLICIA 1 TOMÀS CAMACHO
· POLICIA 2 ÀNGEL BETETA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.A.S. SALES
· Disseny musical JOSEP BORT
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Traspunts NÚRIA i LLUÏSA
· Maquillatge G.T.G.A.
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
· Atrezzo LLUÏSA CHAVALERA
· Càmeres QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
EL METGE A GARROTADES, de Molière
ARGUMENT DE L’OBRA:
Molière (París 1622-1673), és el nom amb el qual se coneix Jean-Baptiste Poquelin, un dramaturg francès que se va dedicar al teatre en companyies ambulants i va fundar L’Illustre Théâtre amb la família Béjart. El 1656 va representar la seua primera obra original, Les précieuses ridicules. Després d’aquesta obra, on feia una pintura satírica dels salons preciosistes, va representar obres de diversos estils, entre les quals destaquen: L’école des femmes (1662), Don Juan ou le festin de pierre (1665), L’avare (1668), Le bourgeois gentil-homme, Le malade imaginaire.
En l’obra Le malade imaginaire (El metge a garrotades), Molière ens mostra el poder de convicció de la força sobre la voluntat de les persones, però en aquesta versió acaba recomanant el diàleg com a manera d’entendre’ns bé tothom.
El metge a garrotades explica que Lucinda està enamorada de Leandre, però com el seu pare no el vol, ella es passa per muda. Llavors, el seu pare, anguniat per la malaltia de la seua filla, envia a Valeri, Dominico i Lluc a buscar un metge. Aquests pel bosc es troben amb un llenyataire, Sganarelle, i li diuen que s’ha de fer passar per metge. Ell, al final, a canvi de diners acceptarà fer de metge, i anirà a visitar-la. Sganarelle aconseguirà que ella parle, i l’obra acabarà en què Lucinda i el seu enamorat, Leandre, s’escaparan junts.
D’aquesta obra cal destacar el vestuari dels personatges, els quals ens estilitzen molt clarament els vestits francesos del segle XVII.
REPARTIMENT:
· SGANARELLE JOAN ROIG CASTELL
· MARTINA TERE SUBIRATS GÓMEZ
· CATEDRÀTIC J. ANDREU FABREGAT BELTRAN
· LUCINDA LAURA SANCHO TORNÉ
· GERONTE LLUÍS RÒMUL SALA VILAR
· LEANDRE DAVID AUBALAT QUERALT
· VALERI JAUME REINA RECHE
· LLUC PABLO LANDETE FORNER
· DOMINICO JORDI DELGADO BOIX
· LA DIDA CINTA FERNÀNDEZ PUCHADES
· ROBERT MARIO REVERTÉ BEL
· ASPIRANT ÀNGELS NOLLA FIBLA
· VENEDORA ALBA FIBLA QUERALT
· COMPRADORA LORENA ADELL NOLLA
· LLADRE JOSEP NOS FIBLA
· FILLETA MARIA MARTÍ BARBERÀ
· JUGADOR SERGI BATISTE ESTELLER
· JUGADORA ANDREA QUERALT LANGE
· XIQUETA 1 EVA SANCHO BARBERÀ
· XIQUETA 2 CINTA LLASAT NOLLA
· XIQUETA 3 MÍRIAM ARIAS ESTELLER
· Direcció FABIÀ PLA i TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Llums i so XAVIER QUERALT
· Disseny musical FABIÀ PLA
· Vídeo QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Edició VTR QUIQUE QUERALT
· Suport tècnic GRUP DE TEATRE “GRESOL”
· Disseny vestuari dels menuts MERCÈ BARBERÀ
· Vestuari G.T.G.A; PARES i MARES DELS ACTRIUS i ACTORS; I CRP DEL MONTSIÀ
MAL VIATGE, de Francesc Lucchetti
ARGUMENT DE L’OBRA:
Mal Viatge, de Francesc Lucchetti, representa un abans i un després en l’història del GRESOL. És una obra dura i amb moments de gran tensió; una obra que trenca esquemes, i en què els actors i actrius interpreten una realitat diària de la nostra societat, i en què es posen a prova tots i cadascun dels problemes de la societat actual.
Sobre la posada en escena d’aquesta obra per part del G.T.G.A. he d’afirmar que és impressionant, el desenllaç és fantàstic i, el descobriment d’una actriu, Sònia Lara, que en aquests moments ha passat a dedicar-se professionalment (encara a un nivell una mica amateur) a la petita pantalla (la televisió) és molt destacable.
REPARTIMENT:
· Anna LLUÏSA CHAVALERA
· Rosa SÒNIA LARA
· Eduard LLUÍS ORTEGA
· Direcció REMEI ALFARA
· Ajudant de direcció TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Llums J. A. SANCHO SALES
· So i efectes especials JOSEP BORT
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Enregistrament locució ràdio NOEMÍ POLLS i JOAQUIM BUJ
· Sastreria REMEI ALFARA
· Decorats DE LA COMPANYIA
· Vídeo QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Equips de so MONTSIÀ MULTIMEDIA, S.L
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
· Maquillatge GRESOL
· Vestuari ROYLA
· Càtering TRINI GIMÉNEZ
· Apuntadors Mª JOSÉ QUERALT i TOMÀS CAMACHO
L’ALTRA CARA DE LA LLUNA, de Josep Escobar
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’altra cara de la lluna, obra original de Josep Escobar, és una comèdia en tres actes que representa de manera humorística, un problema de família molt graciós i enigmàtic. Tracta d’un matrimoni que s’acaba de casar la nit de cap d’any (ell és advocat), i llavors tot passa entre la nit aquesta i l’1 de gener, juntament amb els sogres d’un i els sogres de l’altre, els quals conviuen amb ells a la mateixa casa, però en pisos diferents. El conflicte es produix a conseqüència de que en totes les parelles hi ha una persona que domina l’altra, i llavors, després de diferents problemes que aniran sorgint, l’obra finalitzarà en que després de rebotar-se tots, fan festa tots junts i feliços.
REPARTIMENT:
· Beatriu CRISTINA BRULL
· Glòria TERE SUBIRATS
· Albert ÀNGEL BETETA
· Agneta NÚRIA SANCHO
· Jaume LLUÍS ORTEGA
· Leocàdia MAITE VALLS
· Llúis JOSEP Ma. MARTÍNEZ
· Veu TOMÀS CAMACHO
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums J.A.S. SALES i SANTI REINA
· So i efectes especials XAVI QUERALT i JOSEP BORT
· Disseny musical LLUÍS ORTEGA
· Vídeo QUIQUE QUERALT i JOAN MATAMOROS
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Maquillatge GRESOL
· Sastreria REMEI ALFARA
· Càtering TRINI GIMÉNEZ
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
· Equips de so MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Apuntadors Mª JOSÉ QUERALT i LLUÏSA CHAVALERA
EL MERCADER DE VENÈCIA, de William Shakespeare
ARGUMENT DE L’OBRA:
Willliam Shakespeare (1564-1616) és poeta, dramaturg, comediògraf, actor i empresari teatral. Pel que fa al teatre, s’ignora la data de moltes de les seues obres, però s’ha pogut establir una cronologia aproximada. Abans del 1953: Henri VI (les dos parts), Titus Andronicus, Love’s Labour’s lost, The two Gentlement of Verona, the comedy of Errors. En 1594-96: King john, the Taming of the Shrew, Richard III, Romeo and Juliet, Richard II, Midsummer Night’s Dream, The merchant of Venice, All’s Well That Ends Well. En 1597-1600: Henri IV (les dos parts), Henri V, The Merry Wives of Windsor, Much Ado About Nothing, Twelfth Night, As you like It. En 1601-08: Julius Caesar, Hamlet, Macbeth, Othello, Troilus and Cressida, Measure for Measure, King Lear, Timon of Athens, Cariolanus, Pericles. Després del 1608: Cymbeline, The Winter’s Tale, The Tempest, Henri VIII.
Willliam Shakespeare amb l’obra The merchant of Venice (El mercader de Venècia), el que ens vol contar, a més d’una historia d’amor, bàsicament és el conflicte entre jueus i cristians. Un conflicte en que Bassani estima Pòrcia, i Antoni que vol ajudar-lo deixant-li 3000 monedes d’or, va a demanar ajut a Shylock, un jueu que al principi no accepta la proposta, però que al final decidix deixar-li els diners a canvi de rebre ell una recompensa d’una lliura de carn del seu cos si no li torna els diners passats tres mesos.
Llavors, quan arriba el dia acordat, com Antoni no pot tornar el crèdit, van a un judici per tallar-li el tros de carn, i el jutge, Dux, després de negociar per últim cop amb Shylock, els diu que les lleis dixen que aquest li talle el tros de carn, però que no li pot sortir ni una gota de sang. Llavors, Shylock accepta els diners però l’advocada diu que ara ja no pot negociar, que ara ha d’escollir entre la lliura de carn sense que li surta sang, o marxar sense res. Shylock accepta ser amic d’Antoni i sortir del judici sense res.
Cal dir que, aquesta obra al mateix temps que proposa que el públic es divertisca, també intenta que se reflexione un moment sobre la diversitat cultural. Serà la intel·ligència de Pòrcia, el desig de venjança de Shylock, la bondat d’Antoni, l’afany de Bassani i els pretendents, qui s’encarregaran de fer-nos passar una estona feliç.
REPARTIMENT:
· PORCIA MIRIAM GAVALDÀ
· NERISSA REMEI CANO
· ANTONI JOAN ROIG
· SHYLOCK LLUÍS R. SALA
· BASSANI ANNA MAÑES
· GRÀCIA Mª ÀNGELS GARCIA
· DUX ANNA ESTELLER
· PRÍNCEP DEL MARROC MARIO REVERTER
· PRÍNCEP D’ARAGÓ JOSÉ GÓMEZ
· Direcció FABIÀ PLA i TOMÀS CAMACHO
· Coordinació FABIÀ PLA, REMEI ALFARA i TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Llums i so XAVIER QUERALT
· Maquillatge GRESOL
· Vestuari ALUMNAT I GRUP
· Atrezzo ALUMNAT I GRUP
· Vídeo QUIQUE QUERALT
COL.LABORADORS:
Biblioteca pública “Trinitari Fabregat”
A RITME DE ROMA, de “Salvador Soriano” - G.T.G.A.
ARGUMENT DE L’OBRA:
A ritme de Roma, obra del dramaturg Salvador Soriano, ens explica com barretinos i cristians estan dominats pels romans, i sovint són donats en sacrifici als dracs del circ i moren davant dels gladiadors.
Tota acció comença quan Androcles, fart d’aquesta situació, decidix anar amb la seua dona, Maguiara, a terres no dominades pel terror romà, i a la fugida es troben amb el darrer drac de les Guilleries. Aquest drac té clavat un trident a la boca i Androcles el guarix. D’aquesta manera guanya la seua perpètua amistat.
Són temps de revolta i sacrificis en què Androcles és donat per l’emperador al drac, qui en comptes de menjar-se’l comença a ballar amb ell. La circumstància és aprofitada per Jordíclides, un barretino audaç que fa que l’emperador espantat signe un compromís per a que barretinos i cristians tinguen representació al senat romà i puguen fer normes amb els romans. A més, tots els romans es tornen cristians, i hi ha llibertat per a tothom.
REPARTIMENT:
· Andròcles JAUME REINA
· Bambalina 1 LORENA ADELL
· Bambalina 2 ÀGUEDA AROLA
· Bambalina 3 ALBA FIBLA
· Bambalina 4 ROSANNA SANCHO
· Bambalina 5 MERITXELL ULLDEMOLINS
· Capità JONATHAN REVERTER
· Castàlia JUDIT NOLLA
· Cristina 1 MÍRIAM ARIAS
· Cristina 2 CINTA LLASAT
· Cristina 3 ANNA SANCHO
· Cristina 4 EVA SANCHO
· Cristina 5 MÍRIAM REVERTER
· Cristina 6 JUDITH FIBLA
· Drac 1 LARA BEL
· Drac 2 EVA REDON
· Emperador ANDREU FABREGAT
· Ferragut JORDI DELGADO
· Gladiador 1 JORDI BENEITO
· Gladiador 2 PAU MORRALLA
· Jordíclides DAVID AUBALAT
· Lavínia MARTA ROBLES
· Lèntul LIONEL FIBLA
· Maguiara MARUIXA-PAULA BEL
· Melissa IMMA SANCHO
· Metel·lo JOSEP NOS
· Narrador-Pregonera ÀNGELS NOLLA
· Soldat 1 EUDALD AUBALAT
· Soldat 2 SERGI BATISTE
· Direcció FABIÀ PLA
TÈCNICS:
· Música FABIÀ PLA
· So i llums XAVIER QUERALT
· Vestuari GRESOL i PARES-MARES
· Suport tècnic GRESOL
· Vídeo QUIQUE QUERALT
EL CAP I LA FI O EL CAP DE...L’ALCALDE de Carles Valls
ARGUMENT DE L’OBRA:
Aquesta obra de Carles Valls estrenada el 1974, amb un títol censurat en aquella època, va ser dirigida per Ventura Pons.
El cap i la fi o el cap de... l’alcalde comença quan surt el narrador entre el públic, disfressat de pallasso, puja a l’escenari i de manera molt irònica presenta l’obra i ens situa davant d’un conflicte hereditari al voltant de Can Folgarona. Parla de que dos germans bessons, però molt diferents, es troben al cap de vint-i-cinc anys, després de que la postguerra haja fet que la seua família se separés, i entren en conflicte perquè un era de dretes i l’altre d’esquerra.
Cal dir que l’acció comença quan Pau, qui ve des de Xile i és republicà, arriba a casa d’en Pere i diu que ha vingut només per quatre dies i els enganya dient que el motiu del viatge ha estat sols les ganes de veure’ls. Però, després de xarrar una llarga estona, els afirma que el que vol és un homenatge al doctor Martí, un republicà assassinat pels de dretes, a qui creu que se li ha de fer un gran monument. A partir d’aquest moment, els dos germans s’enfronten, ja que Pere, alcalde de dretes, s’oposa totalment a aquesta opinió. Tot i així, al final, l’obra acabarà en que Pere farà cas el seu germà, i com alcalde que és, farà un monument al Doctor Martí, i a més, se sabrà que aquest doctor era el sogre de Pau.
A més d’aquesta història, al llarg de l’obra també es pot veure com evoluciona el pensament de la filla de l’alcalde, qui passarà de ser molt bona filla a ser una “maleducada”, i es casarà amb un capellà sense que els seus pares se n’assabenten.
REPARTIMENT:
· Glòria MARIA MATAMOROS
· Pere / Pau FABIÀ PLA
· Nena / Anna SÒNIA LARA
· Sor Milagros LLUÏSA CHAVALERA
· Narrador TOMÀS CAMACHO
· Direcció REMEI ALFARA GARRIGA
TÈCNICS:
· Llums SANTI REINA, J.A.S. SALES
· So i efectes especials XAVI QUERALT
· Disseny musical RICARD REVERTER
· Muntatge musical MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Vídeo QUIQUE QUERALT, JOAN MATAMOROS
· Sastreria REMEI ALFARA
· Disseny de programa G.T.G.A
· Maquillatge G.T.G.A
· Vestuari G.T.GA
· Apuntadors M. JOSÉ QUERALT, TOMÀS CAMACHO
· Ajudant de direcció LLUÍS ORTEGA
QUATRE NITS DE NUVIS...DE TRES de Nicasi Camps Pinós
ARGUMENT DE L’OBRA:
Nicasi Camps i Pinós és l’autor de la comèdia Quatre nits de nuvis... de tres, representada pel Grup de Teatre Gresol d’Alcanar. Aquesta obra es tracta de quatre comèdies independents enllaçades només pel fil de que una parella va a passar la lluna de mel a un hotel, i aleshores es produix un embolic on apareix una tercera persona.
Aquesta obra encara que puga semblar desvergonyida o amoral i tinga un contrasentit, ja que a més a més, tothom era el que menys semblava, l’únic que pretén és que el públic passe una bona estona, i que després siga ell qui insinue el que pot passar.
En definitiva, és una obra divertida que explica, amb un to humorístic, situacions que es donen a la societat actual, com és que una persona siga homosexual, una altra tinga una vella relació amb un dels treballadors de l’hotel, etc...
REPARTIMENT:
Episodi I: UN JURAMENT ÉS UN JURAMENT
· Ernest XAVIER QUERALT
· Ramon JOAN ROIG
· Margot TERE SUBIRATS
Episodi II: UNA COSA ÉS PREDICAR...
· Ricard ÀNGEL BETETA
· Mònica MARIA MATAMOROS
· Elisa ÀNGELS NOLLA
Episodi III: LA PAELLA PEL MÀNEC
· Marta TERE SUBIRATS
· Rafel FABIÀ PLA
· Emili LLUÍS ORTEGA
Episodi IV: UN DEUTE BEN PAGAT
· Ramir ÀNGEL BETETA
· Montse CRISTINA BRULL
· Enric FABIÀ PLA
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums i so SANTI REINA
· Disseny musical MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Vídeo V.F. REPORTATGES
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
· Maquillatge GRESOL
· Vestuari DE LA COMPANYIA
· Apuntador TOMÀS CAMACHO
L’ALDEA DELS TRES CARRERS, de Salvador Soriano
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’aldea dels tres carrers, obra del dramaturg Salvador Soriano, és una obra de dinàmica sentimental, que hagués pogut ocórrer al segle XVI o XVII, en aquella societat que fluctuava entre l’opulència i la misèria, quan els cavallers eren desplaçats pels picardiosos que pul·lulaven pels carrers de les aldees buscant sobreviure mitjançant l’engany i l’enginy.
És un assaig, una manera de pensar diferent a la resta en la qual es varia la ficció i la realitat, i que està basat sobre el pensament de Cervantes. Tracta, entre d’altres coses, de que Cervantes (Jaume Reina), es convertix en musulmà, i llavors vol venjar-se d’Avellaneda (David Aubalat).
Cal destacar, a més de la bona interpretació de tots els actors, el paper que fa Fabià Pla, director de l’obra, per tal que les lluites semblen reals.
REPARTIMENT:
· ALDONZA MIRIAM GAVALDÀ CHIMENO
· ANDREU, SOLDAT CRISTIÀ SERGI BATISTE ESTELLER
· AVELLANEDA DAVID AUBALAT QUERALT
· BASILI JORDI DELGADO BOIX
· CARDÈNIO, JOAN JAN ESTELLER SUBIRATS
· CERVANTES JAUME REINA RECHE
· COMISSARI, JOVE LIONEL FIBLA RIBA
· DOROTEA JUDIT NOLLA ROMEU
· EMISSARI REIAL REMEI VILA RAMOS
· GALEOT, MORO MARTÍ MAS ARREGUI
· GRISSÒSTOM JONATHAN REVERTER QUERALT
· GUZMAN ALFARATXE EUDALD AUBALAT QUERALT
· JOVE ANNA SANCHO BARBERÀ
· JOVE MARC PUNZANO SANCHO
· JUAN ORIOL TORRES SORIANO
· MARCEL.LA MARTA ROBLES RODRÍGUEZ
· MONJA MÍRIAM REVERTER QUERALT
· PEDRO DE AGUILAR, ALGUTZIL ENRIC REVERTER VALLS
· PIRATA TURC ANNA TOMÀS CAUDET
· PIRATA TURC LAIA SANCHO FORNER
· PIRATA TURC ALBA FIBLA QUERALT
· PIRATA TURC ÀGUEDA AROLA SANCHO
· PIRATA TURC, GONZALBA ROSSANA SANCHO FIBLA
· PIRATA TURC, ISABEL MERITXELL ULLDEMOLINS SUBIRATS
· PIRATA TURC, SARA LARA BEL SELMA
· QUESADA REMEI CANO ADELL
· QUITÈRIA MARUIXA-PAULA BEL PIÑANA
· QUIXANO JOAN ROIG CASTELL
· SANCHO LLUÍS RÒMUL SALA VILAR
· SANSON CARRASCO MARIO REVERTER BEL
· SOLDAT CRISTIÀ, CAP TURC PAU MORRALLA BORT
· SOLDAT CRISTIÀ, GALEOT JORDI BENEITO ROSILLO
· SOLDAT MUSULMÀ LLUC MARTÍ FIBLA
· SOLDAT MUSULMÀ REMEI VILA RAMOS
· XIQUETA CINTA LLASAT NOLLA
· XIQUETA MÍRIAM ARIAS ESTELLER
· XIQUETA EVA SANCHO BARBERÀ
· Direcció FABIÀ PLA i TOMÀS CAMACHO
TÈCNICS:
· Selecció musical FABIÀ PLA
· Registre i efectes de so MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Control de so i llums XAVIER QUERALT I ANGELS NOLLA
· Vestuari DE LA COMPANYIA, CRP MONTSIÀ
· Disseny vestuari CRISTINA BRULL PEÑA
· Vídeo V.F. REPORTATGES
· Suport tècnic GRUP DE TEATRE GRESOL
AUTÈNTIC OEST, de Sam Shepard
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’autor d’Autèntic Oest és Sam Shepard i l’autor de la traducció catalana, Emili Teixidor. Sam Shepard és un escriptor nord-americà nascut a mitjans dels 50 que arriba a la seua plenitud com a autor a la dècada dels 80 i 90. Les seues obres es caracteritzen per enfocar la soledat i les relacions humanes a l’època contemporània, i també per estar ambientades en un espai on es contempla molta soledat com pot ser el desert.
Autèntic Oest, una de les millors obres d’aquest nord-americà, té com a protagonistes a dos germans totalment diferents, els quals conviuen amb molta tensió a una vella casa d’un suburbi del Sud de Califòrnia, a unes quaranta milles de Los Ángeles. Narra la història d’aquests germans, la situació dels quals fa que, entre germans, s’intercanvien els papers de la vida per un moment, i finalitza fent que el germà intel·ligent i ric, Austin, acabe matant el seu propi germà pobre, Lee, ja que aquest volia lluitar contra la societat americana, on cada cop els rics són més rics i els pobres són més pobres.
La interpretació dels actors és destacable ja que tots van bordar els seus papers i van aconseguir mantindre l’auditori en tensió. Tot i així, cal destacar sobre tot, l’energia que manifesten Fabià Pla (Lee) i Lluís Ortega (Austin) a l’hora d’interpretar els seus personatges.
En definitiva, cal afirmar que aquesta es tracta d’una obra amb grans dificultats per ser representada per un grup amateur, ja que tant el decorat com el vestuari, la música, el so i la llum han de ser de gran realisme i de gran qualitat. Però, tot i això, el resultat de la representació és molt digne, ja que el grup aconseguix marcar clarament els tres espais escènics (cuina, despatx i sala); el vestuari transmet molt bé la personalitat dels personatges, com és la deixadesa de Lee i la petulància d’Austin; la il·luminació ens representa d’una manera molt clara també, el moment del dia (matinada, nit) i la música i el so es va combinar perfectament.
REPARTIMENT:
· Austin LLUÍS ORTEGA
· Lee FABIÀ PLA
· Saul TOMÀS CAMACHO / JOSEP Mª MARTÍNEZ
· Mare PAQUITA LÓPEZ
· Direcció REMEI ALFARA
TÈCNICS:
· Llums ADRIÀ
· So XAVI QUERALT i LLUÍS ORTEGA
· Muntatge musical
i efectes especials MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Megafonia MONTSIÀ MULTIMÈDIA, S.L.
· Atrezzo LES FLORS DE L’ÀNGELS
· Càtering TRINI GIMÈNEZ
· Traspunt REMEI ALFARA
· Vídeo V.F. REPORTATGES
· Disseny de programa LLUÍS ORTEGA
·
Vestuari GRUP DE TEATRE GRESOL
UNA MILIONÀRIA D’AMAGATOTIS, de Lluís Coquard
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’obra Una milionària d’amagatotis, de Lluís Coquard és una comèdia en dos actes (el primer dividit en dos quadres), en la qual s’explica una història que gira entorn d’una jove amb pares milionaris, Silvia, la qual s’ha escapat de casa per viure una aventura, i fa cap a casa la seua amiga Nimfa, qui ha acollit també a la seua casa, a Rem (Xavi Queralt) i l’amiga d’aquest, Gisela (Rosa-Anna Sancho).
Al final de la divertida comèdia interpretada, Sílvia, qui pinta quadres amb el nom de Rosaura Vidal, acabarà tornant a casa amb els seus pares, però no ho farà sola, sinó amb en Rem, qui havia estat conquistat per ella després d’una llarga discusió, i de que aquest deixés a Gisela enamorada totalment d’Aleix.
En resum, aquesta obra irònica acabarà amb un final molt feliç, en el qual Rem s’estimarà amb Sílvia, Aleix amb Gisela i París amb Nimfa.
D’aquesta obra cal destacar la bona interpretació de tots els personatges, però sobretot, el paper que fa Meritxell Ulldemolins com a Sílvia, la protagonista.
REPARTIMENT:
· Nimfa MARTA ROBLES
· Rem XAVI QUERALT
· París XAVI FABREGAT
· Gisela ROSA-ANNA SANCHO
· Aleix ENRIC REVERTER
· Sílvia MERITXELL ULLDEMOLINS
· Xavier JORDI DELGADO
· Direcció REMEI ALFARA
· Ajudant de direcció FABIÀ PLA
TÈCNICS:
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Llums FABIÀ PLA
· So LLUÍS ORTEGA
· Traspunts MARI i ÀNGELS
· Vestuari PROPI DE LA COMPANYIA
SOM PART DE LA TERRA, de Fabià Pla
ARGUMENT DE L’OBRA:
L’autor d’aquesta obra és el canareu Faià Pla, qui es consolida coma autor teatral després de donar-se a conèixer baix el pseudònim de salvador Soriano. És responsable de l’auditoria de tres obres: A ritme de Roma (1999), L’aldea dels tres carrers (2000), i, Som part de la Terra (2001).
L’obra està basada en un text del cap indi Seattle, i vol donar a entendre als seus espectadors que l’egoisme no et porta enlloc, i que mitjançant raonaments de tipus moral i ecològic es pot gaudir de la pau i les meravelles dels paisatges naturals de la terra. Tot això es veu reflexat en uns indis de Seattle qui defensen la seua terra enfront d’uns personatges peculiars: Totpermi, Civilització, Consciència,...
REPARTIMENT:
· LAURA PUNZANO SANCHO
· MIREIA VILA SUBIRATS
· NÚRIA ALONSO REVERTER
· ANDREA ARIAS BELTRAN
· JANIRA SÁNCHEZ RABASSA
· ANNA SANCHO BARBERÀ
· GEMMA ESTELLER SANCHO
· DANIEL MATAMOROS MATAMOROS
· RUT RAMAL SANCHO
· ANDREA MONFORTE GONZÀLEZ
· ALBERT MORRALLA BORT
· XAVIER SUBIRATS CID
· CINTA LLASAT NOLLA
· ARIANA REVERTER VILLÁN
· AMANDA ULLDEMOLINS SUBIRATS
· SÒNIA REVERTER GONZÀLEZ
· SERGI BATISTE ESTELLER
· MÒNICA MONFORTE GONZÀLEZ
· EVA SANCHO BARBERÀ
TÈCNICS:
· Decorats G.T.G.A. SALVASSÒRIA
· Selecció musical FABIÀ PLA
· Control de so i llums XAVIER QUERALT
· Vestuari G.T.G.A; PARES i MARES DELS ACTRIUS i ACTORS; i CRP DEL MONTSIÀ
· Suport tècnic G.T.G.A; CEIP “JOAN BTA. SERRA”
· Direcció FABIÀ PLA, ÀNGELS NOLLA, MÍRIAM GAVALDÀ, JUDIT NOLLA
COL·LABORACIÓ:
Fusteria Subel
EL TRESOR DEL PIRATA NEGRE, de Josep M. Benet Jornet
ARGUMENT DE L’OBRA:
Josep Ma. Benet i Jornet va nàixer a Barcelona el 1940. És comediògraf. Es va donar a conèixer amb Una vella, coneguda olor, (1964) obra que havia obtingut el premi Josep Ma. De Sagarra el 1963. Des de llavors ha escrit moltes obres, i algunes d’elles són: Fantasia per a un auxiliar administratiu; Cançons perdudes; Berenàveu a les fosques; El somni de Bagdadad; Ai, carai; E.R..; Olors. També és guionista, a més, dels primers serials produïts per televisió de Catalunya (Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder 1996-98; Laberint d’ombres, 1998-00; i Nissaga, l’herència, 1999; entre d’altres).
També la divertida obra El tresor del pirata negre és de Josep M. Benet i Jornet. Aquesta obra d’aventures comença en un paisatge anomenat Port Esperança, en el qual, el vell pirata Bernat, explica al seu amic Martí que en una illa anomenada Illa Roja, hi ha un tresor immens. A partir d’aquí, és quan començaran les aventures, ja que Hug, cosí del compte d’aquelles terres, el terrible Onofre, serà assassinat pel mateix compte, qui culparà a Martí.
Llavors, Martí serà fet presoner i marxaran amb el vaixell a l’Illa Roja, on es trobaran al pirata Borni, vell combatent del seu oncle Bernat, el qual li va buidar un ull.
Aquest raptarà a Beatriu, qui estava enamorada de Martí, i se l’endurà a Port Esperança, on espera canviar-la pel tresor que Martí havia trobat a l’illa.
Ja a Port Esperança, en Borni veurà l’home qui li va buidar l’ull (el Bernat) i montarà en còlera. Allí lliuraran una lluita en la qual el vell pirata Bernat sortirà vencedor. Mentrestant, la gent del poble s’apoderarà del castell i el compte Onofre se suïcidirà.
Finalment, Martí i Beatriu es trobaran i l’obra acabarà feliçment, entre abraçades i aplaudiments.
REPARTIMENT:
· Sebastiana ÀNGELS NOLLA
· Filibuster, Guardaespatles, Indi EUDALD AUBALAT
· Capità de Galera, Indi, Guardaespatles JAN ESTELLER
· Martí JOAN ROIG
· Damià, Soldat de Galera JONATAN REVERTER
· Oncle Bernat JORDI DELGADO
· Hugh, Indi, Filibuster JORDI SANCHO
· Rosabella JUDIT NOLLA
· Índia LARA BEL
· Sacerdot indi, Soldat de Galera LIONEL FIBLA
· Roger, Guardaespatles LLUC MARTÍ
· Pirata, guardaespatles MARTÍ MAS
· Marquesa Beatriu MIRIAM GAVALDÀ
· Índia MÍRIAM REVERTER
· Comte Onofre ORIOL TORRES
· Pirata, Guardaespatles PAU MORRALLA
· Tia Àngela PAULA BEL
· Llucia REMEI CANO
· Direcció FABIÀ PLA
TÈCNICS:
· Música FABIÀ PLA
· Llums i So XAVI QUERALT
· Vestuari G.T.G.A.; PARES-MARES DELS ACTORS I ACTRIUS; CRP DEL MONTSIÀ
· Suport tècnic G.T.G.A.
COL·LABORACIÓ:
Fusteria Subel
FULL EN BLANC de Josep Ma. Ballarà Albayà
ARGUMENT DE L’OBRA:
Full en blanc, de Josep Ma. Ballarà i Albayà, és una intrigant peça teatral que manté el misteri fins al final. En ella s’explica com una cantant de cabaret, Cristina Pla, mort assassinada en estranyes circumstàncies. Un policia, Melcior Sales, i un avispat periodista, Alfred, investigaran el crim fent partícip a l’espectador de les seues conclusions.
Cal destacar d’aquesta obra, la bona interpretació i el bon paper que fan els actors i les actrius, juntament amb els tècnics, el qual crea un bon ambient a la sala, ja que permet al públic riure amb moltes ganes, riure de valent.
REPARTIMENT:
· L’inspector LLUÍS ORTEGA
· Alfred XAVI QUERALT
· Glòria MARIA MATAMOROS
· Celestí JOSÉ R. GUIMERÀ
· Dalmau JOSEP Ma. MARTÍNEZ
· Cristina CRISTINA BRULL
· Elvira TERE SUBIRATS
· Arcadi ELISEO NAVARRO
· Simó ÀNGEL BETETA
· Bertran JAUME REINA
· Garcia JOAN ROIG
·
Direcció REMEI ALFARA
--------------------------------------------------------------------------------
[1] PROA ENCICLOPÈDIA CATALANA TEMÀTICA
[2] http://www.grec.net/cgibin/heccl2.pgm?NDCHEC=0145177&PGMORI=A
Subscriure's a:
Missatges (Atom)